OPINIO
 

LA CONTINUÏTAT PRE I POSTJAUMINA DEL SISTEMA METROLOGIC VALENCIÀ

 
 

Agusti Galvis / En els nostres Furs, es nomenen algunes unitats metriques valencianes, constatant-se un desig d´unitat “en tot lo Regne”. En “Dels establiments e dels manaments del princep” llegim: “Una costum, una moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, un almut, una fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, e un pes e una mesura en tot lo Regne e en la ciutat de Valencia sia per tots temps.”

Anem a intentar contestar una pregunta: ¿Respecta Jaume I les unitats metriques que gastaven els descendents dels iberorromans valencians previament a la seua vinguda, o ne va institucionalisar unes atres que tenien el seu orige en els pressunts “repobladors”.

En una primera aproximacio, sorprendria que tingueren el seu orige en els pressunts “repobladors”, sent que eren distintes de les de qualsevol atre lloc. No obstant, els nostres catalanistes, tan acostumats a inventar, podrien pensar que Jaume I, se les trague de la manega.

Considere que es un tema important, perque eixes unitats metriques, han caracterisat, individualisat i acompanyat al poble valencià, des de no se sap quan (com vorem), fins a que Isabel II adoptà oficialment el sistema metric decimal l´any 1849. No obstant, barcelles, almuts, canters, arroves, fanecades…varen oposar resistencia a la desaparicio. Hui, en els camps valencians es seguix parlant de “fanecades” (o “tafulles”) i molts productes continuen comprant-se i venent-se en “arroves”.

De nou anem a comprovar que la veritat es troba en la continuïtat del sistema metrologic anterior a la vinguda de Jaume I, i no en la creacio “ex novo” ni en la importacio de sistemes dels pressunts “repobladors”. I eixa continuïtat, es una prova mes, que posa de manifest la mentira catalanista.

Escomencem per les unitats de pes. Si partim de la “Lliura de taula”, equivalent a 12 onces, teniem el divisor de la “Mija lliura”. Un “Marc de taula”, estava compost per 8 onces. Seguint per l´“Onça”, teniem els seguents divisors successius per dos: “Mija onça”, “Quart d´onça”, “Mig quart d´onça”, “Argensos” i “Mig argensos”. Est ultim, es dividia en 18 “Grans”. Per a que es veja el grau de precisio, un “Gra” equivalia a un poc mes de 5 centesimes de gram. ¡I encara existia el “Quart de gra"! Si estudiem els multiplicadors de la lliura, pasem a la “Arrova”, composta per 30 lliures, tinguent com a divisors la “Mija arrova”, el “Quartó” i el “Mig quartó”. Multiplicador de l´arrova era el “Quintal”, format per quatre arroves.

El sistema tenia variacions segons lo que es pesava. Aixina, existia la “Lliura de carn” (36 onces), la “Lliura major o del peix salat” (18 onces), la “Lliura del peix menut fresc” (16 onces), el “Doble Marc de la Cambra o dels argenters” (15 onces). L´arrova de la farina era de 32 lliures i encara hi havia una atra de 36. En conseqüencia, hi havien 3 quintals distints, segons l´arrova de que es tractara. (120, 128 y 144 lliures).

Felip Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu: “Y prueba de esta persistencia de valores anteriores a la Conquista es la diferencia de peso del marco del nuevo reino respecto de los marcos de los países conquistadores.”

El català Josep Pellicer i Bru, en el seu llibre “Repertorio paramétrico metrológico medieval de los reinos hispánicos” (1999) diu: “Veremos pues que en Portugal, Galízia, Asturias, Vascongadas, Aragón, Valencia, los patrones originarios de los diversos grupos o etnias que se establecieron en la antigüedad, resistieron los embates, las evoluciones, cambios, desde el año 500 hasta principios del siglo XX hasta el S.M.D. Sus acoplamientos intermedios al marco, sin renunciar a sus pesos mayores, p.e. el quintal, demuestran su resistencia al cambio. Catalunya y Mallorca se conducen de forma diferente. Incluyen en su sistema monetario el uso del Marco de Colonia pero mantienen su sistema comercial”

