Ricart García Moya / Cavilant cartesianament, el periodiste Rafa Burgos inquirix al llector sobre si “estoy diciendo gilipolleces” (El Mundo, 6-V-09) Sí, creatura, tens rahó; pareixes el típic botasequies que asolta gilipollees (millor giliPPollees) com si foren súmules carregaes d’esme. De tot te que haver en este femer de Camps: amebes com Ricardito Costa, llepacrestes académics, dimonis de Tasmania com Raimon y niuaes de ratolinets que boten pera mordinyar el formachet d’un prémit, subvenció o la palmaeta en l’espala. Sinse doctorarse encá en u d’estos colectius tenim al tribulina que diu escriurer “gilipolleces”, Rafa Burgos, meritori partiquí d’El Mundo que -uniformat de progresiste aplegat en la máquina del temps, en bufandeta d’estiu y tot (fet escupinyá de Vázquez Montalván)-, es queixa de que no troba máixquera pera protegirse del apestós Alfonso Rus, manyofler d’Aixátiva y de la Diputa de Valencia. Segóns denuncia l’analiste d’El Mundo, Rus fa desprécit dels “conocimientos adquiridos” y diu “gilipollas” als que usen advérbits com “gairebé”. Sinse calfarse el cap, Burgos repetix lo aparegut en atres periódics (aixina no guanyará el “Pulitzer”, tot lo més la “Llapisera de Llanda”).

¡Che, de totes formes, l’asunt te pelendengues amagats! Amic Burgos, crec que te fas el nonsabo respecte a les bascollaes que mos dona el fascisme filológic al servici del expansionisme catalaner, ¿veritat que sí, mante?. Pero, en vivea de rata (modisme valenciá), te defens argumentant que: “Como mi valenciano es adquirido yo también digo aleshores, gairebé e incluso doncs, algo por lo que soy denostado continuamente”. Dones a enténdrer que tens prou fum d’imprenta (¿curset catalá que doná El Mundo?), y que eixos coneiximents adquirits son els que li falten al trapatroles Rus, al qui engabies entre els “populacheros que nunca salen del arrozal... y denuestan a quien se atreve a asomarse a las ventanas para ver que pasa fuera del corral” ” (El Mundo, 6 / V / 09). Un filólec en trellat o vergonya may es fisgaría del lléxic d’un llauraor o ganader valenciá que, abanda de descopronarse treballant, han segut a lo llarc dels sigles els tesorers de lo més genuí de nostra llengua. Parles com un caldós madrileny colonialiste que, desde’ls núbols de la coentor, columbrara salvages farfallosos en el Reyne de Valencia. Més clar, escrius gilipollees y busques la carcallá atacant als valencians sinse defensa. Eres, lliterariament, un malasombra tan graciós com el fumeral d’un tanatori. ¡Y encá demanes “mascarilla” pera no aulorar a Rus!.

Primer que res, com fa basca, t’aconselle que te lleves eixa bufandeta que t’aufega del bascoll al melic. Desbóirat el cap y apónat en bona caíra, descansa, fes de ventre (no en la caíra, ¡eh!) y, en tranquilitat d’espírit, rahona un poquet: ¿Y si qui estiguera dins del corral, fartant cagarritaes del fascisme idiomátic, fores tu?. Te burles de que’ls valencians normals te “denuestan” (repetixes molt este verp, ¡quína pobrea lléxica!; P.J. t’enviará a fer la ma o a Las Provincias) per dir paraules com “gairebé”. ¿No creus que haurá alguna rahó de corpenta?. El motiu es que’l advérbit “gairebé” no es valenciá, aixina de clar. A tu te sindona lo mateix, com a tota la redacció d’El Mundo; pero a un valenciá com Alfonso Rus, encá que siga més hipócrite que Tartufo, en un moment de fluixea l’ixqué la indignació per eixa colonisació que’l seu PP está mamparant desde la Generalitat. El maranyós Rus sap que’ls papers que ixen del seu Ajuntament d’Aixátiva o de la Diputa de Valencia están en catalá, incluint el “gairebé”. El PP es amoral, asoles vol enganyar pera mantíndrers en la trona y tráurermos la mamarruga als valencians.

Encá que’ls llibres de text del PP de Camps y “El Bigotes” heu donen com a nostre, l’astrafalari “gairebé” may ha segut valenciá. No apareix ni en el Repartiment del sigle XIII, ni en els clásics del XV, ni en la lliteratura popular del XIX. Es u dels invents barcelonins del 1910, excretat per companyers de Pompeu Fabra. Entonses, ¿per qué tenim que fer nostre el dichós “gairebé”? Per voluntat del IEC de Barcelona y sa mascota AVLL. ¿Vostés creuen que’ls catalans renegaríen d’un vocable propi a cámbit d’un barbarisme modern? Seríen gilipolles perduts. El colaboracioniste J. Giner, per l’any 1955, reconeixía a Corominas que “gairebé” era totalment desconegut en valenciá. Hui, gracies a la Generalitat del PP tenim al periodiste Rafa Burgos que, misericordiós, compartix “conocimientos adquiridos” y mos restrega el “gairebé”, encá que’ls valencians normals le “denuesten”. Aixina, en estes joyes cul de got, creu Pedro Jota que defén la llibertat en Espanya y guanya llectors.

