OPINIO

CHICOTET ESTUDI COMPARATIU DE LES VERITATS IRREFUTABLES DE LO VALENCIÀ I DE LES MENTIRES DE LO CATALÀ:
¿QUI DIU QUE SOM PAREGUTS O NO SOM PAREGUTS ALS CATALANS?
….Continuacio (VI)


En Alboraya
Per Federico Bonillo Vigo
 

catalans:
Si recordeu o torneu a llegir la primera part d’est estudi, voreu que en ella faig un extracte o resum general d’eixes veritats irrefutables de la nostra identitat i de les mentires -tambe irrefutables- de lo català. Puix be, a partir d’ara i seguint l’orde que des de la segon part d’est estudi porte a terme, he anat esmigolant poquet a poquet cada u dels 6 primers apartats, fent les aclaracions de la nostra historia i comparant-les en les de catalunya. Ara es l’hora d’escomençar l’apartat numero 7, sobre: tradicions tipiques, dances, balls, musica, festes i jocs i que he resumit molt, pero molt, i vaig a vore, que puc dir i contar-vos de lo mateix, pero sobre catalunya i els catalans.

La veritat es que, es una empresa dificil, ya que en tantes enciclopedies, diccionaris, vocabularis, manuscrits, documents en general, biblioteques i per damunt de tot, en tantes catedres en universitats escampades per tot lo mon, tant aci en lo nostre Regne, com en lo territori de la ¿gran nacio? catalana, en l’Archiu de la Corona d’Arago i ans en l’Archiu Nacional de Salamanca, en els Archius Municipals d’ells, d’Arago i de lo Regne de Valencia, en catedres universitaries d’Europa i d’America del Nort i Sur, i fins i tot ¿crec? que hasda en Xian (China), Australia, Mongolia, Kenia i Tançania (Africa), Tasmania (la del monstruo de dibuixos animats de la WB del mateix nom -que riallera ¿no?-), i en plan mistic-fantastic i de ciencia ficcio en La Terra Mija i La Comarca (del Senyor dels Anells), Dunne (la Terra d’aci deu mil anys) i mes llunt encara en lo temps en La Guerra de les Galaxies, que esta per vindre….. Lo cert, es que no se per on escomençar, puix n’hi ha tanta documentacio que, la faena sera meua per a resumir-la lo millor que puga i sapia, i ademes, perque les ultimes noticies que han conmogut el mon sancer, no es ya si els fonaments i la doctrina de l’Iglesia estan equivocats, respecte si es basen en Jesus o Maria Magdalena segons lo Codic DaVincci, si no mes be, si eren “els dos” ¡catalans!. En fi, com he dit, faena dificil per a mi, que m’embolicat en ad este treballet.

Anem a vore, escomençare per……be, la veritat es que en acabant de llegir, acarejar i contrastar ¡tota la documentacio!, i que com se sol dir: ¡era mes la palla, quel gra!, ya que “les diferencies son abismals”, i ho son, perque senzillament, “no n’hi han similituts que comparar”, aixina que tot lo mes que puc fer, es nomenar detalls caracteristics i diferents d’ells respecte a mosatros i perque no, significar mes “detallets” que amaguen, encara que, tot allo que diuen es seu, ho eleven a un sentiment com si fora inspirat en la “Paraula de Deu” i que tambe, com a una diferencia mes i que…… per malaurança: ¡mosatros NO!

En fi, anem al gra o mes ben dit “a la palla” i sapiau, que ells tenen “La Sardana” com a ball nacional; “el 11 de setembre” com la diada nacional de catalunya; lo cant de “Els Segadors” lo seu himne nacional; un instrument musical nomenat Flaviol i com a festa popular catalana, els reconeguts “Castellers” ¿tipics de les terres de Tarragona?, pero……..ya sabeu l’historia.
Com casi tot allo que diuen que es tipic català, te truc, pero lo que si es cert, es l’art i ciencia que tenen en convertir o en fer, una mentira en veritat i la raïlam que pren en tots els catalans. M’explique:

• La Sardana, no es d’orige purament català, tot lo contrari, puix fon un invent de Jose Ventura, fill d’un comandant de l’eixercit espanyol i naixcut en Alcala la Real (Jaen) en 1817. El ball tradiconal català fins mes o manco mitat del sigle XIX era el nomenat ¡“l’Espanyolet”! i com els nacionalistes incipients de l’epoca, no podien acceptar ni el ball, ni el nom del mateix, posaren en mans de J. Ventura la modificacio del nomenat ball i J. Ventura feu, una mescla entre el ans nomenat i una modernisacio d’un ball de l’Emporda i que hui en dia, es coneix com la Sardana.