En la “Gaceta Numismática” nš 41.Barcelona 1976, pp. 45-55 consta el seu treball “Els pesals valencians i llurs orígens”. Escomença indicant que “…a l'any 1825, a València, hi romanien dos «pondera» que al menys 2.000 anys A.C. ja eren emprats a l´Àsia menor per a pesar mercaderies i que van ésser aportats per l´arribada de mercaders-colonitzadors a les costes del llevant mediterrà, situació que per lo prou documentada ens permet de no comentar-la en aquest estudi.”
Pel citat estudi, coneguem que el “Marc de la cambra o dels argenters de València és igual o assenyaladament aproximat als marcs de Limoges, Florència, Roma, Tours, etc.”

Pero les conclusions mes espectaculars son:

1.- Que la lliura de taula o de comerç valenciana te el mateix pes que la mina fenicia (362 2/3 grams),

2.- Que el “talent fenici dímer es correspon amb el càntir o quintar de 120 lliures valencià”,

3.- Que “El pes de la lliura major de València (lliura major o del peix salat) coincideix amb la mina aqueménida mera de 544 grams”

4.- Llegim: “… és el pes del cántir o quintar gros o fort valencià de 144 lliures (52,224 Kg) i es correspon com veiem amb el talent àtic fort que Solon va emprar per la reforma i que no és més que el dímer de l'Euboic (26,112 quilos)”.

Al final del treball “Els pesals valencians i llurs origens”, hi ha un resum en castellà que passe a reproduir: “En este examen de pesos valencianos y su relación con la metrología antigua, se consideran las libras en uso antes del sistema métrico decimal y también todas las marcas conocidas en el reino de Valencia. Su relación con el Babilónico, Fenicio y otros pesos se atestigua por medio de un estudio breve y rápido que conduce a una nueva estructura de los pesos y medidas peninsulares”

Es coneguda la generalisada tendencia a la reduccio dels pesos en el pas del temps. Aixina, l´any 1852, la lliura de Castello pesava 358 g i la de Valencia 355 g.

Recordem lo que escriuen S. García-Obregón, M.A. Alfonso-Sánchez, A.M. Pérez-Miranda i J.A. Peña, del “Departamento de Genética y Antropología Física, Facultad de Ciencia y Tecnología, Universidad del País Vasco”, D. Arroyo de “Progenie Molecular, Valencia” i C. Vidales, de la “Unidad de Genética Molecular, Policlínica Gipuzkoa”, en el seu estudi “Genetic position of Valencia (Spain) in the Mediterranean Basin According to Alu Insertions” (Traduixc de l´angles): “Historicament, el mar Mediterraneu, ha tingut el paper clau de ruta comercial per a la civilisacio occidental, i ha segut l´escenari de numeroses conquistes, colonisasions i expansions demografiques. La posicio estrategica de Valencia podria haver ajudat a fer d´esta regio un important lloc d´atraccio per als primers portadors de la cultura Neolítica que travessà el Mediterraneu i aplegà a la peninsula iberica, pel mar, cap al 5.600 A.C. (Zilhao 2001). Posteriorment, la regio, fon habitada per diversos pobles, alguns d´ells d´atres parts del Mediterraneu. Per tant, es pot esperar una alta diversidat genetica entre els actuals habitants de la regio de Valencia.”

I totes les aportacions tant genetiques com culturals d´eixos pobles, contribuiren a definir la personalitat del poble valencià diferent i diferenciada de qualsevol atra del seu entorn. Hui hem vist que l´orige d´alguns pesos valencians que nos han acompanyat fins al s. XIX, es anterior als romans, i fon respectat i continuat durant el periodo de religio oficial islamica. Jaume I es trobà en valencians, descendents dels iberorromans, que tenien el seu propi sistema ponderal i el respectà. No li feu falta inventar-se res ni copiar-se de ningu, contrariament a lo que fan els nostres catalanistes, que no fan mes que inventar-se mentires, copiar-se-les entre ells i escampar-les en diners publics, be siguen dels amos catalans, be de tots els valencians.

