Preguem als llectors que lligguen en molta atencio este aclaridor apartat. Resulta indignant que alguns catalanistes hagen intentat fer creure que el pare Fullana considerava al valencià i catala una mateixa llengua, negant que el valencià siga la llengua propia i autoctona valenciana, diferent i diferencià del catala.

Anem a vore. Es cert que el pare Fullana va colaborar en el Diccionari Catala-Valencià-Balear de mossen Alcover aportant els seus grans coneiximents sobre la Llengua Valenciana, que va fer una ponencia en el Congres de la Llengua Catalana (1906) i que va ser nomenat academic de l'Academia de la Llengua Catalana, com tambe va ser academic de la Real Academia Espanyola, en representacio del valencià.

Llevat d'estes aportacions -segurament fetes en tota la bona voluntat que caracterisava el seu espirit evangelic, i frut del context de l'epoca-, la veritat es que pare Fullana es va desvincular totalment de les catalanisants "normes del 32" que havia firmat de mala gana "ates lo caracter provisional" de les normes (bases), tal i com va anotar damunt de la seua firma. La mes evident prova de la seua desvinculacio d'estes normes de Pompeu Fabra per a catalanisar la Llengua Valenciana està en el fet de que el pare Fullana reeditara la seua "Ortografia Valenciana" en 1933 reafirmantse en el seu criteri que "no es atre que la raó, deduída de la ciència filològica d'esta llengua" tal i com escriu el propi pare Fullana en l'Advertiment de dita publicacio. I per si no queda prou clareta la desvinculacio total de les normes fabrianes en este fet, l'encarregat de prologar esta segon edicio de la seua "Ortografía Valenciana" va ser un dels seus millors discipuls, bon valencianiste i incansable estudios de la Llengua Valenciana, el pare francisca Andreu Ivars.

Per la seua eloqüencia, reproduim textualment uns fragments de dit prolec escrit pel pare Ivars:

"D'este tractat ortográfic ens ha plagut, més que res, l'espirit valencianissim que l'informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana les maneres d'escriure d'alguns escriptors valencians, que enlluernats per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres, i per atra s'aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana. (...) Valencia es rica i no te necessitat d'anar a captar fòra de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura i donar normes ortográfiques als escriptors valencians, tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres forasteres, no conformes a la seua tradició clássica, a la seua evolució actual". Mes clar, aigua.

(Sobre les "normes del 32" recomanem la llectura del llibret en .pdf que es pot descarregar en l'apartat "Documents", i sobre el gran valencianiste el pare Ivars la llectura d'un interessant articul d'un atre gran valencianiste com es Ricardo Garcia Moya, "Camarada Canut: ¿Te acuerdas de Andrés Ivars?", (http://www.garciamoya.cjb.net)).

A continuacio reproduim lliteralment alguns fragments escrits pel propi Fullana defenent l'identitat i autoctonia de la Llengua Valenciana. Escomençarem per unes breus cites tretes de les principals obres del pare Fullana, i en acabant expondrem textualment alguns fragments d'una serie d'interessantissims articuls i conferencies seues ("Per la Llengua Valenciana", "La cooficialitat de la Llengua Valenciana", "Gramatologia Valenciana") publicats molt acertadament pel pare Agulló en un llibre titulat "CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919", que es pot descarregar integrament en l'apartat "Documents" i del que recomanem encaridament la seua llectura.

"Filología Valenciana es la ciencia que tracta de l'estudi y coneixença de les lleys etimológiques y gramaticals d'esta llengua, á fí de penetrar en sa lliteratura" (Estudi de Filología Valenciana, 1912)

"Valenciá es la llengua parlá en la major part del antic Reine de Valencia. Nòstra llengüa te per distintiu especial dolçor i suavitat en sa Fonètica, i la vivea, moviment, gracia i energía en l'expressió" (Gramática Elemental de la Llengua Valenciana, 1915).

"Conéixer el verdader orige de la llengua valenciana, com el de les seues germanes, les demés llengües romániques. I nos llimitarem sòlament, per ara, a senyalar les modificacions introduídes en la declinació i conjugació del romá vulgar, mare indiscutible de la llengua valenciana" (Vocabulari Ortográfic Valenciá-Castellá, 1921).

