Jaume Roig en “Lo Spill” recordava
al Sit de la següent manera: “Rodriguo Sçit
/ Diegueç, dit / Campeador / segur senyor / mentres vixque”
El Sit entrà en Valencia en juny de l´any 1094
tornant al poder dels moros el 1102. Nomes faltaven 136 anys,
per a la reconquista definitiva de Jaume I. (El net d´algu
que haguera conegut al Sit podia haver assistit a la reconquista).
Ya havien passat 381 anys des de que l´any 713, el duc
visigot Tudmîr, firmà en Abdal´azîz
un pacte de capitulacio, que es conserva per diverses fonts.
En la Crónica de 1344 llegim: “E lidio con la gente
de Orihuela e de Lorca e de Valencia e de Alicante, …e
ficieronle cartas de seruidumbre en que Abelancin los defendiesse
e amparasse, e non partiesse los fijos de los padres…
e jurase Abelancin que non denostaria a ellos ni a su fee, nin
les quemasse sus iglesias, e que los dejasse guardar su ley.
E todo se lo prometio e se lo otorgo e fizo sus juramentos de
non se lo quebrantar”. A partir d´este “pacte”,
els texts araps referiran en ocasions als cristians valencians
com “mu´ahadun”, es dir "somesos a pacte".
Tambe trobarem referencies als “baladiyyun”, "naturals
del territori" als “nasara”, es dir cristians
(de Jesús “el Nazaré”), o “rum”
o romà.
Y les preguntes a respondre son: ¿Es va trobar el Sit
en "naturals del territori"? ¿Es va trobar
el Sit en cristians? Anem a vore com existixen una important
cantitat de proves procedents de diverses fonts que nos donen
noticies dels antepassats dels cristians valencians que trobà
Jaume I.
Escomençarem en el cap. 896 de la "Primera Crónica
General", que referint-se a l´any 1090, es dir quatre
anys abans de l´entrada del Sit en Valencia, conte una
relacio de paries o pagaments que tributaven al Sit. El rei
Al-Qadir de Valencia li era tributari des d´eixe any.
Llegim: "De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis
cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis
poral obispo que dizien çael almatran alla por su arauigo".
D´esta cita s´extrau no nomes la existencia de jerarquia
i organisacio eclesiastica, sino que evidencia la categoria
metropolitana de Valencia, sent que "Matran" vol dir
en arap cap d´una provincia eclesiastica.
Mes coneguda es la cita tambe de la “Primera Cronica”,
quan el Sit, posa per a guardar “las torres et aquella
puerta de la villa que el tenie” a aquells que “fueran
criados con los moros et fablavan assy como ellos et sabien
sus maneras et sus construnbres, et que por esso los escogiera
et los pusiera en aquel lugar”. Un poc mes arrere, la
Cronica els ha identificat en els mossaraps “…Et
por esto querie que que toviesse este las puertas de la villa
et que fuesse guardador dellas con los almocadanes et con los
peones cristianos de los almoçaraves que eran criados
en tierras de moros…”
Les fonts araps confirmen lo expost en la Cronica. Ibn `Idari
en su “Bayan al-Mugrib”, escriu segons traduccio
que consta en “Cristianismo valenciano” de Lleopolt
Penyarroja: “Rodrigo no residiría en la ciudad,
donde colocaría como musrif (= inspector) a Ibn `Udays
y, por ultimo, las puertas de la ciudad estarían custodiadas
por al-Rum al-Baladiyyun”. Com “al-Rum al-Baladiyyun”,
vol dir cristians del territori, trobem una coincidencia total
entre les fonts araps i les cristianes.
Hi ha una cita que nos informa de que els cristians valencians
devien ser prou espavilats i previnguts, i no devien fiar-se
massa de la victoria del Sit. En la p. 97 de “Nuevos fragmentos
almorávides y almohades” de Ibn Idari; traduïts
per Huici Miranda llegim: "El dia de la aparición
de la luna de sawwal (14 de octubre de 1094) los musulmanes
celebraron la oración en común por la fiesta de
la Ruptura del ayuno en Manzil ´Ata (Mislata), junto a
la acequia Hawwara (Favara). Por su parte los cristianos mozárabes
de Valencia, que habían vivido siempre en esta ciudad,
trataban de conciliarse la simpatía de los musulmanes
que quedaban en ella, al dar por descontada la próxima
victoria de las armas islámicas”. No hi ha dupte
de que esta inteligent actitut degue favorir la pervivencia
una volta abandonà Valencia la host del Sit.
En la pag 274 del llibre "La cultura hispanoárabe
en Oriente y Occidente" de Juan Vernet, referint-se a que
els mossaraps coneixien tant les narracions cavalleresques visigotiques
com les propies del mon arap escriu: “A este respecto
hay que mencionar el pasaje de la Dajira en que, refiriéndose
al Cid como señor de Valencia, nos dice que "en
su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas
de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó
a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó
su admiración por ese héroe"
Es sap, que durant el temps que el Sit fon senyor de Valencia,
es produi la restauració de nou iglesies parroquials.
Al respecte, el doctor en Historia Vicent Castells Maiques es
preguntava: “¿No son massa per a atendre espiritualment
a l´adventicia i gens estable host del Sit?. Pensem per
tant que es va procedir aixina en benefici dels cristians natius.”
De l´any 1098 es el diploma per el qual el Sit dota a
la catedral de Valencia en varies heretats ("Autógrafos
inéditos del Cid y de Jimena" de Menéndez
Pidal.). Llegim: “Donamus quoque prescripte sedi atque
pontifici aliam almuniam que est iuxta ecclesiam beate Marie
extra murum prefate urbis.” Esta iglesia, la tornarem
a trobar en el proces per a la “Ordinario Ecclesiae Valentinae”.
Per a acabar, fer referencia a la “Historia Parva sive
relatio translationis brachii Santi Thomas Apostoli ac braquii
Sancti Vicentii Martyris” escrita per l´arcedià
de Bari a principi del s XII, en el qual es parla d´un
viage d´un bisbe de Valencia a Bari, “…Episcopus
Valentinae civitatis Barium venirte…”que duia un
relicari de plata en el braç de Sant Vicent “…braquium
Sancti Vicentii Levitae in capsellula asporto argentea…”,
i que parla de la gran responsabilitat del seu bisbat i els
assunts de la seua Provincia “…sed tum maxima dignitate
mei episcopatus, et variis intervenientibus oficiis nostrae
Provinciae...” Els que mes han estudiat el tema han segut
Vicent Castell i Lleopolt Penyarroja, situant els fets poc despres
de la eixida de la host del Sit.
Carmen Barceló, passa, com en un rugló, per damunt
d´esta cita en l´articul "Mozárabes
de Valencia y lengua mozárabe” publicat en 1997
en la "Revista de filología española"
diguent: “Escolano afirmó en 1610 que en la catedral
de Valencia había un brazo del santo y que el otro se
guardaba en Zaragoza. Si añadimos el que fue trasladado
solemnemente desde Bari a Valencia en 1970, hay que preguntarse
¿cuántos brazos tenía el Levita Vicente?”
I dic yo ¿No heu quedat enlluernats per raonament tan
cientific per a no entrar a estudiar una cita? ¿Estudiar
les fonts? ¡No! ¿Estudiar la fiabilitat de les
fonts? ¡Tampoc!. Com la historia no li quadra en el seu
dogma, fa una gracieta i se n´ix. I la veritat es que
deu ser fotut vore a un sant en tant de braç i que a
unes atres no els aplegue ni per a un cap.