OPINIO

CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ I DE LES MENTIRES DE LO CATALÀ:
¿QUI DIU QUE SOM PAREGUTS O NO SOM PAREGUTS ALS CATALANS?
…..Continuacio (IV)


En Alboraya
Per Federico Bonillo Vigo
 

• “Els Altars de Sant Vicent Ferrer” es la festa tradicional del patro de la nostra Comunitat Valenciana. En ella es monten en els carrers “els Altars de Sant Vicent”, on es representen per chiquets, escenes de la vida i milacres del sant. Conegut per tots per “Sant Vicent el del ditet”, degut segons conten les llegendes populars a que logra molts milacres ab lo dit senyalador o index. Tambe es representa la seua iconografia en “ales” perque esta considerat com “l’Angel de l’Apocalipsis” per los seus sermons en relacio a la maldat dels homens. Es tradicional i de gran devocio en especial en Valencia, batejar als chiquets en la “Pica o Pouet de Sant Vicent”, pica batismal de l’iglesia de Sant Esteve on va ser batejat Sant Vicent -d’ahí el nom-, puix diu la tradicio que aquells batejats en ella, mai moriran d’accident fortuit i ho faran de mort natural i en la pau de Deu.

En relacio ad estos altars i fet el resum de la seua historia que naix per la devocio a Sant Vicent Ferrer, no seria just per la meua part i per la rellevancia que te dins de la tradico valenciana, ademes de ser el altar del que ara vos parlare, el que dona naiximent a la tradicio i festes en honor i devocio al sant.

M’estic referint al famos “Altar del Tossal “ (des de l’any 1606 fins ara). Mes de quatrecents anys embolten la seua historia i que a continuacio vos conte: En la plaça del Tossal, s'alçava per les religioses del Convent de la Puritat, situat en lo que hui compren els carrers de Rei En Jaume, Conquista i Moro Zeït, en determinades ocasions, un Altar dedicat a la publica veneració de Sant Vicent Ferrer, l'image era propietat del dit convent i s'encontrava en una capella de la seua iglesia. Esta costum de les religioses clarises d'eixe important Convent de la Reconquista, dona lloc a que un grup de devots formaren al voltant de l'any 1606 la "Esclavitut del Pare Vicent Ferrer", celebrant tots els anys la Festa del Sant en el Convent de la Puritat. En l'any 1850 canvia el seu nom pel de "Corporacio de Sant Vicent Ferrer de l'Altar del Tros-Alt", fins al 1940 en que comença a denominar-se "Associacio de Sant Vicent Ferrer de l'Altar del Tossal" fins ara.

• “Les Festes del Corpus” D’estes festes no vaig a referir-me al seu aspecte teologic-dogmatic, ni tampoc al lliturgic de la festivitat del Corpus Christi. Vullc arreplegar aci nacosa que no es principal, sino mes be accesori en ad esta data en que l’adage popular ya diu “ Que relluix mes que el sol”, com ataüllant els arcans profunts de sa realitat ontologica sobrenatural. A banda l’aspecte religios, generacions i generacions de valencians hem vixcut, potser des de els mateixos anys de la nostra chiquea, acompanyats de sos pares o yayos, l’emocio d’esta sense par festa del Corpus en la nostra terra, en lo nostre Regne de Valencia. Ad este aspecte huma, material, multicolor i sorollos de la festa -a voltes bullanguer-, mes mai, irreverent, es on radica la transcendencia res despreciable, puix es tracta d’una tradicio que es precis conservar “per fe i valencianisme”, tant pel valor divi de les coses humanes, aixina com per una ben entesa valenciania. Historicament ha segut i es considerada una “Festa Gran” des de l’ultim terç del sigle XIV hasda finals del sigle XIX, puix grans foren els reis i regines, papes i eclesiastics i personages ilustres que estigueren aci i mes grans foren i son les dones i homens -el poble valencià- que ompli de vida i grandea ad esta festa. Durant este peirodo, la fama i el renom de les nostres Roques i la festa del Corpus s’estengue tant dins com fora de les nostres fronteres.

