OPINIO
 

Ambigú de camalet, ¡y de baldraga!

 

Ricart García Moya / Anem a supóndrer que vosté es reunix en una grapallá de coneguts a boqueta nit (lo que diuen “capvespre” en catalá SALT de la Generalitat del PP); per eixemple, el 20 de febrer d’este 2009 en el saló d’actes del GAV, ahon presentarem l’Apéndix del DHIVAM. Raere de patir uns minuts de romansos, els que aguanten el pato vorán (si n’hia presupost) unes tauletes en armeles, tortilles de creílla, cacaus y cacaues, papes, corfes de nosequé, cervesetes, vinarro valenciá, llimonaes, tallaetes de formache y atres delicatessen de bóbilis bóbilis. Tot açó o astó te nom en valenciá: “ambigú de camalet”, denominació que no trobarem en atre idioma del mon sancer.

En l’ambigú tenim els plats servits d’una vegá en la taula, en tot lo que n’hia, siga fresc o calent. L’ambigú sol ferse entre’l berenar y sopar, raere d’un espectácul, coloqui, reunió, encontre intelectual, etc. En valenciá no he trobat eixemple més antiu que’l d’un coloqui de 1808 conservat en la Biblioteca del Senado (¡qué llandosos que foren pera deixarmeu!): “un fricasé o un estofat, y pera dispondre un ambigú...” (Coloqui entre un capador de la Gascunya y un sabater remendó de Valencia, 1808). L’ambigú pot ser sofisticat si heu fa, per eixemple, la Marquesa del Potet (es un dir); pero l’ambigú de camalet es més modest y, generalment, organisat per vehins d’un carrer, comisió de falla, grup deportiu, etc.: “grapat de tramusos, cacahuet... propis y peculiars d’un ambigú de camalet” (La Donsaina, 1845). En catalá es documentá “ambigú” més tart y, per supost, careixen del valenciá “ambigú de camalet”.

Nostre tesor lléxic -incluit l’ambigú de camalet-, es sistemáticament furtat per colaboracionistes que, reptant com aserpots, els oferixen encabant a Catalunya. A cámbit, en un poquet de chamba, ampomarán prémits o cárrecs catalaners dels milantamil de la Generalitat del PP. En valenciá tenim paraules tan atractives y rares com “masmarruga”, sustantiu d’orige desconegut al que Catalunya li tirá mordinyá de tiburó fa temps. Pegant garrotaes etimológiques de cego, alguns diuen que tindría relació en l’italiá “mazzamurro”, sopes de farina florida y galletes cucaes que preníen els galeots migevals. En valenciá la trobem en frase feta: “Trau la masmarruga del llom:... que una persona saca de otra toda la utilidad posible, haciéndola trabajar con demasía” (Escrig: Dicc.1851) En lliteratura mostra mateix semantisme: “tráureli la masmarruga al home de be” (Gadea: Tipos,1908).

En valenciá modern mos sorprenen enigmátics vocables que Jaume I ascoltaría als compatriotes de Sent Pere Pascual. Aixina, en el sainet “En Bunyol y de paella” (a.1903), u dels protagonistes diu: “y vixc de baldraga”, expresió equivalent a viurer debaes. ¿D’ahón ixqué el valenciá “baldraga”?. Ningú heu sap y, a palpontes, volen nugarlo al topónim Bagdat (Baldac > baldrac > baldraga), donant com a testimoni “la buffa de baldrac”, nom d’un joc que du el “Libro de Axedrez”, manuscrit alfonsí fet en part en el scriptorium murciá, en traductors naixcuts entre Elig, Oriola y el riu Sangonera. En castellá no torna a apareixer “baldrac” y, per supost, tampoc “baldraga”. No es el cas del valenciá, ahon era vocable del Sigle d’Or: “de baldraga” (Gaçull: La brama, 1497), y may desaparegué de la llengua viva: “com menjava de baldraga” (Galiana: Rond. de rondalles, 1768); “al atre día hagué bous, y de baldraga es va entrar” (Cento el Cabut, 1809) “baldraga, de: comer a costa ajena (...) baldraga: desastrado o desaseado”(Escrig: Dicc.1851); “la gent que se li fica al teatro de baldraga” (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892). La paraula pasá modernament al castellá en la prosa del noveliste José MĒ de Pereda, “baldragas” (a. 1871). En catalá mos la furtaren per el mateix temps. Mosatros, sinse amaitinar res a ningú, podem dir que’l divendres, 20 de febrer, tindrem “ambigú de camalet y de baldraga” (tot modestet, ¡no vagen a créurer que’l GAV es “El Siglo” d’Eliseuet Climent!)

