Ricart
García Moya / Cavilant
cartesianament, el periodiste Rafa Burgos inquirix al llector
sobre si “estoy diciendo gilipolleces” (El Mundo,
6-V-09) Sí, creatura, tens rahó; pareixes el típic
botasequies que asolta gilipollees (millor giliPPollees) com
si foren súmules carregaes d’esme. De tot te que
haver en este femer de Camps: amebes com Ricardito Costa, llepacrestes
académics, dimonis de Tasmania com Raimon y niuaes de
ratolinets que boten pera mordinyar el formachet d’un
prémit, subvenció o la palmaeta en l’espala.
Sinse doctorarse encá en u d’estos colectius tenim
al tribulina que diu escriurer “gilipolleces”, Rafa
Burgos, meritori partiquí d’El Mundo que -uniformat
de progresiste aplegat en la máquina del temps, en bufandeta
d’estiu y tot (fet escupinyá de Vázquez
Montalván)-, es queixa de que no troba máixquera
pera protegirse del apestós Alfonso Rus, manyofler d’Aixátiva
y de la Diputa de Valencia. Segóns denuncia l’analiste
d’El Mundo, Rus fa desprécit dels “conocimientos
adquiridos” y diu “gilipollas” als que usen
advérbits com “gairebé”. Sinse calfarse
el cap, Burgos repetix lo aparegut en atres periódics
(aixina no guanyará el “Pulitzer”, tot lo
més la “Llapisera de Llanda”).
¡Che, de totes formes, l’asunt te pelendengues amagats!
Amic Burgos, crec que te fas el nonsabo respecte a les bascollaes
que mos dona el fascisme filológic al servici del expansionisme
catalaner, ¿veritat que sí, mante?. Pero, en vivea
de rata (modisme valenciá), te defens argumentant que:
“Como mi valenciano es adquirido yo también digo
aleshores, gairebé e incluso doncs, algo por lo que soy
denostado continuamente”. Dones a enténdrer que
tens prou fum d’imprenta (¿curset catalá
que doná El Mundo?), y que eixos coneiximents adquirits
son els que li falten al trapatroles Rus, al qui engabies entre
els “populacheros que nunca salen del arrozal... y denuestan
a quien se atreve a asomarse a las ventanas para ver que pasa
fuera del corral” ” (El Mundo, 6 / V / 09). Un filólec
en trellat o vergonya may es fisgaría del lléxic
d’un llauraor o ganader valenciá que, abanda de
descopronarse treballant, han segut a lo llarc dels sigles els
tesorers de lo més genuí de nostra llengua. Parles
com un caldós madrileny colonialiste que, desde’ls
núbols de la coentor, columbrara salvages farfallosos
en el Reyne de Valencia. Més clar, escrius gilipollees
y busques la carcallá atacant als valencians sinse defensa.
Eres, lliterariament, un malasombra tan graciós com el
fumeral d’un tanatori. ¡Y encá demanes “mascarilla”
pera no aulorar a Rus!.
Primer que res, com fa basca, t’aconselle que te lleves
eixa bufandeta que t’aufega del bascoll al melic. Desbóirat
el cap y apónat en bona caíra, descansa, fes de
ventre (no en la caíra, ¡eh!) y, en tranquilitat
d’espírit, rahona un poquet: ¿Y si qui estiguera
dins del corral, fartant cagarritaes del fascisme idiomátic,
fores tu?. Te burles de que’ls valencians normals te “denuestan”
(repetixes molt este verp, ¡quína pobrea lléxica!;
P.J. t’enviará a fer la ma o a Las Provincias)
per dir paraules com “gairebé”. ¿No
creus que haurá alguna rahó de corpenta?. El motiu
es que’l advérbit “gairebé”
no es valenciá, aixina de clar. A tu te sindona lo mateix,
com a tota la redacció d’El Mundo; pero a un valenciá
com Alfonso Rus, encá que siga més hipócrite
que Tartufo, en un moment de fluixea l’ixqué la
indignació per eixa colonisació que’l seu
PP está mamparant desde la Generalitat. El maranyós
Rus sap que’ls papers que ixen del seu Ajuntament d’Aixátiva
o de la Diputa de Valencia están en catalá, incluint
el “gairebé”. El PP es amoral, asoles vol
enganyar pera mantíndrers en la trona y tráurermos
la mamarruga als valencians.