"La pretensió de molts catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com sempre mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt fòra de raó" (La cooficialitat de la Llengua Valenciana, 1918)

"Com eixos principis i eixes lleys d'evolució fonètica no han actuat de la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per resultat la diferència fonètica que s'observa en cada una d'estes dos regions. D'ahi l'impossibilitat d'unificar les dos ortografíes: valenciana i catalana. Tractar, puix, d'acomodar la nòstra ortografía a la catalana, ademés de ser còsa antipatriòtica, es empresa irracional i antillogica" (Gramatologia Valenciana, cap. X, 1919)

"Que residixquen en Catalunya 'valencians catalanisats', se comprén i fins s'els pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia, pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son 'catalanisats i catalanisants', al mateix temps, es còsa que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no obstant que molts dels 'valencians catalanisats' ho son de bona fe; i es llastima que, siguent, per un atre costat, 'valencianistes de veritat', hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes de catalanisme, en lo que afecta a la llengua valenciana". (Gramatologia Valenciana, cap. XII, 1919)

"Després de copiar [el senyor Ortín], sense cap aprensió moltes de les 'definicions textuals' en els 'eixemples', tambe 'textuals', de la Gramática de la nòstra llengua publicá pel "Centre de Cultura Valenciana", va completar el seu treball en una serie no interrompuda de 'catalanismes' i de 'arcaismes inoportuns'. (...) Com a catalanisant i sembrador de arcaísmes inoportuns, no podem ni devem transigir, perque sería contribuir sabentho, a la destrucció de nòstra llengua". (Gramatologia Valenciana, cap. XIII, 1919).

"També s'adultera i corròmp la llengua en l'introducció de 'catalanismes', cuan estos son contraris a l'índole de nòstra llengua, tal com 'homes' i 'ordre'. (...) Si la tendència del catalá ha segut suprimir esta n en els plurals i escriure 'homes', 'verges', 'images', etc., la tendència valenciana, pel contrari, ha segut i es actualment conservar eixa n etimològica. I no deu estranyarmos l'existència d'estes dos tendències fonètiques, diferents en Catalunya i en Valencia, perque es cèrt que ademés de les lleys fonètiques i evolutives comuns al catalá i valenciá, existixen unes atres moltes, particulars i pròpies de cada una d'estes llengües" (Gramatologia Valenciana, cap. XIV, 1919 )

"En l'exposició i comprovació de l'anterior catalanisme, suspendrem, per ara, el nòstre treball de 'descatalanisació' de la llengua valenciana, esperant una ocasió més oportuna per a completar este estudi, majorment tenint en preparació les 'Diferències llingüístiques entre el valenciá i el catalá'". (Gramatologia Valenciana, cap. XV, 1919)

"... la mencioná Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció d'un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes a la llengua valenciana. Per a la redacció d'estes Normes Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes, aprováes per l'Institut d'Estudis Catalans, segons el desig d'esta societat, que era també el nòstre, per a que nòstres 'Normes' foren genuínament valencianes, i ajustáes a la doctrina de l'escola evolucionista; perque disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement d'esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse també en la seua ortografía" (Gramatologia Valenciana, cap. IV, 1919)

"Es cèrt que tenim un sens fí de paraules en valenciá i en catalá que son idèntiques en cuant a la morfología i en cuant a la seua significació. ¿Será prou raó per a que totes eixes paraules es diguen exclusivament catalanes?, havent com hi tantíssimes paraules que tenen la mateixa forma i la mateixa significació en catalá que en castellá, s'haurán de dir també exclusivament catalanes o exclusivament castellanes. Per lo tant, si hi ha tantes paraules que son idèntiques en valenciá i en catalá, com les hi ha en catalá i castellá, no es estrany que hi ha també frases idèntiques, sobre tot, en valenciá i en catalá; i per lo mateix, refrans que presenten la mateixa forma i tinguen idèntica significació. Son llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara que no en tot idènticament, pel cual motiu son llengües diferents. Ya es hora que, tant En Balbuena com atres escritors, desistixquen de la ridícula pretensió de voler despullar al llenguage valenciá de la prerrogativa de 'llengua' i paguen just tribut a la veritat, dient: 'suum cuique': 'cascú qu'es conforme en lo seu'" (Prolec al 'Refraner Valenciá', d'Etanislau Alberola, 1928)

"PER LA LLENGUA VALENCIANA"

Aci vorem al pare Fullana defenent magistralment l'autoctonia de la Llengua Valenciana. "Per la Llengua Valenciana" son unes repliques del catedratic de Llengua Valenciana, el pare pare Fullana, al director del Diario de Valencia, J. Luis Martín Mengod, per unes afirmacions que va fer el 11 d'agost de 1918 en el seu diari: "Para mí el valenciano no es una lengua sino un dialecto. Dialecto por el rango y lugar que ocupa en el grupo lingüístico a que pertenece y por su corta extensión y por su escasa acción histórica. La literatura valenciana más que literatura propiamente valenciana es literatura catalana y por eso los catalanes, procediendo lógicamente, la han incorporado a la suya". Davant d'estes afirmacions, el pare Fullana, que ya era personalitat indiscutible en la Llengua Valenciana, es va vore obligat a replicarli al senyor Martín Mengod.

