CULTURA

"DHIVAM" o "Diccionari Históric del Idioma Valenciá Modern" (i.s.b.n.: 84-934687-5-4), l'ultim treball en el que ha tingut el gust d'obsequiarmos l'infatigable investigaor i eminent lexicograf valencià Ricart García Moya; obra documentativa magistral, font insubstituible i necessaria, d’urgencia, p'a salvaguardar i defendre una llengua Valenciana ferida de gravetat per les despiadaes dentellaes del fascisme idiomatic catalaniste que la mascota del "Institut d'estudis catalans", l’A.V.L., li llança continuament a l'idioma Valencià.

En el DHIVAM trobarem moltes d'eixes paraules genuinament valencianes que sistematica i conscientment son proscrites per la "Academia valenciana de la llengua (catalana)" (AVL-c), torne a repetir, mascota de l’I.E.C. (com socarronament diu García Moya), que fa lo que li dicta la veu del seu amo putatiu catala. En atres paraules, corrompre i destruir la secular llengua Valenciana proscrivint i censurant formes propies valencianes al mateix temps que les substituix per una rastrera de catalanaes impropies a l'idioma Valencià.

Davant de la "vilesa" i "pobresa" intelectual dels mercantilistes idolatres de la "unitat del destí en lo catalaní" - bochins de lo valencià - García Moya manifesta tindre grandea, riquea i honradea valenciana i valencianista, inclus en la forma i manera en la que escriu l’aclaridor prolec del seu llibre aon la coherencia en els seus valors valencianistes es fa visible sense quimeres, ni miges tintes normatives.

A continuacio faig cita d'algunes parts del prolec. Son "perles" sense desperdici que mos mostren quina es la ralea d'aquells que mos s'arrimen malicsiosament als valencians fentse passar per "germans". "Germans" si, pero de la Germania nazi hitleriana que entrà a sanc i foc en Checoslovaquia perque "com alli parlaven alemà, eren alemans (germans)". "Més o manco aixina seríen els fets: per 1890, en círculs protofascistes catalans ahón Pompeu Fabra era autoritat, els filólecs del semanari "L'Avenç" proclamaren quels catalans eren aris, alemans, sinse conexió en la "raça fanàtica, enderrerira" dels espanyols (L'Avenç, abril 1893). En el Wahala germánic del "Avenç" pontificava Pompeu Fabra (tragué la Gramátiva en 1891), ademés de Jaume Massó (que falsificaría les "Regles d'esquivar vocables" per 1925), y el ideólec Jaoquim Casas que publicá uns "Estudis d'etnogenia catalana", afirmant que: "el ciutadà francfortés és el català d'Alemania" (L'Avenç, p.194).

Els filólecs de "L'Avenç" proclamaren son parentesc en els antics guerrers carlovingis, diguent quel jurament dels quals se fea en "català de l'atra part del Pirineu". Anticipantse a Hitler, llançaren mensages nazis defenent al superhome de Nietzsche en primera fulla: "Us ensenyo el Superhome. És la bona guerra que justifica tota causa". Raere del lema "la lletra am(sic) sang", el grup de ninots carlovingis de "L'Avenç" defeníen la supremacía de la raça aria catalana y sa llengua. Estos companyers de Fabra que proclamaven la "etnogenia" y purea racial de Catalunya foren les columnes del IEC; y foren els que "cientificament" normalisaren el idioma que ara impón l'Administració." (p. XXXVI)
"...els catalans del XIX...escomençaren a ferse ilusió de tíndrer un imperi nugat per la llengua, ahon el Principat sería adorat per atres territoris que no es titularíen ni Principat, ni Reyne, ni res; asoles paísos e isles...aixo que pareix un cuento surrealiste eu descriu Corominas en son diccionari...

"Ben aviat, en el curs de la Renaixença, es va mostrar una útil tendència a estereotipar l'ús de Principat, com a contrast dels altres tres països catalans, i avui es va imposant la saludable providència de convertir Principat en un veritable nom propi de lloc, tenint en compte que la nostra regió central no té cap dret a usurpar als valencians, balears i rossellonesos l'honor d'usar com a propi d'ells, tant com dels altres, el nom insigne de Catalunya, que ha de coronar el front de tota la patria comuna..." (Corominas: DECLLC, ed. "La Caixa", Barcelona, 1995, vol. VI, p. 817).

Gracies filólecs catalans, pero podeu guardarvos en cotompel el nom sagrat de Catalunya pera vosatros; no mos aprofita als valencians ni pera torcarmos cert puesto..." (p. XIX)
"La valencianisació del catalá.

Este [es] u dels problemes que més preocupen als filólecs catalans y que més en silenci es manté. En "Summari index" (Perpinyan, 1628), el catedrátic Andreu Bosc, naixcut en Perpinyá, mostrava preocupació per la penetració en el catalá dels idiomes de Valencia, Castella y França. Aixína, mentres que la Cerdanya y el Roselló s'influenciaven de la llengua "vehina francesa", per el Sur passava lo mateix en la valenciana: "com es veu tambe en Tortosa, que pren de la valenciana" (p.21). Bosch criticava la influencia del valenciá, del castellá d'Aragó y del francés...

Barcelona quedá fora del área de culturisació valenciana dasta el sigle XIX, cuant els Mila Fontanals, Marianet Aguiló y els protonazis de "L'Avenç" varen péndrer el valencià clasic com a botí y model...

...En 1950, els títaros J. Giner y S. Guarner maquinaven cóm introduir paraules y sintaxis catalana en el valencià, al ser "actualment estranyes al País Valencià com gaire, aviat, de debò, força, un cop, a sota, a sobre, endavant, endarrere, etc." (Guarner: Gramàtica, ed. Barcelona, 1993, XIX). Hui es llenguage que figura en llibres de text y diccionaris de fals valenciá autorisats per la Generalitat y la mascota del IEC, l'AVL ¿Y el poble valencià que fa? Lo de sempre, tremolant, sanc d'horchata, morro en terra y cremant traques y dignitat ¿Encara pensa algú que llengua y política no acaminen juntes?" (pp. XLI, XLIII)

Aixina acaba Ricart García Moya el seu prolec, al que yo en tota humiltat i en el permis de l'autor li afegiria: ¿I els politics valencians que fan? Perque son estos els que tenen els mijos i el deure de defendre als valencians, el seu patrimoni i la seua llengua propia Valenciana. De manera que son estos politics traidors al poble valencià que mos governen els verdaderament responsables de tota la precarietat en la que es troba hui en dia nostra benvullguda llengua materna Valenciana.

(NOTA: Les dos ultimes obres de García Moya, tant el DHIVAM com “Historias del Idioma Valenciano”, es poden comprar en les llibreries Paris-Valencia, tant “in situ” com on-line en www.parisvalencia.com : punchar en “Consulta” i escriure ‘ricart garcia moya’ en “autor”, en acabant “comprar”)