C ontinuarém en el sistema monetari valencià format pel conjunt “lliura”, “sou” i “diner” procedents dels “librae”, “solidi” i “denarii” romans, que encara hui es manté en Anglaterra: “pounds” (lliura), “shillings” (chelí), “pence” (penic). Inclus el “dinar” musulmà, ve del“denarii” romà.

L´unitat del sistema monetari valencià era la “Lliura”. Una lliura es dividia en 20 “Sous” i un sou en 12 “Diners”. Si l´estudiem a continuacio d´haver vist el sistema de pesos, es per l´evident relacio que guarden i que consistix en que d´un pes exacte, d´un material determinat, es trauen un numero concret de monedes. Vejam un eixemple a partir dels Furs: “Lo march haje, e contingue en si.viij.onces e onça haje, e contingue en si vint e quatre diners…” Si 1 “marc” son 8 onces i 1 “onça” son 24 “diners”, vol dir que d´un “marc” de pes es traurien 192 peces o “diners” (8 x 24 = 192). “…de diners que sien de setze sous lo march” Si els 192 “diners” els dividim per 16, constatem que un “sou” equival a 12 “diners” (192 / 16 = 12).

Robert Ignatius Burns, en la p. 151 de “Diplomatarium I”, diu: “De bon principi, el rei encunyà un sistema monetari especial per al regne de València amb el propòsit deliberat de “reformar” (la paraula és seva) el centre econòmic islàmic i de polititzar-ne àdhuc la moneda.” Efectivament, en el “Liber Privilegiorum Civitatis et Regni Valencie”, consta privilegi de l´any 1.247 “De moneta regalium et de lege, pondere ac alliis pertinenciis et ordinacionibus eiusdem” llegim: “…debitum juxta christianorum morem in melius reformare, ut abjectis vetustatibus…”. I com la paraula de Jaume I “es seva”, deu ser la rao per la qual als catalanistes els cou i els fa plorar, reconeguent en este cas, l´orige autocton del nostre sistema monetari, al constatar que Jaume I parla de “reforma” i no d´invencio, a la qual ells, els nostres catalanistes, estan tan aveats. Comprovem com, el sistema monetari valencià, no te res que vore en els catalans.

En el privilegi que hem nomenat, el rei En Jaume instituix els “Reals de Valencia” en un valor de 3 diners, “Quam monetam volumus et statuimos quod semper appellatur et vocetur reals de Valencia…”, estenent el seu us al Regne de Mallorca “…eius usus sit singularis et publicus in civitate et regno Valencia et in civitate et regno Maiorice et in insulis Minorice et Evice…”. Tambe de 1247 es la “Taula de canvis”: “…statuimus quod tabula presentis monete regalium Valentie duret in civitate et toto regno Valentie...” 12 reals de Valencia es canvien per 18 diners de Barcelona.

En 1258, Jaume I, crea el “diner barcelones de tern” de 3 diners, a imitacio del “real de Valencia”. Mateu i Llopis nos informa en la p. 17 de “Sobre la política monetaria de Jaime I y las acuñaciones valencianas de 1247 y 1271” que “…la nueva moneda de Barcelona, se inspiró artísticamente en la valenciana…”

L´any 1263, Jaume I autorisa a “Arnaldo Laurencii” a fer moneda “que vocatur millarensis”, a imitacio de les musulmanes, per a favorir el comerç.