La primera de les tres repliques es va publicar el 19 d'agost de 1918 en el Diario de Valencia:

"Ha incorregut vosté en diversos errors llingüístics uns i lliteraris uns atres que no devem deixar passar sense la seua corresponent protèsta els que de veritat sentim les glòries de Valencia, i entre la llengua del nòstres pares. (...) Segons les seues afirmacions, ham de supondre que el valenciá va ser importat pels catalans a este país, en temps de la Reconquista, i que per lo mateix, no deu nomenarse llengua valenciana, sino simplement un dialècte del catalá".

"Per lo vist es també vosté partidari de l'opinió dels que sostenen que, a la vinguda del gloriós conquistador En Jaume I d'Aragó i de Valencia, no quedaven cristians en esta regió, o que els dits cristians, oblidant la seua pròpia llengua, parlaven a sòles l'arab".

"L'opinió dels que afirmen que la raça romana va ser extinguida en la regió valenciana, durant la dominació sarracena, ha segut sabiament refutá per distinguits arabistes, i entre ells, modernament, per don Francesc Simonet en el seu 'Glosario de voces ibericas i latinas usadas entre los mozárabes'. Introducció feta per nòstre inoblidable historiador don Roque Chabas en seus 'Los mozárabes valencianos' (1891) lo mateix que l'opinió dels que creuen que els mossarabs valencians arribaren a oblidar el romanç i que en el temps de la Reconquista, no parlaven una atra llengua que no fora l'arab. Siguent puix, un fet comprovat que a la vinguda d'En Jaume a estes terres quedaven molts cristians, i que parlaven el romanç, de la mateixa manera que es parlava en la regió catalana. Els repobladors catalans que vingueren en el Rey no necessitaven implantar la seua llengua en este país, i de fet no feren un atra còsa que aumentar el numero d'habitants que parlaven el mateix romanç que ya s'usava en esta regió i per lo mateix es un error manifest creure en l'importació de la llengua catalana al nòstre antic Reine de Valencia". [No mos resistim a recordar aci els magnifics estudis d'investigacio del catedratic don Leopoldo Peñarroja Torrejón, "Cristianos bajo el Islam" i "El Mozárabe de Valencia", aon demostra cientificament la formacio de la llengua valenciana abans de la reconquista de Jaume I]

"Tots coneixem EL CARÁCTER ABSORBENT DELS CATALANS i el seu critèri respècte de la nòstra llengua en relació al catala; i no obstant, els catalans que sense cap preocupació, han estudiat sobre esta cuestió, no han tingut inconvenient en mantindre que el valenciá o siga el romanç parlat en la regió valenciana, existía abans de la vinguda dels catalans al nòstre país; i que, per lo mateix, no va poder ser importació seua i molt menys s'el pòt considerar com un dialècte del catalá. Lligga vosté per a convencerse lo que va deixar escrit l'eminent filòlec catalá doctor Grandia en l'introducció a la seua 'Gramatica Etimologica Catalana' (pag. 34) aon diu refutant al Pare Nonell, jesuíta: "Molt al contrari de lo que asegura el Pare Nonell a Valencia i a Mallorca durant cinch segles de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en tot lo demes d'Espanya barrejats ab els sarrahins guardant sa llengua".

"Diu vosté en el seu articul: 'lingüísticamente, no es más (el valenciano) que una derivación del catalán, que a su vez procede de la lengua de Oc'. Permétam senyor Martín, que li diga que no parla vosté segons la llingüística, al expressarse d'eixa manera i que en este parrafet apareixen dos erros llingüistics que devem aclarir".

"El valenciá no es derivació del catalá sino una llengua que es forma, creix i es desenrolla al mateix temps que el catalá, segons acabem de vore i el catalá no procedix tampòc de la llengua d'Òc, com afirma vosté, sense provarho".

Despres d'una magistral explicacio, el pare pare Fullana acaba esta primera replica diguent: "llingüísticament parlant, ni el catalá es derivació de la llengua d'Òc, ni el valenciá prové del catalá, ni a estes llengües correspònen les denominacions de provençal i llemosí".

La segon i tercera replica del pare Fullana, com esta primera, tampoc tenen el minim desperdici i ham cregut convenient dirigir als llectors a llegirles integrament i que gogen de la sabia magistralitat de l'eminent catedratic de Llengua Valenciana, el mai suficientment lloat i reconegut R.P. Lluis Fullana Mira.

Recordem als llectors que tenen a la seua disposicio les tres magistrals repliques sanceres "Per la Llengua Valenciana", mes "La cooficialitat de la Llengua Valenciana" i "Gramatologia Valenciana", en l'obra del pare Agullo que mos ha oferit estos interessantissims documents "CRITERIS FILOLOGICS DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919" podentse descarregar integrament en format .pdf en l'apartat "Documents".