Manuel Latorre / Pareix ser que el partit que presidix el sr. Miralles vol aprofitar el 9 d'Octubre per a fer la seua campanyeta i traure-li rentavilitat politica a que encara mantinguen oberta la seu de la Plaça de l'Ajuntament ( deu de ser l'unica que els queda). En eixe fi han penjat una pancarta de balco a balco proclamant-se com “el valencianisme necessari”, junt a una senyera sense coronar i en una flamant estrela de cinc puntes en mig del blau.

Yo no se si el seu valencianisme es necessari per algun. Lo que si que tinc clar es que ells ya no son necessaris per al valencianisme des de fa molt de temps. Si UV no haguera malbaratat el vot valencianista en la seua politica de compra-venda de carrecs. Si ells no hagueren perdut la confiança de l'electorat valencianista mijan “el pacte del pollo” (cambiant cultura per agricultura + presidencia, com si fora un trist canvi de cromos) o en l'intent de dur-nos al tercerviisme en “la Convergencia Democratica Valenciana” (signada en les Normes del 32 junt a catalanistes tant reconeguts com Pepa Chesa i Rafael Blasco). I si finalment el sr. Miralles haguera acetat el chec en blanc que Juan Garcia li va oferir publicament per tal de que el valencianisme politic arribara unit a les ultimes eleccions. Segurament si UV no haguera acumulat en el seu historial tal cumul de desproposits innecessaris, ara estarien parlant d'atres qüestions molt diferents.

Lo que clama al cel es que un partit que votà en les Corts Valencianes a favor del dictamen del Consell Valencia de Cultura que crea la AVLL ( sent el seu vot necessari ya que en aquella primera llegislatura el PP encara no tenia majoria absoluta), s'atrevixca a pensar que els valencianistes no tenim memoria. Lo primer que tindria que fer el sr. Miralles es demanar perdó publicament per tot el mal que mos han fet als que si que creguem en els ideals del valencianisme i despres, si vol, que es dedique a disputar-li l'espai al valencianisme-independentiste de ONV i ENV.

Clar que va a resultar un poquet complicat explicar als seus escassos militants eixe fervor nacionaliste d'un partit que historicament s'ha dedicat a expulsar de les seues files a lo millor del nacionalisme valencia. Miquel Ramón, Chimo Lanuza, Rafa Medina, Miquel Real, Vicent Calbuig,Cristina Cueva, Juan Culla, i molts atres varen ser “convidats a anar-se quan les seues idees nacionalistes no convenien. A lo millor es que tenien por de que els successius pactes en el PP (encara hui en dia el propi Miralles ho te en el seu poble) i el constant transvasament de destacats dirigents de UV a les files populars ( Mª Angels Ramon Llin, Ferraro, Novo, Ferrer, Esteve, Chiquillo, Romero, etc,etc ), hagueren pogut vores perjudicats per la presencia d'autentics nacionalistes dins de UV.

¿No sera que eixe fervor nacionaliste que de sobte les ha entrat l'unic que pretent es amagar l'inexistencia d'activitat, de militancia i fins i tot d'idees d'un partit que ya fa molt que navega a la deriva?. Si no. ¿Com s'explica que ara UV penje la bandera estrelada quan historicament tots els presidents de les seues joventuts que l'han volgut utilisar han segut defenestrats?. Des d'Eduart Roca (qui li llevà la presidencia a MªAngels Ramon) fins a Juli Amadeu (este inclus en el seu afany nacionaliste arribà a recolzar l'independentiste “Plan Ibarretxe”), passant per Vicent Flor (que despres aplegaria a Secretari d'Organisacio del Bloc en Pere Major).

Si a tot aço li junten l'inoportunitat de traure, precisament el 9 d'Octubre, atra senyera que no siga la nostra Real Senyera. El desproposit innecessari de UV es fa encara mes flagrant. En lo que mos costà als valencianistes de fa trenta anys guanyar la batalla per la Senyera (mai m'ha agradat lo de “Batalla de Valencia” per les connotacions capitalines que te). En la cantitat de bons valencians que se deixaren la vida (alguns com el plorat Mozó lliteralment) per tal de conseguir que la Real Senyera no portara cap afegit ( segur que Miralles i els seus no s'enrecorden de les multiples i estrafalaries propostes de consens per tal de traure avant una bandera que arreplegara “totes les sensibilitats”, les quatre barres en l'escut de la Generalitat, els tres escuts provincials en el blau, la bandera de Burriana,etc). Aquella primera generacio de valencianistes guanyà per a mosatros el privilegi de vore baixar en tota la dignitat la Real Senyera pel balco de l'Ajuntament sense tindre que passar per baix de cap bandera aliena. Respectem el seu recort i deixen les banderes mes o manco reivindicatives per a qualsevol atre dia.