• Diada Nacional de l’11 de setembre. Encara que cap historiador -que yo sapia- i vos puc assegurar que he llegit molt al respecte, repetixc, cap historiador a fet mencio (o no ha volgut fer-ho) a l’hora d’atribuir a catalunya un caracter realenc ni principesc ¡que no te!, a mencionat un fet, que menut per si mateixa, es de vital i gran importancia a l’hora de vore la rellevancia jerarquica entre lo Regne de Valencia i catalunya, i tambe per a vore d’on ve eixe sentiment de nacio i de nacionalitat que tant defenen i que per malaurança per tots mosatros es “el pa nostre de cada dia” i que es, ni mes ni manco, el de dos dates:

La primera es el 9 d’octubre de 1238 (Diada de lo nostre Regne de Valencia), on un poble, que ya tenia consciencia identitaria, instaura una data onmipresent per a l’historia nostra i per a la dels demes regnes d’Espanya en la que catalunya no formava part encara com a tal.

La segon es la del 11 de setembre de 1714 (Diada de catalunya), on el poble català, es va rendir al cap de 14 mesos de sege per part de les tropes borboniques del Duc Felip d’Anjou (en acabant Felip-V), ya que catalunya, lo mateix que lo regne de Valencia i Arago, es decantaren per l’Archiduc Carles d’Austria en la Guerra de Succecio. No tindria cap importancia, si no fora, perque abdos reflectixen per les dates en si mateixa i per lo que de carrega historica porten, eixe concepte i sentiment d’identitat, de patria i si volem de nacio, de nacionalitat.

Els valencians, ans de la conquista, teniem una conciencia identitaria -si se vol, incipient-, pero que d’una manera o d’atra, sabiem que erem habitants i ciutadans regnicoles de l’Antic Regne (moro) de Valencia. En acabant de la conquista d’En Jaume-I, continuarem sent regnicoles del nou Regne de Valencia i fins la Batalla d’Almansa en la que perguerem els nostres Furs, eixa ha segut la nostra realitat historica i d’eixa data (9 d’octubre de 1238), ve lo nostre dia, la nostra diada, la nostra festa major -la de tots els valencians- on es rendix honor i gloria a En Jaume-I, fundador del nou Regne de Valencia al que potencià de manera privilegiada i al que no li canvia el nom -regne- per un atre. Valencia, Cap i Casal i Regne foren l’enveja d’aquella Espanya per juntar encara i d’Europa, aixina com tambe forem l’espill per a dependre en tots els aspectes: culturals, economics, politics i de jurisprudencia i com no, tambe socials.

De catalunya, dir que, no se d’on li ve eixa conciencia identitaria de nacio, de pais de països. No se de que, allo de principat de catalunya i manco encara, el perque d’eixa importancia, rellevancia i prepotencia de la que sempre han carit, a no ser -que va ser que si- que davant de lo irrefutable i evident, vullgen de la forma mes miserable e indigna, furtar lo que mes a mà tenen i que mes facil els resulta, per l’incompetencia i acomplexada classe politica i com a sovint succedix, mes facil resulten de comprar en diners i atres prevendes.

Voldria, pot ser dins de tot lo aci escrit, que prestareu especial interes i recordareu lo que vaig a dir-vos. Es segurament la prova de la “bola” i de la miseria historica que mes identifica a la classe politica catalana, que primer enganya al seu poble i una volta convençuts la majoria, escamparen les seues mentires fora de les seues fronteres geografiques i en acabant per tot lo mon. He dit -la classe politica- i no “el poble català”, perque ell, no es responsable directe del problema que n’hi ha entre catalunya i lo nostre Regne. No son culpables de que els hajen fet una historia a mida…

Be, guardeu en la vostra memoria lo que llegireu a continuacio i ¡No l’oblideu mai!:

Dins de les manipulacions, tresgiversacions, falacies i falsetats historiques tan en voga en ad estos temps, s’aprovecha la data de l’11 de setembre -festivitat de la Diada de catalunya- per a que grups radicals nacionalistes e independentistes (terra Lliure, Maulets i ara les Juventuts Nacionalistes de catalunya, les Juventuts Independentistes d’Esquerra de catalunya, etc, etc) organicen actes, que sempre terminen en “actes vandalics “ i els no “oficialment” tan extremats (la majoria de la classe politica en general), deforme la realitat de l’ocorregut.