Els catalans s’atribuixen dret de vetigall idiomátic ¿Qué es vetigall? Polisémic derivat del lletí vectigalium, es mosarabisme valenciá que aludix al dret migeval de menjar fruts d’un camp sinse andúrselos a casa; pero els del Nort mos furten el fruts llingüístics y s’els angarcholen en Catalunya. El mon al revés, el renoc perseguint a la rabosa. Mentres els catalans s’apropien de tot, els valencians acachem el llom y retallem nostra llibertat idiomática al copiar el model impost per l’expansionisme catalá. Eixemple sangrant es el cas del neutre “lo”, que tanta riquea semántica oferí al valenciá a lo llarc dels sigles. Fa xixanta anys, Sanchis Guarner y Josep Giner es conchuminaven pera introduir el catalá en la societat valenciana (Comentaris de J.Giner y Sanchis Guarner, 1950), y cóm podríen martafallar al valenciá. Un obstácul jagantesc era “l’abolició a ultrança” del artícul “lo” pera acatar “l’abolició feta per l’Institut d’Estudis Catalans, (que) obedix a l’estat del barceloní modern” (p.LVII). A la parella li preocupava “que el lo més difícil d´eliminar serà el de la combinació neutra lo que” (ib.LVII)

Eixa fortalea inexpugnable del valenciá (la combinació neutra “lo que”), caigué al primer espentó de l’AVLL del PP. Dasta alguns valencianistes fugen hui de dir, per eixemple: “lo que te dic”, agarrant el catalá “el que te dic”. El “lo” que mos prohibixen era recurs usat per oradors com St.Vicent Ferrer y prehumanistes com Antoni Canals (De Providencia, c.1395) ¿Vostés creuen que una llobá d´expansionistes poden aufegar nostre lléxic y sintaxis?. El neutre “lo” era de tots, fora el faller del carrer del Pilar de 1935 o el lletiniste Onofre Pou: “atinar lo que vol dir” (Thesaurus, Valencia, 1575); y may es pergué dasta l’aplegá dels catalaners: “lo que te dic porta sello” (Jaunzarés: Una vara de Real Orde, 1921); “escoltar sinse estufits lo que te dic” (Palau: Tenorio F.C., 1924) “fíjat be en lo que te dic” (Martí: Pepe el curandero, 1928); “lo que te dic” (Tallada: Les Camareres, 1931); “lo que te dic” (Llibret Foguera Ajuntament, Alacant, 1952).¡Ay, que poquet coneixía Sanchis Guarner als valencians! Pensava que guerrejaríen pera deféndrer el neutre “lo”, cuan tota sa fierea s’esvanix en mascletaes, paelles y partits de fútbol. Estem tan marejats que, com pasa en el neutre “lo”, molts creuen que dir “furt” y “vegá” es vulgarisme, cuan es valenciá modern, arrailat y documentat. Fent de mona de RTVV del PP, diuen “robatori” y “vegada”.

Els idiomes acomoden poc a poc les morfologíes del pasat y adquirixen singularitat respecte a llengües vehines. ¿A quín sant no tenim dret a usar, per eixemple, la diftongació en morfologíes verbals: aubrir, aulorar, aumplir, aufegar...?. Volen prohibirmos tota originalitat del idioma valenciá pera desfero y, a cámbit, tíndrer un malafí de subdialectes del catalá. A molts els cau la baba escoltant als del Nort y Ponent. Aixina, en 1995 Jorge Valdano digué la metáfora “Tengo mariposas en el estómago”. ¡Quín impacte, mare!. Com si haguera reviscolat Góngora, als progres els caigué el tanga als garrons. No m’heu explique. Dasta mosatros, en valenciá, tenim metáfores paregudes y no pasa res: “pareix qu´en lo meu ventre / lladre un gos arbelloner” (Llombart: La sombra de Carracuca, 1876), o: “cuant el meu Pepet tarda més de lo regular, se me posa un colomet en el estómago, que no me se lleva hasta que no el tinc davant” (El Amic del Poble, Alacant, abril, 1899).