En aplegar a este recolse del camí mos enfrontem al colectiu dels botinflats rafaburgos que, raere de la fortalea dels mijos de comunicació, s’aspixarren a carcallaes per estar blindats en el títul de catalá donat per filólecs colaboracionistes. ¿Qué podem fer mosatros?. Deféndrer lo nostre, perque per molt que presumixca Burgos dels “conocimientos adquiridos”, no aclarix alguns preguntats: ¿Quína paraula valenciana teníen y tenim en lloc de “gairebé”?. La resposta es l’advérbit “casi”, homógraf en castellá. Es una realitat que no agrá al fascisme catalaner del IEC, que du enganchá de la clóchina a l’AVLL d’Ascensió. Desde Barcelona asoles mos permitixen l’us del dit “gairebé” y del arcaisme o relletinisació barcelonina “quasi”.

La morfología valenciana “casi” ya la trobem en els clásics (no es un castellanisme introduit per el GAV o CV, com creuen els periodistes d’El Mundo), manteninse hui arrailá en tots mosatros, llevant de colaboracionistes, pilotes y víctimes. La documentació fa compéndrer per qué mos ferix l’imposició de “gairebé”. Tenim testimonis de valencians sinse “conocimientos adquiridos” pera dir “gairebe”, com diríen els retorets de les guixes académiques: “casi” (Roig, Jaume: Espill, 1460); “de tots los triunfos casi desijam (...) casi sanch que del cor...” (Beltrán, Jaume: Obres contemplatives, 1515); “casi cendra” (Disp. Viudes y donçelles, c. 1561); “les venes casi totes sobre les arteries” (Pou: Thesaurus, 1575); “la fam es casi demencia” (Coloqui del Corpus, 1734, p. 8); “casi caic d’espales. No s’agrunse” (Escalante: El tio Perico, 1875, p. 15); “¡Oy!, pues sap que casi, casi, vosté y yo...” (Llombart: L’agüela Puala, c. 1880); “casi podíem fer asó o alló” (Escrig: Dicc. 1887); “casi totes les nits...” (El Cullerot de Alacant, 6 juny 1898); “un tiró de monyo que casi m´arranca una trena” (H. Cortés: ¡Fora baix!, 2ª ed., 1900); “vendre una cosa molt barata o casi debaes” (Gadea: Tipos, 1908); “en córrer la nomená ¡casi res!” (Vidal Roig: A Roma per tot, 1911); “y casi anant a plorar” (Baidal Llosá: Amor Torna, Castelló, 1917); “que casi el deixá en conill (...) casi, casi estic per anar en vosatros” (El Tio Cuc, nº 88, 203, Alacant, 1916, 1918); “casi li costa la mort” (Tadeo, F.: ¡El chic soldat!, 1919); “casi, casi el podem ensayar... ¡Ben pensat!” (Melia: El pare Canuto, 1921); “casi tota la pasturenca” (Serrano: Voreta de l´Albufera, 1928); “¡mos pegá una portá que casi l’ascla!” (Valls: Matí de gloria, Alcoy, 1932); “diuen per ahí, que casi ningú la dinya” (Semanari “El Obrero” d´Elig, 17 d´abril 1938).

Del lletí “quasi” ixque l’antiu occitá “cais” y el valenciá migeval “casi”, evolució coneguda dels etimólecs: quasi > casi. Parlant de “casi”, diu Corominas: “casi... la reducció de kua- ka es normal per ser usat ben asobint com a vocable proclític... hui en día continúa en el Reyne de Valencia” (DECLLC, VI, p.898) En més claritat reconeix que: “Quasi devía tíndrer pronunció sinse u... trobem ‘casi’ en el Spill , en el Tirant...”. També Menéndez Pidal recordá lo mateix respecte al “el grupo qu-,“ y l’evolució de “quasi” a “casi” (Gram. Hist. p.127). Tots els citats abans, desde Jaume Roig al alcoyá Valls, suspendríen en la escola y tampoc podríen ser funcionaris de la Generalitat de Camps y “El Bigotes”. Ademés, fets unes fierens, els de la desnortá asquerra s’han ficat com a primer objetiu pera que desaparega el paro, que’ls valencians parlem catalá. L’atre día, en l’Ajuntament d’Aixátiva: “los representantes del BLOC y PSPV utilizaron las palabras gairebé, aleshores, doncs y otras similiares las veces que les fue posible intercalarlas en sus discursos” (Las Provincias) ¡Qué valents! ¡Vixca Catalunya y muiga Valencia!.

La tongá d’eixemples del “casi” aumpliría millars de fulles (en el DHIVAM asoles he arreplegat uns poquets). L’advérbit “casi” heu trobem en escritors valencians de cuansevol temps y nivell: humanistes, notaris, cronistes, catedrátics d’Universitat, flares, poetes, coloquiers, novelistes, saineters, periodistes republicans, etc. Els eixemples també son de tot el Reyne: Elig, Alcoy, Castelló, etc. Escollirem , pera acabar, la prosa d’Orti Mayor, erudit del 1700, net del croniste Ortí Ballester naixcut en Nules. Prolífic autor en valenciá, lletí, grec y castellá, no era un “gilipollas” que agarrara paraules d’atres idiomes y s’avergonyira de les nostres. Aixina era sa prosa: “y un rosí casi me...” (Ortí Mayor, Vicent: Relació dels bultos, jagants y nanos, 1734).