N’hi ha que deixar ben clar, tenint en conter que l’11 de setembre es la Diada dels catalans, que “la Guerra de Succecio, NO VA TINDRE UN CARÁCTER EXCLUSIU NACIONALISTE, CATALANISTE I SEPARATISTE” Els catalans lo mateix que els valencians, eren partidaris del segon fill de Lleopolt-I, l’archiduc Carles, que era nebot de la regina d’Espanya, Na Mariana de Neuburg, en contra del net del rei frances Lluïs-XIV, Felip d’Anjou de la casa dels Borbo i que seria proclamat en acabant com Felip-V, per a desgracia de tots en general. L’autentic i verdader motiu, lo que realment motivà l’alçament en contra de Felip d’Anjou, fon “UN CARÁCTER MERAMENT SUCCESORI I ANTIFRANCES”

Com siga que l’historia catalana, s’ha escrit i es seguix escrivint ab apassionament, ab romanticisme, ab fanatisme, ab parcialitat i ab mires politiques, es evident que cap preguntar-se en tot lo trellat i com ho va fer u dels gran prosiste catalans contemporaneus, Josep Pla i segons les seues paraules: “¿Quan tindrem algun dia en catalunya una autentica i objetiva historia?….¿Quan tindrem una historia que no continga les bovaes de les histories purament romantiques que van eixint? (traduit al valencià). I es que n’hi ha que tindre en conter, quel passat fon com fon i no com mos agradaria que haguera segut.

A continuacio, llegireu el “document mes important d’aquell 11 de setembre de 1714” i que es tracta del Bando o Prego, que es divulgà en aquella data i que va eixir publicat en el llibre Els Furs de catalunya, de Josep Coroleu i Josep Pella i Forgas, advocats de l’Ilustre Colage de Barcelona. Fon editat en Barcelona en 1878. El Bando autentic i complet va vore la llum en lo “2 Tom de la Historia del memorable sitio de Barcelona. Ed. Bruguera”

Per l’importancia i trascendencia historica d’este document, i per a que ho puguen llegir i entendre tots (castellans i valencians parlants), ficare la traduccio al castellà, i que diu aixina:

PREGÓN.“Se hace saber a todos generalmente, de parte de los tres Excelentísimos Comunes, considerando el parecer de los Señores de la Junta de Gobierno, personas asociadas, nobles, ciudadanos y oficiales de guerra, que separadamente están impidiendo que los enemigos se internen en la ciudad; atendiendo que la deplorable infelicidad de esta ciudad, en la que hoy reside la libertad de todo el Principado y de toda España, está expuesta al último extremo de someterse a una entera esclavitud. Notifican, amonestan y exhortan, representando así a los padres de la patria que se afligen de la desgracia irreparable que amenaza el favor e injusto encono de las armas franco-españolas, haciendo seria reflexión del estado en que los enemigos del Rey N.S., de nuestra libertad y patria, están apostados ocupando todas las brechas, cortaduras, baluartes del Portal Nou, Sta. Clara, Llevant y Sta. Eularia.