Si columbrem l’orige d’estes imposicions vorem sanguangos que firmaren les normes de Castelló y matarifes que les introduiren en la Universitat. El tenallós Sanchis Guarner donava com a motiu pera fugir de morfologíes valencianes esta rahó de corpenta: “Cal evitar tantes complicacions, sobretot si no les recomana Fabra” (Res. Sanchis Guarner, 1950) ¡Y el sumuliste Dr. Taranyina de les Archilagues afluixant artículs pera enaltir al colaboracioniste Sanchis Guarner!.

Els catalans, ademés de dictarmos lo que’s cult, denuncien errors semántics valencians. Per eixemple, Corominas rahonava que “traüllar es inseparable d’ataüllar” (DECLLC, VIII, p.209). L’etimólec no tingué ductes del parentesc o derivació de “tafulla, tahulla”, medida del arábic valenciá que, per “accident fonétic de repercusió de la llíquida”, havía donat el cámbit de “taüllar > traüllar: observar, vigilar, treballar, trafegar”. Segons sa costum, Corominas chafava cuansevol discrepancia en una siná de documentació pera deixar clar que “traullar” equivalía a lo dit, res més. ¡Qué sabut!. En dinés de mosatros, els poliseros copiaren lo dictat desde’l Nort en el programa SALT de la Generalitat del PP: “Traüllar: Passar treballs per a aconseguir una cosa. Trafegar”. Ademés, la treseta Alcover, Moll y S.Guarner també día lo mateix, punchant als llexicógrafs valencians del XIX que disentíen d’ells: “TRAÜLLAR v. que els diccionaris. Escrig i Martí Gadea duen amb el significat de «taladrar, traspasar una cosa haciéndole muchos agujeros», sembla esser efecte d'una mala interpretacíó d'alguna altra paraula, potser de traucar” (DCVB). Per cert, parlant de traullar, Corominas aludix al Sur valenciá asoltant esta singlá de nazi expansioniste: “ja en domini catalá, a Crevillent” (DECLLC, p.209).

Com a testimoni del significat de traullar = “vigilar” en el sigle XV, Corominas donava uns versos de Roig, pero no tingué en cónter les sexuals metáfores que’l misogin mege ficava en l’Espill, y cuan parlava de “guardar” dones y del “cos d´agulla” (Spill, a.1460), estava usant la mateixa relació ahulla = pene empleá per Morlá en 1650. El valenciá “traullar”, foradar, derivá de “trau” o forat, enigmátic vocable prerromá; y eixe significat de “foradar” era el donat per Roig, pero tan eufemísticament que Corominas no tastá el semantisme irónic del clásic. Per tant, encara que l’IEC no heu sapia y que sa caparra AVLL del PP heu silencie, el verp valenciá traullar equival a foradar per ahulla, dent, quixal, gavinet o atra cosa que no vullc dir per delicadea. Y ací tenim el testimoni de s’arrailament inclús en el sigle XIX: “y el monot... se varem agarrar / els dos a sarpalagrenya / ell si que em va traullar / tot el cos a quixalades” (Coloqui de la chitana, el moro y Chuanet, ed. 1852) Per tant, parlant en valenciá, no en catalá, podem dir que’l día 20 tindrem ambigú de camalet y de baldraga; a ningú li traurán la masmarruga del llom; y lo que mengem, usant dret de vetigall, no mos fará tíndrer colomets en el ventre. Ademés, com serem gent d’orde, cap de catalaner mos traullará el melic a mordinyaes.

Addenda al artícul Panquemao d´Alacant: el disapte estava almorsant en l’Horchatería del carrer Calderón 37, junt al Mercat Central d’Alacant y, com soc dotor, ascoltava a la sinyora Carmen, ama del establiment. La dona, en huitanta y pico d’anys, ya no atén als clients més que cuan n´hia embolic; aixina que, sentá en una caira, charrava en atres vellets en un valenciá pur y net. Vaig entrar en la conversació y, parlant del valenciá, s’anrecordava que de chiqueta també díen “panquemao” en Alacant. Y acabe el rollo creiller. Tinc perea y no conseguixc desperearme (catalá “desemperesir-me”, en el SALT del PP). Mosatros tenim “desperearse” (Escrig: Dicc.1887): “ix despereantse” (Soto: ¡Als bous de la Malaena!, 1920); pero els poliseros del PP seguirán donant als chiquets el catalá “desemperesir-se”. Y aixina va tot, de rodes a pilars.