El cult Ortí Mayor careixía dels “conocimientos adquiridos” de Rafa Burgos, usant nostra copulativa “y” grega, com feen els clásics Roiç de Corella o el lletiniste Joan Esteve en son “Liber elegantiarum”. Per el 1700 encara no estava emporcat el Reyne en colaboracionistes del expansionisme catalá, mantenint Ortí Mayor el “casi” patrimonial. Ademés, el títul “Relació dels bultos, jagants y nanos”, els colaboracionistes heu catalanisaríen per “Relació dels embalums, gegants i nans”, com ordenen desde Barcelona.

Ta columneta, ínclit Rafa Burgos, la titules “Aleshores. Gairebé. Incluso doncs”, y heu fas sabent que ferixes cruelment als valencians, perque tu mateix declares que te “denuestan continuamente”. En delicadea y tan ingeniós com si fores un pet en ulleres, mos punches la ferida en arcaismes com “doncs”, vocable mort en valenciá, pero que permaneixqué viu en catalá y per eixe motiu el reviscolen ací els giliPPolles de Rus. Es pur fascisme idiomátic fer cámbits llingüistics pera aufegar una llengua e impóndrer atra. En tots els idiomes n’hia un fum de lléxic mort, be por cámbit de morfología o sustitució; aixina, del lletí “hodie” ixqué el castellá “hoy” y el valenciá y catalá “huy” (sic) , que’n acabant donaría “hui” en valenciá y, a partir del 1600, “avui” en catalá. ¿Tenen vergonya els catalans del corrupte “avui”?. Que yo sapiá no ixen al carrer els d’ERC demanant sa desaparició, com tampoc heu fan respecte al castellanisme “tarda”.

Y la conjunció “doncs”, arcaisme valenciá (pero vocable viu en catalá), es un cas equivalent al arcaisme castellá “doncas” , de cos present en el DRAE. En la Etat Mija, sinse fronteres hermétiques, ballaven les isogloses y morfologíes d’un territori a atre: l’italia “dunque” pujá dasta l’Occitania oriental, mentres el francés “donc” y l’occitá “doncs, doncas” penetrá dasta els Reynes de Valencia, Castella, Aragó y Navarra. Segons estudiá Lapesa, arcaismes com “so”, “lur” y “doncas” apareixen en castellá del 1200, fora en Avilés, Toledo o els “Fueros de Navarra” (BNM, Ms.17653) Y, que sapiam, la Pámplona del any 1250 no era Catalunya, ¿veritat?. Amic Rafa Burgos: ¿tindríes que escriurer “doncas”, o els posesius “so” y “lur” en tons artículs d’El Mundo?. Pedro Jota t’enviaría al carrer o a Las Provincias.

Respecte a l’advérbit “aleshores”, es atre regal del catalanisme franquiste agarrat per destarifats com el falangiste Joan Fuster, que odiava tot lo que fora distint al barceloní. Hui es l’idol dels giliPPolles del Reyne de Valencia, els que viuen de impóndrer “aleshores”, “gairebé”, inclús “doncs”.

Mosatros asoles volem mantíndrer el valenciá heretat dels pares; no la porga catalanera de l’AVLL del PP. Llamentablement, ajudant a qui mana, sempre apareixen els miloches que’s fisguen o agravien al poble indefens. Sempre es lo mateix. En el sigle XIX, els caldosos castellaners es burlaven dels que parlaven valenciá y no castellá; ara, en el sigle XXI, els caldosos catalaners es burlen dels que parlen valenciá y no catalá. Amic Rafa Burgos, t’arrastres raere de la fansella d’agresors catalaners, els que tenen el poder, eres roinet y cobart. Saps que’l poble valenciá patix l’opresió del fascisme filológic y t’unixes al fort pera martafallar al fluix. No et cregues cas únic, hui tot está ple d’eixemplars com tu. Ara, en el Reyne, lo fotut es deféndrer nostra personalitat y llengua. Pero no n’hia mal que per be no vinga. Gracies a Rus, molta gent s’ha donat cónter de sa condició intelectual, com la bledana “portavoz del Bloc, Cristina Súñer” que, segons arreplegá “Las Provincias”, reconeix: "yo también soy una gilipollas porque utilizo ‘aleshores’ y ‘gairebé’". Mosatros ya heu sabíem, pero per sensatea y bona criansa...

N.B.: l’adj. neollógic “giliPPolles” no te res que vórer en polles y pollastres. Aludix a qui ha deprengut el catalá del IEC y la Generalitat de Catalunya; el mateix que mos obliga a depéndrer la Generalitat del PP; d’ahí la llicencia de les dos PP en el vocable y derivats : gilPPolles, giliPPollees, giliPPollers, etc.