OPINIO
 

Poetes calfananos, parnasians y arbelloners del Reyne de Valencia

 

Ricart García Moya / Fa temps, en 2003, vaig escriurer sobre l’académica Marisol González Felip y sa tirria contra “ignorants” blavers (en Internet insertaren l’artícul, ¡gracies!, en simpátiques errates; aixina, “abaechets” y “Nules” aparegueren com “abaechats” y “Nulas”). Bellea boteresca de la 3 etat, la Marisol valenciana no ballá sevillanes en el posturetes Gades ni cantá junt a Palito Ortega. L'únic "palito" que tingué prop era el regalís d'un amic desaparegut en l'espill del temps. Desinqueta, en cosquerelles del recort y ploricant, recorda el puromoro (aixina li díem, de chiquets, al castellá "regalicia") del chicón: "Te marchaste / con regaliz y...". Sinse que la nostalgia l'afonara en la codolla de la murria, Marisol tragué forçes de flaquea y es dedicá a compóndrer ripios en castellà y catalá. Per motius extrallingüístics y contra naturalea en una valenciana, el valenciá no ix en la prosa y vers d'esta dona encarabasiná en Góngora, Espriu y el machongo del regalís. Les estrofes marisoleres son calfananos equivalents a les puseres películes d'Alfredo Landa, sempre en 1 pers. y plenes de sugerencies sexuals a umplir per la llibido del llector: "deseo encontrarte... en el vestíbulo del cine y saborear el almíbar de tus ojos en el paquete... deseo encontrarte entre mis sábanas y que tu aliento las empape; y beberme a sorbos tiernos tus...". L’ardent Marisol du pebreres en lo cervell: "aquesta passió que em cou...".

Llástima que la métrica y l'ornat impedixquen a Marisol l'us de llicencies semántiques y elements parallingüístics: estertors y bramits entre llansols chopats, rechuplits agónics, tremolor d'esfínters, sonits d'anafils d'Eros y d'alguna manchega, ¡piiif!, escapá en l'esfors tántric abans del últim y orgástic calechar de tito. A Marisol -sospeche que amotinant (cast. "exagerando") lo pasat-, li agrá parlar dels seus "cataclismes d'amor" (sic) o aldracaes sexuals: "rodolaven per una platja marinera... jo batia clarors... el desig penetrant-me la boca...". La veritat, aixó de redolar per la placha y tot lo demés que sugerix es vulgar y típic dels adoquins poétics composts per chiquetes de Bachillerat en l'otony, ansomiant pardalaes placheres; y la metáfora "cataclisme d'amor" recorda al franquiste Miquelarena, croniste en el Berlín hitleriá del 1942, parlant del eixercit alemá com a "cataclisme organisat". Per cert, lo millor d'este periodiste eren les cróniques de les actuacions del bufó de les SS en Berlín, el catalá Charlie Rivel; péntol biográfíc hui olvidat. (equivalent al castellá “retal” o “trocito de algo”, péntol es atre mosarabisme valenciá, segons Corominas: DECLLC, 6, p.426).

U dels mérits pera encaramitar a Marisol al andámit de l'AVLL es sa utilisació del catalá amoixamat diatópica y diacrónicament en el barceloní del 1950. Marisol mereixería dur, com el llorer de Petrarca, una gallufa de cuatre barres coronanli la tótina. La romántica gallufa valenciana equival al castellá y catalá "halo” de lluna que, a vegaes, anuncia troná o aigua. Encá que no heu fonamenta en claritat, Corominas atribuix diferent orige al gallufa valenciá y al homógraf nom botánic comú al castellá. La gallufa llunar tíndría orige prerromá y, en el Reyne de Valencia, sería mosarabisme. Vocable viu en el parlar de mons yayos, asobintet en el modisme festiu y escatológic: "La lluna porta gallufa, tres pets y una bufa". Sustantiu polisémic, apareix en atre significat en el gallec paródic d’un sainet del sigle XIX: “una gallufa que tiene / tan gurda comu un terneiru” (Los dos hermanos, Valencia, 1826).

