Una de les “cançonetes”que
majaconament nos repetisen els catalanistes, en la clara intensio
de que la seua repeticio alcance un minim de verasitat, es que
Jaume I nos va portar la llengua als valencians, i que esta
(según ells, clar) era l’encara inexistent catalana.
Jaume I es cria en sa mare dasta els tres anys en Mompelier,
per a despres ser retingut durant dos anys per Simón
de Monfort en Carcasona. I, dos anys i mig mes, estigue baix
la tutela del mestre dels caballers templaris, Guillermo de
Monredón, en el castell de Monzón. La formacio
a carrec dels templaris trenca el mite catalanista que califica
a Jaume I d’analfet: “Perque la buena institució
y ordé de vivir que de Monredó havia tomado en
el repartir del tiépo, parte en exercicio de armas, parte
en estudio de letras, parte en informarse y saber las cosas
que en sus reynos pasaba, salio habil para cada cosa”
(Bernardino Gómez: Historia del rey don Jaume de Aragon.
Valencia, 1584, C. VIII, Pag. 33).
Dit aixo, es convenient destacar que, tant Mompelier, com Carcasona,
perteneixien a la comarca de Llengua d’Oc, cuya llengua
es l’occità, i en Monzón, en tot cas, parlarien
el romanç aragones, com soste Simó Santonja. Es
dir que, dasta els nou anys, según consta en la “Cronica”
(anys decisius en la formacio d’un chiquet), Jaume I no
te cap contacte en la parla catalana, inexistent en aquell moment.
Per lo tant, en el suposat cas de que el Conqueridor porta-se
alguna llengua a un poble perfectament estructurat com el valencià,
¿quina llengua seria, perque el catala era imposible?
¿O la varen portar els cuatre catalans (ara reconvertits
en filolecs) que vigueren a saquejar que no a instalar-se? Una
mostra de com actuaven estos “cientifics” catalans
en paro, reconvertits en soldats, la descriu perfectament Gómez
Bayarri (La Valencia Medieval. RACV, pag. 200): “Diferencia
de cómo procedían los escasos catalanes venidos,
como Guillén de Aguilló. La crónica indica
que este noble catalán con su infantería y otro
grupo de soldados, procedieron a asaltar y saquear a musulmanes
poco después de la conquista de Valencia, sin consentimiento
real. Hasta tal extremo que el propio rey tuvo que recuperar
“una part dels (captius) sarrahins y del boti”,
decretando que los cristianos devolvieran las tierras que había
usurpado a los musulmanes si no disponían de escritura
hecha con los moros”.
I mentres tant, ¿que se parlava en el Regne de Valencia?
¿Eren muts? Sobre este tema crec que ya hem publicat
a lo llar del temps, en este mateixes pagines, arguments i proves
que demostren que aci ya es parlava el romanç valencià,
abans de la conquesta de Jaume I. Per atra part, tenim les inapelables
investigacions de Lleopolt Peñarroja, posiblement el
millor mazarabiste del mon; i les de Amparo Cabanes, Gómez
Bayarri o Simó Santonja.
No obstant, vejan alguns eixemples que corroboren l’existencia
del romanç valencià abans de la conquesta: “…
de les lleis fonetiques no es deduïx una diferenciacio
essencial entre esta aljamia o ‘parla romanç’
prelliteraria de Valencia i el valencià migeval…
podem ara pensar en una continuitat romanica del territorio
valencià front a una irradicio unilateral dels dialectes
del Nort” (Lleopolt Peñarroja: Orige i formacio
de la Llengua Valenciana- Del sustrac iberic a la Reconquista.
Serie Filologia, num 1 A.C.V. Gandía, 1987, pp. 55-84).
Joan Costa, en el seu estudi sobre la Biblia Parva de Sant Pere
Pascual, confirma que: “…l’autor del qual
es un insigne valencià naixcut abans de la conquesta
de Valencia i que escriu en sa propia llengua materna (…)
ya en els primers moments de la Valencia cristiana existia en
tot el territori una llengua romanç lo suficient evolucionada
i usada com per a que el rei Jaume manara traduir simultáneamente
els Furs del llati al romanç i com per a que un natiu
de Valencia usara esta llengua en els seus escrits teologics
i doctrinals, xixanta anys a penes despres de la dita conquesta”.
I es que, per mes que intenten els catalanistes (incluida l’AVLl,
clar), convencer-nos de la nostra catalanitat les evidencies
els diexen en ridicul: “Corre la especie de que los valencianos
recibieron su lengua de los catalanes cuando Jaime I de Aragón
ocupó con sus tropas el reino moro de Valencia. Según
esto, el valenciano sería una derivación o un
dialecto del catalán que se hablaba en el Siglo XIII.
Tal afirmación es tan burda que no puede sufrir la mínima
confrontación ni a la luz de la historia política
ni de la historia literaria” (Torcuato Luca de Tena (RAE):
La Lengua Valenciana, periodic ABC, Madrid, nš 22529, 24-6-78,
pag. 3).
Estos “iluminats” al servici de la megalomania catalanista
no volen (no els interesa) asumir que el ciutadans del Regne
de Valencia eren bilingües: “Había muchedumbre
de moros latinizados o ladinos que sabían romance, y
cristianos algarabiados que sabían árabe”
(Menéndez Pidal: Manual de Gramática Histórica
Española. Madrid, 1977, p. 102). “La lengua románica
no desapareció nunca totalmente entre los mozárabes
(…) no perdieron nunca ni en ninguna parte totalmente
su lengua materna” (Meier, citat per Kurt Baldinger: La
formación de los dominios lingüísticos en
la Península Ibérica. Madrit, 1963, p. 118).
La coexistencia de les dos llengües tambe la confirma Rafael
García Diego en el seu llibre Sobre topónimos
sorianos y su historia, publicat en la revista “Celtiberia”,
del Centro de Estudios Sorianos, 1959: “Resulta evidente
que en la España propiamente musulmana coexistieron las
dos lenguas vulgares: la árabe como idioma oficial en
las escuelas y actos públicos y la latina o romance como
idioma familiar”.
I tambe categorica es la afirmacio de l’ilustre Pare Lluis
Fullana: “Durant la dominació árabe, continuaven
parlant lo romanç, lo mateix els cristians lliures qu´els
moçarabs i el muladíes” (“Evolució
Fonológica de la Llengua Valenciana”. Rev. Germanía.Val.
1925)”, ya que “fablavan asssy como ellos et sabien
sus maneras et sus costumbres...”.
A Jaume I els valencians li reconeixem moltes coses, pero no
que nos portara una llengua ¿cuál?, i molt manco
que esta fora la catalana, perque aci ya teniem una, la nostra,
la propia: el romanç valencià.