El comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.

Que vol dir en valencià:
“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.

Es tracta d’una obra anonima, eixida de la produccio de la primera escola luliana, que esclatà en Valencia al poc de temps de la mort del mestre (1316). En el prolec del manuscrit del ‘Libre d’Amic e Amat’ es llig: “Io pecador indigne que mon nom hic sia scrit”. Trobem la mateixa frase en el ‘Libre de Benedicta tu’, de 1335 i en ‘l’Art de la confessio’, de 1336. També anonim i acabat en Valencia l’any 1337 es l’obra ‘De magnitude e parvitate hominis’. En canvi, si es presenta l’autor de ‘Art Memorativa’: Bernat Garí. L’escola luliana valenciana, capitanejada per Pere Rosell, fon atacada i perseguida per l’inquisidor català Nicolau Eimeric.

Encara que el manuscrit del ‘Liber amici et amati’ del que es parla, es del sigle XVI, l’autenticitat de la datacio del ‘explicit’, es corroborada pel ‘Centre de Documentació Ramon Llull’, de l’Universitat de Barcelona, quan expon: “De 1335 data el primer comentari expositiu del ‘Llibre d’amic e amat’.... Una versió posterior del comentari, aquesta en català, data de 1492 i és conservada pel Ms. T d’una col·lecció privada barcelonina: “una comparació superficial entre el text dels dos mss. ara esmentats permet de comprovar-ne la dependència”.

La cita del ‘Liber amici et amati’ que hui es trau a public coneiximent, fon publicada en 1954, en la pagina 132 del volum IV del ‘Libre d’evast e Blanquerna’ de la coleccio ‘Els nostres clàssics’. Tambe consta en ‘Un quadrienni de producció lullística a València (1335-1338)’, que es troba entre les pagines 22-30 del llibre: ‘Studia Monographica et Recensiones’, 1951 (p. 24), que referix al ‘Viatge d’investigació a les Biblioteques de Munich y Milà, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans’, 1908, p. 609.

La primera consecuencia que s’extrau es que el ‘bateig lliterari’ de la llengua valenciana s’alvança al del català. Efectivament, Antonio Rubio i Lluch, en el discurs que feu el 1930 en la Real Academia Espanyola digué respecte del català que “nos parece asistir a su solemne bautizo....”, quan Pere IV ordenà “que el Lanzarote fuera traducido ... en llengua catalana”. Si el solemne bateig de la llengua catalana fon el 1362, comprovem que el bateig de la llengua valenciana tingué lloc, com a minim, 27 anys mes pronte, en 1335.

Segons aço, la constatacio de la conciencia d’identitat llinguistica dels valencians, s’alvançaria de forma important en el temps, fent-se ascles tots els esquemes que sobre el nom de la nostra llengua han ensomiat els catalanistes.

Recordem, que en 1521 Joan Bonlabi, català, natural de Rocafort de Queralt, per encarrec de Gregori Genovart, mallorquí, repetia la jugada respecte del ‘Blanquerna’, de Ramon Lull: “... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana...”. En ‘l’Epistola Proemial’ diu: “Segons me preguà, ne prengués yo lo carrech conexent me affectat a la ciencia de aquell en que no y sia docte, ni menys llimat en dita lengua com sia a mi peregrina y strangera”.

En 1749, es feu en Palma de Mallorca una versio en castellà. Llegim: “Blanquerna, maestro de la perfección...”. Traducido fielmente ahora de el valenciano, y de un antiguo manuscrito lemosino, en lengua castellana”.

Els valencians hem de saber que no existix ni una sola cita historica, no moderna, que puga demostrar que algun valencià haja dit parlar o esciure en català. L’AVL, hauria de pendre bona nota.

Fa poc, el president Camps digué en la sessio d’investidura, que els valencians haviem de sentir-nos orgullosos del nostre passat per a mirar de cara al futur. Per a sentir-nos orgullosos del nostre passat, hem de coneixer-lo, per a lo que haurem de contrarrestar les mentires i manipulacions dels intoxicadors oficials, a la major part dels quals, per a mes inri, paguem entre tots els valencians. O desempellugar-nos d’ells Aixina, les gents d’esta terra serem lo que digue Eximenis en 1383 que erem: “pus paguades que de qualsevol altra nacio que y sia engir ni entorn.” ¿Va de bo?