OPINIO
 

La cobarcheta d’El País de Josep Torrent

 
 

Ricart García Moya / ¿Mereix un titular este home? ¡Che, per una vegá...! ¿Quí es Josep Torrent? El jagant manyofles o manobrer d’El País en lo Reyne de Valencia, l’encarregat de mantíndrer la cobarcheta neta de brutea blavera. Aixina, si un periodiste escriu “cobarcheta”, ¡Huuy, carchot corrector ipso facto! En la cobarcheta d’El País tenen un model cultural: el catalá. Ells no volen ni aulorar que’l valenciá modern te paraules de fa 3 sigles, com el pronom “mosatros”; o atres com “cobarcheta”, que s’allunten al mosárap d´arrails prelletines, siga en billabial o llabidental: “la dita roca dels Covarchos” (A. M. Benasal, Vis. de Benasal, 1723); “rincó, / de pallisa o de covarcha” (El Tabalet, 1847); “traure de la cobarcha” (Escalante: Fuchint de l´angula, 1891); “crec que´s natural / que´m busques una covarcha” (Gayano: Ni a l´infern, 1918); “a vore si rasques be la cobarcheta” (Cubells: Les pantorrilles, 1919); “la foscor d´aquella covarcha” (Peris: La Menga, c.1920); “la meua covarcha” (Mosquit de tenda, 1923); “fa aulor de covarcha” (J. G.: Fallo a blanques, 1924); “la covarcha de la cuina” (Meliá: Com els cacherulos, 1926); “en una covarcha” (Llopis: La salvasió de Salvilla, 1927); “tingam encara covarches” (Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929); “viuen en covaches” (Garrido: ¡Opresors y oprimits!, 1933, p.5).

També Corominas (traduit al valenciá), parlá d’esta familia lléxica: “tenint en cónter esta -b- y la grafía valenciana, prou estesa, cobarcheta, m´incline a créurer que´s trata d´un descendent mosárap y romá-vascoide de *coopercella, diminutiu del lletí cooperculum” (DECLLC, 2, p.1022) Filólec mentirola, falsejava la morfología eliminant la ch de les fonts documentals. Ara, respecte al periódic y este sustantiu, tinc un ducte metódic: ¿qué mos dona als valencians la cobarcha o “cooperculum” d’El País?. El “cooperculum” d’El País, per sa hipocresía, dona pánic.

Fa temps, alguns europeus idearen formigar als que tacaven la purea aria. Esclafats per l’eixércit aliat, hui reviscola un buderó del mateix arbelló: el nou Estat Catalá de Montilla que, fense el martot, s’ha engaldit dasta Oriola en els mapes, mentres aplaudixen o se fan el nonsabo mijos com El País. El fascisme catalá, eixit del tarquim ideológic del 1900 y de publicacions com “L’Avenç”, hui presumix de pasat progresiste: “Des de 1882, L’Avens dugué el subtítol de literari, científic, artístic. Fou la introductora de l’avantguarda europea i vehicle del naixent modernisme. Traduí Baudelaire, Ibsen, Maeterlinck i Nietzsche, i va impulsar la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra” (Web L’Avenç, 2009)”.¡Qué bonico!. Fabra y Massó (l’artiste inventor de les falses “Regles d´esquivar vocables”), dugueren progresisme ari contra “el mercantilisme semític (espanyol); Catalunya, que va caure en mans d´una raça fanàtica, enderrerira (espanyola), l’unió amb Espanya ha perdut a la nostra terra” (L’Avenç, abril, 1893). Tot era sagrat en Catalunya, dasta “l’idioma del jurament dels germans carlovingis, que considero (sic) el català de l’altra part del Pirineu”(ib.p.151) Empachats de Nietzsche y carlovingis, ansomiaven destarifos bélics: “nova albada guerrera d´homes forts, de cos sa, aristócrates de la Natura, heroes europeus de demà” (L’Avenç, juliol, 1893) D’extrema dreta, els filólecs de Fabra defeníen badomíes de Nietsche: “Us ensenyo el Super-home... es la bona guerra que justifica tota causa” (L’Avenç, nov. 1893). En giner de 2009 l’expansionisme catalá d´extrema dreta ha triunfat entre mosatros, amparat per mijos de comunicació que miren a atre costat y mordinyen a colectius que s’anfronten al fascisme catalaner.