Els catalaners torturen al valenciá en gavinet de fusta, que fot prou més, ¡y tots muts!. Aixina, la sinyora Aulora Bacores de la Escupinyá y el llingüiste Dr. Taranyina Moniato -prototips imaginaris de filólecs colaboracionistes-, no tenen enfront a cap d’intelectual valenciá que’ls cante les llegees del fascisme filólógic al servici del expansionisme catalá. U dels que podríen fero es el filólec Jaime Siles, cult poeta molt andolsit per els mijos de comunicació, pero que no conseguix el phatos grec, quedanse asoles en donarmos pato en asunts amatoris: “amor en las cenizas de la noche, / amor en un combate de carmines, / amor en los asientos de algún coche...”. Llástima que este home –anacreóntica pancheta en greix y caramullet de Grecian 2000 (?)-, siga mut, sego y sort a tota la femerá catalanera que’l rodeja en la Universitat de Valencia. Siles no es un culperamunt Dr. Taranyina, pero seguix la política de dur ulleres de batre pera no vórer als buderons que corquen la Universitat. Nostre poeta sura per damunt de tot y, proclamant purea d’espírit, diu: “Establecí mi patria en las palabras"; per tant, li sindona un brot que açó siga patria valenciana, rifenya, catalana o llevantina.

Ningú pot demanar heroismes ni bots al buit als blindats intelectuals com Jaime Siles. Son homens discrets sinse aplegar a caldo d’olives, cumplixen la lley y son amos y sinyors d’un engabiat territori intelectual d’ahon no traurán ni la ungla del peu (a no ser, es un supóndrer, que no tinguen popat l’ego, la bolchaca botinflá y la pancha reglotant). Tot pau, formigues y raboses compartixen chas. Alguna vegá, pot ser, li arraparán les fierens catalaneres o li tirarán una nyapa al seu pas, pero en talant. Ell no es perillós pera l’inmersió. Tots coneixem sa filosofía: "Nada ni nada existe", pero segur que si a fi de mes li falten uns millars d’euros del sou... ¿els reclamará o dira que son res de res?. Els poetes com Siles -frets com la mort encá que canten a Venus-, pareixen alluntats de lliseries humanes, pero no son de sílex y opositen a cárrecs mundans mentres llimosnegen lo contrari: "Devolvedme a lo único que de verdad soy: / devolvedme a la nada". Home, Jaime Sílex, si vols ser espírit ineixistent, que ningú te fasa cas o que te consideren ampudegat espantapardals, yo te done la clau: ¡garabatecha unes estrofetes lloant al poble valenciá que s’anfronta al fascisme catalaner!. Encá no tindríes el poema imprés y ya voríes pintaes equiparante a un Toni Genil de la Universitat de Valencia. No ampomaríes cap de prémit, ni sixquera eixe “Torrevieja” que t’ha caigut enguany (¡18.000 euros de “nada”!)

Pero els inteligents com tu tenen esgrima dialéctica pera tot y, respecte a este artícul, diríes eixa frase teua: “Alguien me está inventando”. Llástima, repetixc, que no t’apetixca enfrontarte als que antabuixen valencians, furgamanders com la So Bacores y el So Taranyina. T’agrá més traduir al castellá l’ascatós catalá d’atre poeta de fanc y pallús, el destarifat colaboracioniste Josep Piera: “...mai, aquest capvespre a Samos. / ...sang, com un poltre ferest”. Podíes havero traduit al valenciá: “...may, esta boqueta nit en Samos /...sanc, com un potro salvage”. A lo millor tambe creus que un vocable valenciá no pot ser homógraf d’atre castellá; pero, per eixemple, “potro” es d’orige prerromá y, segons ton mestre Corominas: “es l’única forma valenciana”, y dona “potro, potret...” (DECLLC, VI, 667). El colaboracioniste Piera escupix en sa llengua valenciana usant el catalá “poltre”, grafía mig morta en 1900 dasta en Catalunya, asoles coneguda per la Cerdanya. Hui l’ha introduit el PP de “El Bigotes” y Camps per mig de la conillá de catalaners que han enchufat per tots els puestos. El sust. “potro” era patrimoni del valenciá clásic, lo mateix que’l diminutiu: ”lo chic potret, /may...” (Roig: Espill, c.1460). Els colaboracionistes, acaronats per la camandulera Generalitat del PP d’Alfonso Rus, preferixen el barbarisme “poltre”.