I es que no hi havia dubte de la superioritat del sistema monetari valencià anterior a la conquista, “reformat” pel rei Jaume I. En la p. 294 de “Historia de los Condes de Urgel”, Próspero de Bofarull nos informa de que: “…quedó abatida y con poca estima la de los condes de Catalunya, por ser la que ellos batían de metal bajo y sin plata; y ya no corría sino en sus tierra, y aún sus mismos vasallos la aborrecían, porque sacándola de los límites de sus señoríos, todos la menospreciaban como a cosa de poco valor y quilate”. En la p. 115 de “El feudalisme comptat i debatut: formació i expansió del feudalisme català” el seu autor, Miquel Barceló escriu: “Crec que les emissions amb la inscripció Raimundus Comes a partir de 1069 poden ser explicades com el primer assaig comtal, imperfecte i circumstancialment reeixit d´ordenar monetariamente la jerarquia dels feudals”. I hem de saber que l´any 1024, els diners valencians ¡d´or! ya circulaven per Catalunya, segons es despren de la mateixa pagina del mateix llibre: “…en un document de 1024, s´establia el pagament del cens d´un molí en mediam unciam auri Valencie”

Es previsible, que els valencians descendents dels iberorromans, independentment de la religio que professaren, o de que la religio oficial de la seua terra fora la islamica, havien de sentir-se orgullosos de la evident superioritat del seu sistema monetari, comparat en els dels territoris cristians circumdants.

Continuarém en les denominacions de les mesures de liquits o gra. Si parlem de liquits, per al vi, teniem el “canter vinader”, que es dividia en “mig canter”, “quarta” i “mija quarta” i per a l´oli, teniem la “arrova oliera” i la “mija arrova”. Mes interessants i relacionades en mides superficials i en consecuencia de llargaria, son les mesures per a mesurar cereals. L´unitat del sistema valencià es la “Barcella”. Divisors successius per mitat son la “Mija barcella”, el “Almut” i el “Mig almut”. Multiplicadors de la barcella tenim la “Faneca”, composta de dos barcelles i el “Cafis” format per 12 barcelles.

I tornem a fer-nos la pregunta de rigor: ¿Dugueren els pressunts “repobladors” a Valencia les mesures de les que hem parlat? I la resposta es un NO com un cabaç.

Hem de saber que no hi ha qui discutixca que la paraula “barcella” es propia del romanç valencià anterior a la reconquista. Coromines diu que “potser provinent del ll. vg “particella” diminutiu del ll. particula”. En la ponencia de Máximo Torreblanca en el “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” (Valencia 2001) llegim: “La forma “barcella”, se documenta por primera vez en el “Llibre del Repartiment” del Reino de Valencia”. I si l´unitat del sistema de mesures es d´orige valencià, dificilment no ho sera el sistema complet.

Les paraules “cafis”, “almut” i “faneca”, deriven de les paraules arabigues “qafiz” “al-mudd” i “fan_qa”. No tenen pinta de ser massa catalanes ¿veritat que no? Pero encara poden haver-ne alguns, que poden pensar que l´orige siga lleitadà, enganyats per la llegenda que conta que els lleitadans nos dugueren pesos i mesures, i sent que estes tres mesures, formaven part del seu antic sistema, (abandonat i substituit posteriorment pel sistema de Barcelona, de “quartera” i “quartans”).

El Sit campeador, va sometre a Valencia a un siti de mes d´un any abans de la seua entrada en la ciutat. El desabastiment feu que en l´interior de les muralles, aumentaren considerablement els preus de les viandes. En la Cronica General de 1344 consta lo que escrigue un moro de l´interior (Ben Alcama): “E estonce Albenalfarax, un moro que escribió esta historia en Valencia en arábigo, puso como valian las viandas, por ver cuanto se podía tener la cibdad, e diz que valía el cafiz de trigo once maravedís, e el cafiz de la cevada siete maravedis, e el cafiz de las otra legumbres seys maravedís: e el arroba de la miel quinze dineros, e el arroba de las alcarchofas una tercia de maravedí…e la libra de la carne de carnero seys dineros de plata: e la de vaca quatro dineros”. Si la traduccio es exacta, es despren que els valencians descendents dels iberorromans valencians no necessitaren que ningu duguera lo que ya tenien.

I es que la realitat, fon mes be al contrari. Imma Ollich i Castanyer, autora del llibre “Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l´Esquerda, 1991-1994…” reconeix en la p.78 del seu llibre que en el sigle XIII, des de Valencia, “…es transfereixen certes mides i mesures a l´ambit català…”

Continuem comprovant com el sistema metrologic valencià te el seu orige en els descendents dels iberorromans valencians immersos en una civilisacio dominant islamica. Jaume I respectà les mides i mesures en les quals vivien els “valentini” que trobà quan el poder canvià a mans cristianes.