L’atra esprá peguí un bot dasta el trespol per l’exclusiva mundial d’El País: en Expojove, el GAV havía donat caramelets en envoltoris que díen “Vine en mosatros”. ¡Ostia, qué cabrons estos tíos del GAV! Els intrépits periodistes, juanse el copró, també ataullaren banderes en franja blava ¡la Maedeu! ¡Estos del GAV mereixen que’ls escarcaten y, dels monyos, es fasen peluques piueres els benisants d’El País!. Als chicons n’hia que unflarlos a cuatres barres y lletreros de ”Vine amb nosaltres” en catalá, com fan en Instituts y Universitat: deprenen Historia de Catalunya y els oferixen El Temps y l’Avui, pegatines en cuatre barres del “Soc català”, paperets pera apuntarse a publicacions que defenen l’independencia dels Paísos Catalans, etc. S´ha cumplit l‘ensómit de Fabra y sa grapallá de filólecs del ¡Puta Espanya , Visca Catalunya!. Mosatros, en permís d’El País, preferim ¡Vixca el ser humá lliure! ¡Llunt el fascisme catalaner!.

Respecte al “vine en mosatros” que escarota a El País, está escrit en valenciá modern, heretat de pares y yayos (exceptuant mestres inmersors, colaboracionistes baldraguers, polítics furtons y demés invertebrats d´aigües negres). N’hia una obreta, “El ball del ram” (a.1928), que mostra la fricció entre idiomes per 1930, encara que fora com a recurs paródic. U dels protagonistes es el catalá Ramón que, dificultosament, vol parlar valenciá: si u diu “gotet” el catalá repetix “gutet” (p.3). La comedia es subtitulá “La Toya”, sustantiu desconegut en valenciá, emparentat en el lleonés toyo y gascó toye; escrit sempre en “y” grega en catalá, fora en el Dietari barceloní (a.1627) o en el dicc. de Belvitges: “toya: ramillete” (a. 1805). Per el 1900, els filólecs carlovingis de Fabra condenaren per impurea de sanc catalana a la “y” grega, inventant grafíes com “toia”. Hui, els bacorers trapalatrops del PP donen “toia” com si fora valenciá (Prog. SALT, Generalitat del PPons, 2008). En el diálec, el sinyor Ramón seguix mesclant valenciá y catalá, en veus com la preposició catalana “amb”, may usá per escritors valencians (dasta els prostituts floralistes que ampomaven rosegons florals en la Barcelona del 1890). El sinyor Ramón, en catalá, si l’amprá: “amb la...” (p.3); pero l´embolic que’l barbarisme “amb” donava a un valenciá de 1928 fea que, dasta el sinyor Ramón, agarrara la valenciana “en”; aixina, cuan el catalá parla del pollastret “en sanfaina” y Colau contesta que “pollastret en tomata” (p.4) La “sanfaina” o “samfaina” es catalá, pero recordem que “pollastre” es vocable valenciá documentat per primer vegá en 1321 (DHIVAM), amaitinat més tart sinse dir d’ahon per catalans y castellans (DRAE).

Sinyor Josep Torrent, manyofles jagant d´El País en lo Reyne de Valencia: en valenciá modern tenim vocables com “mosatros”, una corrupció del lletí de la mateixa categoría que’l “nosaltres” catalá o “nosotros” castellá. A vosté li pareixerá bonico que tornem a usar l’arcaisme “nosaltres”, per estar viu en catalá y ordenaro l’IEC. ¿A cámbit advertix si els catalans deixen la corrupció “avui” del 1600, y tornen al clásic valenciá “hui”? Tampoc s’afronten de dir y escriurer “tarda”, agarrat del castellá “tarde”, com apareix en el famós Sermó d’Onofre Manescal en la Catedral de Barcelona, predicat el 4 de noembre de 1597: “pero a la tarde (sic) com va declinant lo sol” (pag.4). No pareix, sinyor Torrent, que’ls catalans tinguen vergonya y proyecten deixar “tarda” y “avui” ¿Veritat que no, mante? No, no hu farán. Ells son la “raça aria” y tenen “l’idioma del jurament dels germans carlovingis”. Ells son olímpics protagonistes de la “nova albada guerrera d´homes forts, de cos sa, aristócrates de la Natura, heroes europeus de demà”. Son els “super-homes” que practiquen “la bona guerra que justifica tota causa”. La bona guerra ideológica y llinguística, la que destruix lo que s’anfronta al expansionisme catalá, siga la llengua valenciana o el GAV. Y per si fora poc, el “cooperculum” d’El País mos aborrona, cubrint de foscor y ductes al devanit Reyne de Valencia.