Mentres el fret Sílex (perdó, Siles) fa campaneta de combregar dient que acamina raere de la “nada”, com els anacoretes de la Tebaida, lo cert es que ampoma prémits y cárrecs a manegaes. L’atra joya del Paraís de la llengua, l’ardent Marisol, soflama paperots en les seues amoricons en catalá, mentres balla sardanes en l’AVLL del PP. Per cert , el sust. amoricons o amoricions no te res que vórer en el mon gay; aludint als ademans y rahonamentes fetes al ser amat: Ågestes grans amoricions / li solía yo encaixarÅh, a la chicona (Ros: Paper graciós... a les Carnistoltes, c.1735). No n´hia crisis pera académics catalaners de l’AVLL del PP ¡Vixca la gorcha y bufalagamba!. La morterá d’euros els caurá mentres siguen rulos que aprofiten pera desfermos colpejant, aplanant o espentant. Esta cualitat destructiva apareix metafóricament, no en sentit idiomátic, en valenciá: “eres com un rulo desfent...” (Sendin Galiana: ¡Grogui!, 1931, p. 6).

Els filólecs catalaners tenen les armes de la Generalitat del PP (TVV de Puchades, Universitat, dinés y tota la cáfila de “gilipollas” d’Alfonso Rus), y mosatros asoles tenim soletat, pobrea y desprécit per voler deféndrer lo nostre. En mig, bonicos parotets y marotetes, intelectuals com el cult Siles que, en delicadea rococó y chafarot de cotompel, guerregent valentament contra molins de vent de la “nada”. Llástima que la ralla entre els Nonsabo, Sanc d´Horchata y Fent de Mona siga boirosa. El cas es que, aplegant al punt d’enfrontament (com voldría el fascisme catalaner), dasta el poeta més bucólic es torna bochi bufarra de sanc del vehí. Aquell Miquel Hernández que beatíficament cantava als abres y sequioles d’Oriola, en 1937 volía durse al malvaret de la Pelá a tot el que pensara distint a ell: “Un tiro por cada diente / vuestra existencia reclama, / cobardes de piel cobarde (...) Sustituid a la escoba, / y barred con vuestras nalgas / la mierda que vais dejando / donde colocáis la planta”. Els poetes influixen y molt en el carchofar valenciá; siga com a colaboracionistes de la catalanisació, marejanmos en la “nada” o, com fea Miguel Hernández, aurtant als progresistes pera que’s feren un arrós en collons y naps tallats als que no pensaren com ell.¡Quína ruinea, Sent Patatum del Bordell!.

Els poetes valencians com Marisol, Siles, Piera o el pobret Gasparet Jaén -encara que han vixcut la Batalla de Valencia catalanisant chiquets o anderdats en archilagues de la “nada”-, mereixen un espay apropiat pera els seus recitals calfananos, parnasians y arbelloners. Llamentablement, el Teatret “Laurel” ha desaparegut de Valencia. ¿No s’anrecorden d’ell?. En l’Apéndix del DHIVAM arreplegue el seu recort: “en un teatret front a la Plasa de Bous, el Laurel, vulgo De les Cagueraes” (Alegre Ortiz: En la Canyá, 1926). ¡Quín espectácul tan grandiós vórer junts a la doseta Marisol-Siles en tan sugerent coliseu! ¡Y si la presentació la fan “El Bigotes” y Camps en traches de pastorets de l’Arcadia disenyats per Milano, encá millor!.