Continuem en les mides valencianes tant superficials com de llargaria, evidentment relacionades perque una superficie es la multiplicacio de dos distancies.

Començant per les mides de llongitut, hem de partir del “Alna” o “Vara”, que en el sistema metric decimal es correspon en 906 mm. La vara es pot dividir be en 4 “Pams”, be en 3 “Peus”. Multiplicador de la vara es la “Corda”, formada per 45 vares. El pam es dividix en 12 “Dits” i el “peu” de 12 “Pulgades”. Un dit es dividix en 12 linees. I una “Braça” o “Canya”, equival a 9 pams. Mes mides antropometriques son el “Colze”, la “Passa”, i la “Milla”, equivalent a mil passes. Es curios el “Eixem”, definit per Onofre Pou en el “Thesaurus Puerilis” en l´apartat “De les medides de la terra” com “distancia entre lo dit gros y segon estesos”, aclarint “ques diu en Valencia xem: en Catalunya forc”

Ara anem a comprovar lo “sabuts” que son els nostres catalanistes. En el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en l’entrada “pam” diu: “…El pam comú és la huitena part de la cana” I en l’entrada “cana” diu: “Antiga mesura de longitud dividida en huit pams”. Si busquem estes definicions en el “Gran Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Enciclopèdia Catalana vegem que les que consten en el “Diccionari ¿Valencià?”, senzillament son copies, diferenciant-se unicament en que canvien “petit” per menut, “vuitena” per huitena i “vuit” per huit, de lo qual es despren, que l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera, no tenen ni punyetera idea de l´antic sistema metrologic del Regne de Valencia, sospitant que segurament, no saben ni que ne teniem un de propi. La “cana” catalana de Barcelona, equivalent a 1,5550 m no te res que vore en la “vara” valenciana. En consequencia, la definicio que donen de “pam” resulta una aberracio per als valencians. Si fora deveres allo de que hi ha que deixar la filologia als filolecs, i tots els filolecs son com els de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana ¡Anem aviats! De la Generalitat Valenciana, estem acostumats a esperar qualsevol cosa que vaja en contra dels valencians, i dels que tiren bromera ¡nihil novo sub sole!

Deixem-ho correr, sense esperança alguna de que ho corrigguen, i estudiem les mides de superficie valencianes. I hem de saber, que l´unitat de superficie es la “Fanecada”, que es dividix en “Quartons” i en “Braces quadrades”, de forma que un quartó, te 50 braces quadrades i es la quarta part de la fanecada. Una braça quadrada te 81 “pams quadrats” i cada pam quadrat, 144 “dits quadrats”, cada un dels quals te 144 “linees quadrades”. Multiplicadors de la fanecada tenim el “Jornal” o “Cafissada” compost per 6 fanecades i la “Jovada” de 36 fanecades.

Anem a traure la superficie en m_ de la fanecada a partir de les indicacions dels Furs: En “De corda de soguejar la terra, e del preu de les jouades” llegim:
“La corda ab la qual les jouades, e la terra es soguejada, e mesurada ha vint braces reals, e en cascuna corda ha quaranta e cinch alnes de la ciutat de Valencia”


Si la corda te 45 alnes i l´alna es de 906 mm, la llargaria de la corda es de 906 x 45 = 40.770 mm = 40 m 77 cm. Si la corda te 20 braces reals, una “corda quadrada” tindria 400 braces quadrades, es dir 40,77 x 40,77 = 1.662,1929 m_.

“La mija fanecada de terra ha de cascun costat deu braces de la dita corda, e axi ha cent braces quadrades”

Si mija fanecada te 100 braces quadrades vol dir que 1 fanecada ne te docentes. Si 400 braces son 1.662,1929 m_, docentes es la mitat, es dir 1662,1929/2= 831,09645 m_.