Fon en l’any 1263 quan el Papa Urba IV institui la festa del Corpus, per mig de la bula “Transiturus hoc mundo”, estenent-la per tota la cristiandat. La seua celebracio queda fixada en lo primer dijous raerre l’octava de Pentecostes, motiu per lo qual no te una data fixa i la seua celebracio varia entre el 21 de maig i el 24 de juny (en l’actualitat es celebra el dumenge següent) celebrant-se des d’eixos moments una provesso, pero de les nomenades claustrals per fer-ho dins de les iglesies. Dita bula va ser confirmada posteriorment pel Papa Clement V en lo Concili General de Vienne en 1311 i pel Papa Joan XXII en 1317. En tot allo, la festivitat del Corpus es converti junt ab la Pascua i la Nativitat en el tercer dels grans acontenyiments lliturgics de l’any. Per a enaltir dita festa el llavors bisbe de Valencia entre els anys (1348-1355) Hugo de Fenollet, es qui el 4 de Juny de 1355 promou d’acort ab el capitul catedralici, los jurats de la ciutat, el justicia i els prohomens de Valencia, la creacio d’una provesso que recorregueraels carrers de la ciutat. Manà que en la festa del Corpus Christi una “general e solemnial processo sia feta, en la cual sien e vajen tots los clergues e religiosos e encara totes les gents de la dita ciutat”

La crida i anunci d’esta primera provesso, consta en lo Manual del Consell, dispost pels jurats el 8 d’agost de 1416. En dit prego s’establia tambe el recorregut de la mateixa, aixina com que debia iniciar-se en la catedral. Ad esta primera provesso com a tal durà un any, ya que en 1356 faltà el bisbe Hugo de Fenollet i davant l’amenaça belica ab el rei castellà Pere el Cruel, es va decidir suspendre-la, acordant-se que la festivitat es celebrara alternativament en una parroquia de la ciutat

En l’any 1372 sent bisbe de la diocesis el Cardenal Jaume d’Arago, net del Rei Jaume-II i cosi germà de Pere El Cerimonios, es quan de nou resorgix i escomença a pendre auge i solemnitat, afegint-se la musica ab instruments de l’epoca, aixina com balls o dances de les quals hui encara perduren algunes. Tambe s’afegixen els gremis que existien ab les seues banderes i portant una bujia de huit onçes cada persona pertanyent a cada gremi.

Tal fon l’esplendor de les provessons del Corpus que es tenen noticies que en l’any 1401 Blanca d’Arago fa que es repetixca. El Rei Marti l’Humà i la Regina Joana de Sicilia acudixen a presenciar-la, posteriorment en 1414 durant la coronacio del Rei d’Arago Ferran d’Antequera, desija que ad esta es represente en Saragossa, en 1415 es el Papa Luna qui assistix a la mateixa, en 1427 es solicitada pel Rei Alfons El Magnanim, en 1466 la presencia el Rei Joan-II d’Arago, els Reis Catolics en 1481, posteriorment en 1501 la Regina Joana de Napols, novament en 1528 l’Emperador Carles-V, en giner de 1585 per Felip-II, en 1612 pel Rei Felip-III ab motiu de les seues bodes reals, el Princip d’Angulema heu fa en 1815, Ferran-VII en 1827, la Regina Isabel-II ab lo seu fill el futur Alfons-XII en 1858, en 1888 la presencià Alfons-XIII i de nou finalment en l’any 1893 ab motiu del primer Congres Eucaristic Nacional. Ab la proclamacio de la II Republica, “l’esquerra” obliga a que la festa es llimite novament a celebracio dins de les iglesies, fent-se aixina des de 1931 a 1935, pero acabada la guerra civil, els ajuntaments de “la victoriosa dreta” la centraren nomes en la seua part religiosa, estant represetada per les Banderoles, els Jagants, els Nanos, els Cirialots, els Apostols i els Evangelistes i algun que atre personage mes. Finalment es a partir de la decada dels 50 i 60 quan un grup de valencians que se resistixen a la perdua de la tradicio en la provesso, encarnen els personages ans nomenats i formant el Grup de Mecha i a continuacio l’Associacio d’Amics del Corpus de la ciutat de Valencia, reprenguent l’esplendor que la Provesso del Corpus tingue en los seus inicis.

