OPINIO
 

Informació

 
 

Ricart García Moya / Patidors companyers del Palleter: tenim ya en el forn l’Apéndix del DHIVAM, ampliació del editat en 2006. D´unes 800 págines y asoles 200 eixemplars de tirá, el llibre estará en lo carrer pera el 16 ó 17 del próxim giner, si algú dels botafocs progresistes no mos socarra l´imprenta ahon s´está fent.

Per cert, tot açó que pareix raro y que escarota als tímits poreguites de la llengua, com les morfologíes “encano”, “encá” y “asoles”, o expresions com “ambigú de camalet”, es lo que l’Apéndix vol deféndrer en documentació, pera que no l´aufegue el fascisme catalaner; y perque es frut evolutiu del valenciá o patrimoni desde fa sigles, com la conj. copulativa y grega (que molta gent creu castellanisme).

Remitixc la primer fulla del Prólec del Apéndix, y que la gent s´alegre un poquet, y sapia que mosatros seguim treballant defenent lo nostre, sinse furtar res idiomátic a ningú. Un salut y avant.


Prólec
(o rahonamentes de chongló en el llim dels Nonsabo, Sanc d´Horchata y Fent de Mona)

Socarranse per replasetes d´Oriola, o aponats entre cudols del Penyó d´Ifach, podem vórer tres tipos de valencians: el Nonsabo, individuo raboser que´s fa el llonguis y fingix no coneixer res de res pera mantíndrers fora d´embolics, tot li dona lo mateix mentres no li áubriguen la bolchaca; el Sanc d´Horchata, eixemplar tremolós y mixorrer d´escaparat, que fuig d´enfrontarse a cuansevol agravi, asoles vol Fogueres, Gayates o Falles; y, el més numerós, el Fent de Mona, caldós moniato amoral que imita tot lo que siga pera ferse el cult: si ascolta o veu escrit “esport”, encara que sons yayos y pares sempre digueren “depor”, ell copiará el barbarisme com si fora monot de gabia (cuansevol d´estos trencamelics pot aplegar dasta Conseller o Académic). En esta ferramentera bonyiguera de gandumbes y ensobinats: ¿qué podem fer en la Batalla de Valencia? Res d´esme, pero ficats a tráurer fabetes de l´olla, furgarem llaugerament les arrails y fruts cucats del ábre catalaner. Agarren caira, pacencia y no es dorguen.

Per l´any 1920, l´arrós en fesols del IEC y naps dels amigachos de Pompeu Fabra estava bollint poquet a poquet. L´ampastrá moscardera eixiría del perol per 1932, en Castelló. Els cuiners eren monyicots com el colaboracioniste E
nric Durán i Tortajada que, en 1924, reglotava sa condició de “escriptor de Catalunya”. Mentres tant, el poble seguía usant el idioma valenciá, sinse enténdrer molt el catalá. Aixina, una obreta teatral contava el cas del valenciá que ha vixcut molt de temps en el País Catalá y, tornat al Reyne de Valencia, li diu a una chicona frases com “clatellades amb el noi” (A., P.: Al treballaor, faena, 1926, p.9) La valenciana Amparito, en purea idiomática sinse traullar (mosegar, punchar, ferir..., en valenciá) per inmersors del PP, sorprenguda, es fa este preguntat: “¿Qué haurá dit?” (p.9) El catalanisat tararot -com si fora un colaboracioniste de Canal 9 o un premiat d´Eliseu Climent-, li asolta una cáfila d´arcaismes y aspardenyaes catalaneres que Amparito no antén: “amb aquesta... la teva, la seva ... tingui aquest...” (p.10). Eren temps en que´l fascisme catalaner, aponat en son chas, asmolava gavinets y chafarots.

Els valencians de 1926 encara eren sinyors d´un idioma, el valenciá, distint al catalá. Hui no. La Generalitat del PP ha mutat en academies de catalá tots els puestos que dependixen d´ella, prohibint el valenciá. La collita carabasera ya l´arrepleguen a tonellaes, siga en lletreros en catalá dels trenvíes de Valencia, o en cagarritars culturals com El Campello, poble sinse més historia que´l seu naiximent a finals del sigle XIX, pero que hui son més catalaners que´ls llepaires de Palafrugell, tot l´any balafiant dinés en promóurer catalá per tots els mijos y embrutant fachaes en destarifats llansols de cuatre barres (encara m´anrecorde d´una conversació que vaig tíndrer, ¡aag!, en son catalaner alcalde pepero Varó). En Alacant, fense els fachendes, els mestres empapusen als chiquets les cuatre barres y el catalá, ademés del odi a Valencia. Lo mateix es fa en els universitaris progresistes de bricolache intelectual y botelló disapter. Les mamelles de la Generalitat del PP, mugrons chorrosos de dinés, sempre s´oferixen als bachoques que volen chuplar dels imposts pera fer andrómines catalaneres. Aixina, despusahir me donaren en el “Secretariat de Promoció del Valencià”, de la Generalitat Valenciana, uns paperots del “Curs de català” pera estudiants europeus, en les cuatre barres y ofertes dasta en alemá: “Katalanichkurs für europaische studenten, 2008”. Ni els huendos o espírits de Joan Fuster y Ovidi Monllor, en tota la caterva de vampírics greixers del IEC, faríen més mal al valencians que´l PP: ¿o no mana ara y ací el PP?... (La continuació, si no mos afonem tots per la crisis, el próxim giner en...)