Se hace saber, que si luego, inmediatamente de oído el presente pregón, todos los naturales, habitantes y demás gentes hábiles para el ejercicio de las armas no se presentan en las plazas de Junqueras, Born y Plaza de Palacio, a fin de que unidos con todos los Señores que representan los Comunes, se pueda rechazar los enemigos, haciendo el último esfuerzo, esperando que Dios misericordioso, mejorará la suerte. Se hace también saber, que siendo la esclavitud cierta y forzosa, en obligación de sus cargos, explican, declaran y protestan los presentes, y DAN TESTIMONIO A LAS GENERACIONES VENIDERAS, de que han ejecutado las últimas exhortaciones y esfuerzos, QUEJÁNDOSE DE TODOS LOS MALES, RUINAS Y DESOLACIONES QUE SOBREVENGAN A NUESTRA COMÚN Y AFLIGIDA PATRIA, Y EXTERMINE TODOS LOS HONORES Y PRIVILEGIOS, quedando esclavos con los demás españoles engañados y todos en esclavitud del dominio francés; pero así y todo se confía, que todos como verdaderos hijos de la patria, amantes de la libertad, acudirán a los lugares señalados, A FIN DE DERRAMAR GLORIOSAMENTE SU SANGRE Y SU VIDA POR SU REY, POR SU HONOR, POR LA PATRIA Y POR LA LIBERTAD DE TODA ESPAÑA, y finalmente dicen y hacen saber, que si después de una hora de publicado el pregón, no comparezca gente suficiente para ejecutar la ideada empresa, es forzoso, preciso y necesario llamar y pedir capitulación a los enemigos, antes de llegar la noche, para no exponer a la más lamentable ruina de la Ciudad, para no exponerla a un saqueo general que profane los Santos Templos, y al sacrificio de niños, mujeres y a los religiosos.

Y para que a todos sea generalmente notorio, que con voz alta, clara e inteligible sea publicado por todas las calles de la presente ciudad. Dado en la casa de la Excelentísima Ciudad, residiendo en el Portal de S. Antonio, presentes los mencionados Excelentísimos Señores y personas asociadas, a 11 de Septiembre, a las 3 de la tarde, de 1714”

Res n’hi ha que dir al respecte, puix, a banda del patiment i penalitats que sofriren els catalans (lo mateix que mosatros), cap persona en una miqueta a soles de trellat, es pot alegrar d’aixo. Es evident que l’historia esta feta per ells a la seua mida, totalment manipulada i encoberta quan els conve i conllogà unes voltes i enaltida atres. Es evident, obvi i queda pales, que la data i els fets triats per a la seua festa o Diada de catalunya, es un doble contrasentit, tant politica com socialment.

Politicament, perque defenen un drets territorials, economics, juridics i politics exclusius que tenien, basats en els “Usatges” -nacosa aixina com els nostres Furs- i que pergueren en la Guerra de Succecio (com tambe mosatros, Els Furs) i que ara diuen “per culpa d’una Espanya que mai els ha volgut ni els ha donat res”, pero lo cert es que, en aquella Espanya del 1700, ells com totes les demarcacions territorials (en drets forals exclusius o no) configuraven eixa unitat nacional d’Espanya i no n’hi havien enfrontaments dignes de destacar, ni de nomenar com a conflictius. Tots, perque el temps tot ho canvia, seguien uns, tenint els seus drets forals (Costums, Usatges o Furs) i atres senzillament, no ne tenien. Pero tots, estaven baix un unic rei d’eixa Espanya unida, i vullgam o no, politicament era aixina. P

ero es el cas català, eixe poble -català tot ell, hereu de la “Marca Hispanica”- i que identificava fora dels dominis de la Peninsula Iberica als espanyols, que trià lo seu “dia nacional” justament lo dia en que varen perdre eixos drets forals per culpa d’Espanya, pero el contrasentit es que, lluitaren i moriren per tindre un successor al tro d’Espanya i que fora espanyol (l’Archiduc Carles d’Austria) i no un rei frances (el Duc Felip d’Anjou de la casa dels Borbo). La veritat es que no odiaven a Espanya, i els motius com hem vist ades, foren de “carácter merament succesori i antifrances” i mai estigueren en contra de l’unitat d’Espanya com hasda eixe moment era. Pero donant-li la volta al fet d’eixe 11 de setembre de 1714, la classe politica catalana (els mes moderats de forma no oficial i els mes extremistes de forma oberta i oficial) li conten i ensenyen al poble català, lo que reproduixc a continuacio i que figura en els llibres de text catalans referint-se a la Diada de catalunya ¡de pura vergonya, per no dir mes!. Deixare el text en català, perque aixina podrem comprovar de pas, atra diferencia mes entre lo valencià i lo català -la llengua escrita- d’uns i atres. Vejam lo següent i no s’escaroteu, puix les coses son aixina i no d’atra manera, hui per hui:

“La Commemoració d'una derrota”
Catalunya havia tingut, durant tota la seva llarga història com a nació sobirana, una llengua, una moneda, un exèrcit, unes institucions polítiques i una cultura pròpies i clarament diferenciades de la resta de territoris veïns. Podem afirmar que el nostre Estat va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l'any 1283. Però Catalunya va ser finalment assimilada pels castellans i convertida en una altra provincia espanyola ("provincia" és un terme que s'encunyà durant l'Imperi Romà que significa "territori dels vençuts").