• “Les Roques” Lligat a la festivitat del Corpus, pero no des d’el seu inici, puix n’hi ha historiadors com M. Carbonares, que les daten alla per l’any 1373, ab motiu de l’entrada en Valencia de l’Infanta Na Marta de Armagnac, muller de l’Infant En Joan -primer duc de Girona- ixquent ya algunes roques. Atres historiadors les daten en 1392, puix en eixe any vingueren a la nostra ciutat de Valencia els reis Joan-I el Caçador i Na Violante, i es sap que per a tal ocasio figueren alguns “Entremesos”, aixina com tambe consta que tragueren varios d’ells a l’entrada del Rei Marti l’Humà (tan volgut pels valencians) en l’any 1409 i que per tal circunstancia se tigueren que eixamplar alguns carrers, com el conegut hasda ara de Caballers, segons conta el ilustre cronista de la ciutat, En Carreres Zacares, representant l’Historia de Tristan. Entre totes ad estes dates, podriem fixar, d’una manera certa, l’any 1413 com la data de l’invencio de les Roques, en la qual la ciutat volgue afalagar al seu nou rei -elegit en Casp-, Ferran-I d’Antequera, en sa primera visita a Valencia. Per a obsequiar-lo determinà el Consell que es construiren tres carros triunfants, grans i majestuosos, simbolisant, l’u, la divisa del Rei, l’atre, les Set Cadires i el tercer Les Set Edats. Varen ser construides per En Joan Oliver, autor tambe de les Roques de L’Hort o del Verger, de la Roda o Torres i de la Visio, que veeren sent Domingo i sent Francesch (sic).

Des de 1417, ya es parla de les Roques per a la festa del Corpus en els Manuals del Consell i d’eixa manera coneixem els noms de moltes d’elles, com: “Parais Terrenal, Sant Vicent Martir, Sant Jordi, Maria del Zebedeo, La Salutacio de l’Angel, L’Adoracio dels Reis, Sant Jeroni, L’Infern, Lo sepulcre del Redentor, L’Apocalipsis, El Descendiment de la Creu, Lo Juï Final, Lo Sacrifici d’Isaac, Sant Sebastia, Sant Joan Batiste, Santa Susana, Santa Elena i atres mes….

Dir, que en lo desenroll de la provesso del Corpus i les Roques, n’hi han aspectes molt significatius i representatius de la nostra particularitat diferenciadora d’aquells que diuen que som, si no germans, si cosins germans, i es que en ad eixe desenroll ans nomenat, n’hi ha unes diferencies molt importants, tant per lo nom que prenen els actes, aixina com per les arraïls. M’explique: Dins de tota la distribucio de la desfilada de la provesso i les Roques, esta el nomenat Ball dels Nanos i Els Jagants, aixina com la dansa de La Moma i los Momos, que per a escomençar en català es nomenen “Cap Grosos i Gegants i lo atre no te traduccio equivalent en català” i perque tant la dansa com lo ball, estan considerats, junt ab la Muixeranga, uns dels balls i dansa mes antics del nostre folclore. L’aparicio d’ells es remonata al igual que la constatacio de l’oficialitat de la provesso del Corpus com de les Roques entre l’any 1372 i la primera decada del 1400. Dir tambe, que els jagants feren fets o construits a image o semblança dels de Toledo -que curios, no a image i semblança dels de catalunya-. El significat dels Nanos i Jagants, es que totes les persones (alts i baixos, grans i chicotets) adoren a Nostre Senyor (en particular els Jagants, 4 parelles que representen als quatre continents coneguts hasda eixe moment -Europa, Asia, America i Africa-, adherint-se tots a l’Eucaristia; afegint-se en l’actualitat una parella mes -per l’atre continent- vestits en l’indumentaria tipica valenciana i que han segut donats per la falla Na Jordana) i la Moma era la representacio de la Virtut, front a els Momos, que eren els Set Pecats Capitals.

Reminiscencies de la Moma la troben en cançons tipiques nostres, puix era una dona vestida de blanc, la cara tapada per una careta i un tul blanc, guants blancs i en lo cap portava una corona de llauto i de flors blanques. Be, es de supondre que de ploure no es banyaria molt, pero tots sabeu quel carácter valencià que li trau sorna i com se sol dir -punta a casi tot- , li fica a una canço valenciana el nom de “Es chopa hasda la Moma” en clara alusio ad aquella. Dir que tots eixos balls anaven acompanyats musicalment per Dolçaines i Tabalets. Per arrematar este chicotet i breu repàs, un detall mes de l’importancia i transcendencia com a una difrencia mes entre lo Valencià i lo català. La provesso escomença ab el repic especial per a tal acte de les campanes des d’El Micalet i la mateixa propiament dita ho fa ab “La Senyera de lo Regne de Valencia”, flanquejada per “Les Banderoles o Estandarts” de la ciutat i son portats per tres Reis d’Armes vestits ab cotes de seda i gorgueres de tela al coll, peluques i barbes blanques i els seus caps van coronats.