Acabem de deduir, que la superficie d´una fanecada es de 831,09645 m_, d´a on una cafiçada serien 831,09645 x 6 = 4.986,5787 m_ i una jovada 831,09645 x 36 = 29.919,4722 m_. El “mestre” universitari, Enric Guinot, en la precisio que el caracterisa, escriu en “Repartiments a la Corona d'Aragó (segles XII-XIII)”: “Al repartiment valencià, la mida de referència general fou la jovada, equivalent aproximadament a 3 ha (= 2,99 ha), amb uns divisors que són la cafissada (1/6 jovada = 0, 5 ha), i la fanecada (1/6 cafissada = 833,3 m_)”. I yo em pregunte, ¿Com vol que l´ixquen els numeros si no sap fer-los? ¿Podrien els “sabuts” de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana deduir la superficie de la fanecada partint de la “cana” catalana? Els repte a fer-ho.

En el Llibre del repartiment, en donacio del 3 d´octubre de 1.237, llegim: “Et domos pro stabulo, de Hubecar Almatia; et III fanecatas pro orto in Roteros”. Es indubtable, que el rei en Jaume conexia que els valencians mediem en fanecades un any abans de la seua entrada en la ciutat de Valencia.

Hem de saber, que pel sur d´Alacant, es conserva un atra mida superficial: la “Tafulla”. Tambe Jaume I la coneixia, quan diu en els Furs: “Que L tafules no eren sino dues jouades de Valencia, que no fan sino XII cafices de sembradura.”

I encara tenim mes mides propies i genuïnes. Per al cabal d´aigua tenim la “Fila”. Una fila es l´aigua que ix per un forat d´un pam quadrat a cinc pams de velocitat per segon, de modo que equival a un cabal de cinc pams cubics per segon. “. En la p. 223 de “Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia” tenim un eixemple: “Vallanca, tiene en su acequia cinco filas de agua, por haber cinco palmos de ancharia, y uno de fondo”. A un conjunt de dotze dotzenes diguem “Grossa”. A un conjunt de troncs per a ser conduits pel riu “Almedia”. Vejam-ho: “Que algú no gos tenir almedies de fusta en lo riu de vers la vila”. I es evident, que este estudi no es exhaustiu. Ne tenim mes.

Pero lo que es cert, que no tenim “palmades”, ni “polzades” ni “colzades”. Dubte que quan Jaume Gaçull escriu “Puix canes ni banyes per dies no venen” pretenguera medir 8 pams catalans en un pel del cap. No tenim “quarteres”, ni “quartans” ni “picotins” ni “destres” ni “tornalls” ni “càntirs”. No tenim “roves” ni “unces”. Tampoc tenim “mujades”, ni “mulneres” ni… Es curios llegir en la “Real Orden de 9 de diciembre de 1852, por la que se determinan las tablas de correspondencia recíproca entre las pesas y medidas métricas y las actualmente en uso”, referit a Barcelona: “La vara...Es la de Castilla”; “La fanega superficial...Véase Castilla” ¿No erem els valencians els qui estavem castellanisats?

I en esta serie d´articuls, hem vist que els valencians teniem el nostre sistema metrologic genuï i que els catalans no tenien res que necessitarem. Hem comprovat com hi han components del sistema, que no es que siguen anteriors a Jaume I, ¡es que n´hi han alguns anteriors als romans! I els valencians, a través dels temps, els hem mantingut passant a formar part de les nostres arraïls, que com hem comprovat, son molt fondes. Per aixo fan tanta força els catalanistes, en intentar el desarrailament del poble valencià, sense parar de copiar-se entre ells els trellats que s´inventen per separat, escampant mentires a manta. Fem, entre tots, que fracassen.

Per a acabar, ve al pel, el poema de Xavier Casp que diu: “Va naixer perque calia / Ningu no ha sabut mai / el dia. / Valencia es el nom. / La patria es presencia / i essencia. / I yo estic i estare / on ella està. / Soc tant si vullc com si no vullc, / ¡que si que vullc!, valencià.”