L'any 1700 mor sense descendència Carles II l'Encisat, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé un problema de política internacional.

Les forces de Felip de Borbó, representant del centralisme francès i de l'esperit i els interessos aristocràtics i feudals, s'enfronten a les de Carles d'Àustria, representant de l'esperit federalista i descentralitzador, així com de les classes mijanes i populars.

El 1713, amb el tractat d'Utrecht, Catalunya deixa de rebre el recolzament de les forces aliades. Les tropes castellano-franceses assetgen Barcelona durant 13 mesos fins al triomf (40.000 castellans i francesos contra 5.000 catalans!), el 11 de setembre de 1714.

Amb l'ocupació militar del nostre territori es promulga, el 1716, el Decret de Nova Planta segons el qual quedava eliminada la nació catalana prohibint-ne la llengua i abolint-ne les institucions (el Consell de Cent, les Corts, la Generalitat i l'exercit), les constitucions i els sistemes fiscal i monetari.

Els catalans i catalanes hem estat, d'aleshores ençà, i fins i tot en plena "democràcia parlamentària" -i monàrquica-, expoliats, empobrits, i oprimits sota governants espanyols de qualsevol color. Madrid, a més, és responsable de la divisió del nostre pais, que incloïa altres territoris actualment sota sobirania francesa i espanyola. El Decret de Nova Planta no ha estat mai derogat.

"Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir. Tornarem a véncer!!!"

Socialment, trien eixa data per a rememorar una derrota i mils de morts “aixo conmou” i mes si ho fas davant un lloc emblematic a tal efecte, com es el nomenat ”El Fossar de les Moreres”, lloc on foren enterrats els defensors morts durant el sege de la ciutat. Per a donar-se conter de la parafernalia que es monta i es prepara ab premeditacio, per a induir als mes exaltats i contagiar al poble en general, els llibres de text catalans continuen dient, en referencia als actes que es fan i que aci teniun un cantell per a llegir:

“Cada 11 de setembre, es commemora la Diada Nacional de Catalunya i es ret homenatge als defensors de la ciutat, morts i enterrats en aquest lloc, el Fossar de les Moreres. S'hi troba inscrit el següent text en commemoració a la resistència catalana: Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor”

Tambe es fa, molta solemnitat a la restauracio del Parlament i als simbols d’identitat de catalunya i diuen al respecte lo següent:

“A la Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge durant la Guerra de Successió l'any 1714. Amb això, també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment: com a festa nacional.

Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals als monuments de Rafael Casanova i Josep Moragues i Mas, tant a Barcelona com a la resta del Principat.

Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats els defensors morts durant el setge de la ciutat.

Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu i/o festiu. Tots els ciutadans catalans com cal pengen banderes catalanes i estelades en llurs balcons”.

He fet notar la paraula “llurs” en negreta, per a que vejau el criteri que adopten els comissaris politics d’aci i d’alla segons els conve, a l’hora de censurar als valencians els anacronismes, arcaismes i castellanismes llingüistics, i que en Valencià no son correctes, ademes d’inaceptables, pero que en canvi ells si poden usar per correctes, classics i ademes totalment aceptables. Continue en mes llectura dogmatica catalana:

“La bandera de Catalunya és actualment la tradicional Senyera del sobirà de Catalunya, tal com assenyala l’article 8 de l’Estatut de Catalunya.

Originàriament aquest era el senyal del comte de Barcelona, i posteriorment dels reis de tota la Corona d’Arago. A partir del segle XIX i la Renaixença, el naixent Catalanisme la va adoptar com a Bandera Nacional de Catalunya, convertint-se en oficial amb l'Estatut de 1932”.

En negreta, destacar les aberracions historiques i les megalomanies dels catalans. Es a dir, que primer fon la seua senyera, bandera o senyal del comte de Barcelona i en acabant per lo “bonica” que era i per lo “templat” que era el comte, passa a ser la de la Corona d’Arago tambe. He dit ¡templat!, que va, ademes era humilt i bona persona ad este comte. Pero si furgonejem encara mes en els seus predicaments relacionats en els simbols, trobem molt mes, com per eixemple sobre “l’Identificacio historica de catalunya i lo seu blasonament”:

Oficialment l’article 8.2 de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya diu: La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc i ha d'ésser present als edificis públics i en els actes oficials que tinguin lloc a Catalunya. " El blasonament heràldic correcte és: en camper d’or, quatre faixes de gules”.

Referent a l’Identificació històrica de catalunya i la seua senyera, encara que aci, rectifiquen una miqueta les aseveracions, encara que incurrint en contradiccions -imagine yo, perque encara que Arago tragara molt, pero no hasda “la gola”-, diuen:

“La històrica senyera de Catalunya es la: “La Senyera Reial “

“La Senyera és una bandera tradicionalment històrica, que correspon a les armes dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona posats sobre tela.

Catalunya, com a territori feudal que era, no va tenir cap bandera territorial pròpia abans de l’aparició de les nacions contemporànies, però existeix la teoria de que l’escut i la Senyera Reial van ser territorials al Principat de Catalunya des del segle XIV, el que és impossible perquè és contrari al sistema feudal imperant a tota Europa fins a les revolucions burgeses del segle XIX. En qualsevol cas això no afecta a l’elecció contemporània del símbol nacional per part del nacionalisme català, basant-se en el del sobirà històric de Catalunya, el comte de Barcelona i rei d’Aragó.

La preeminència de la ciutat de Barcelona dintre del Principat va fer que en ocasions aparegués representat el territori en mapes i portolans per la bandera de Barcelona, el que ha creat la confusió en algunes persones per creure que aquesta era la bandera de Catalunya. La Generalitat de Catalunya va elegir al segle XIV la bandera de Sant Jordi com a senyal representatiu únicament de la institució.

A principis del segle XX va aparèixer l’estelada, una bandera reivindicativa de la independència dels Països Catalans, que afegia un estel a les barres tradicionals, imitant la bandera de Cuba”.

En negreta podeu llegir les contradiccions i les adaptacions que fan, sense importar-los res lo que fan ¡ho fan i en pau!, com allo de que es “la Senyera Reial”, des de lo s-XIV, pero aço es impossible perque era contrari al sistema feudal de tota Europa i catalunya era territori feudal ¡pero existix “la teoria”…!. Pero no passa res i de nou tornen a les seues i s’adopta la senyera d’Arago basant-se en que el Comte de Barcelona era el sobira historic de catalunya i rei d’Arago. Per atra banda, hasda lo s-XIV, catalunya com a tal no existia i realment sols Barcelona tenia certa rellevancia com diuen i si es cert tambe, que a catalunya se la reconeixia simbolicament per la bandera de la Creu de Sant Jordi o de Santa Eulalia. Al remat, es queden en la d’Arago i a finals del s-XIX, principis del XX, en l’aparicio del catalanisme nacional e independentiste -i que yo diria mes be “nazionalisme imperialiste”-, apareix la cuatribarrada estelada, simbol reivindicatiu de l’independencia dels inexistents països catalans. ¡Ahí es res!

Comentar-vos que quan els conve, utilisen els estudis, del no se que, quantes coses es, Armand de Fluvia i la seua “Teoria de la Territorialitat de la Senyera” i atres voltes ¡no!. El cas, es que primer esta la seua “Senyera Reial” i l’Estelada i en acabant estan les banderes del Pais Valencià, de Mallorca i d’Arago.

Barbaritats ne diuen a monto, fins i tot arribant a dir o afirmar textualment, que: “el catalanisme es forjà ja en les Corts de Montsó del 1585” i que: “El catalanisme o nacionalisme català és el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política i cultural de Catalunya o els Països Catalans”.

Ademes fiquen d’eixemple de concomitancia en les seues idees paranoiques al traïdor d’en Joan Fuster, que diu al respecte que: “Hi ha -catalanistes- perque hi ha -espanyolistes-“ ……… i “que de fet el catalanisme apareix segles després de la persecució contínua dels drets catalans mitjançant per exemple els Decrets de Nova Planta, el Tractat dels Pirineus i la prohibició del català en els successius intents fracassats unificadors per part de Castella. El naixement del catalanisme polític actual a Catalunya, es sol situar a les Bases de Manresa (1898), amb les quals Catalunya entra a la història contemporània”.