Encá que’ls llibres de text del PP de Camps y “El
Bigotes” heu donen com a nostre, l’astrafalari “gairebé”
may ha segut valenciá. No apareix ni en el Repartiment
del sigle XIII, ni en els clásics del XV, ni en la lliteratura
popular del XIX. Es u dels invents barcelonins del 1910, excretat
per companyers de Pompeu Fabra. Entonses, ¿per qué
tenim que fer nostre el dichós “gairebé”?
Per voluntat del IEC de Barcelona y sa mascota AVLL. ¿Vostés
creuen que’ls catalans renegaríen d’un vocable
propi a cámbit d’un barbarisme modern? Seríen
gilipolles perduts. El colaboracioniste J. Giner, per l’any
1955, reconeixía a Corominas que “gairebé”
era totalment desconegut en valenciá. Hui, gracies a
la Generalitat del PP tenim al periodiste Rafa Burgos que, misericordiós,
compartix “conocimientos adquiridos” y mos restrega
el “gairebé”, encá que’ls valencians
normals le “denuesten”. Aixina, en estes joyes cul
de got, creu Pedro Jota que defén la llibertat en Espanya
y guanya llectors.
En aplegar a este recolse del camí mos enfrontem al colectiu
dels botinflats rafaburgos que, raere de la fortalea dels mijos
de comunicació, s’aspixarren a carcallaes per estar
blindats en el títul de catalá donat per filólecs
colaboracionistes. ¿Qué podem fer mosatros?. Deféndrer
lo nostre, perque per molt que presumixca Burgos dels “conocimientos
adquiridos”, no aclarix alguns preguntats: ¿Quína
paraula valenciana teníen y tenim en lloc de “gairebé”?.
La resposta es l’advérbit “casi”, homógraf
en castellá. Es una realitat que no agrá al fascisme
catalaner del IEC, que du enganchá de la clóchina
a l’AVLL d’Ascensió. Desde Barcelona asoles
mos permitixen l’us del dit “gairebé”
y del arcaisme o relletinisació barcelonina “quasi”.
La morfología valenciana “casi” ya la trobem
en els clásics (no es un castellanisme introduit per
el GAV o CV, com creuen els periodistes d’El Mundo), manteninse
hui arrailá en tots mosatros, llevant de colaboracionistes,
pilotes y víctimes. La documentació fa compéndrer
per qué mos ferix l’imposició de “gairebé”.
Tenim testimonis de valencians sinse “conocimientos adquiridos”
pera dir “gairebe”, com diríen els retorets
de les guixes académiques: “casi” (Roig,
Jaume: Espill, 1460); “de tots los triunfos casi desijam
(...) casi sanch que del cor...” (Beltrán, Jaume:
Obres contemplatives, 1515); “casi cendra” (Disp.
Viudes y donçelles, c. 1561); “les venes casi totes
sobre les arteries” (Pou: Thesaurus, 1575); “la
fam es casi demencia” (Coloqui del Corpus, 1734, p. 8);
“casi caic d’espales. No s’agrunse”
(Escalante: El tio Perico, 1875, p. 15); “¡Oy!,
pues sap que casi, casi, vosté y yo...” (Llombart:
L’agüela Puala, c. 1880); “casi podíem
fer asó o alló” (Escrig: Dicc. 1887); “casi
totes les nits...” (El Cullerot de Alacant, 6 juny 1898);
“un tiró de monyo que casi m´arranca una
trena” (H. Cortés: ¡Fora baix!, 2ª ed., 1900);
“vendre una cosa molt barata o casi debaes” (Gadea:
Tipos, 1908); “en córrer la nomená ¡casi
res!” (Vidal Roig: A Roma per tot, 1911); “y casi
anant a plorar” (Baidal Llosá: Amor Torna, Castelló,
1917); “que casi el deixá en conill (...) casi,
casi estic per anar en vosatros” (El Tio Cuc, nº 88, 203,
Alacant, 1916, 1918); “casi li costa la mort” (Tadeo,
F.: ¡El chic soldat!, 1919); “casi, casi el podem
ensayar... ¡Ben pensat!” (Melia: El pare Canuto,
1921); “casi tota la pasturenca” (Serrano: Voreta
de l´Albufera, 1928); “¡mos pegá una
portá que casi l’ascla!” (Valls: Matí
de gloria, Alcoy, 1932); “diuen per ahí, que casi
ningú la dinya” (Semanari “El Obrero”
d´Elig, 17 d´abril 1938).
Del lletí “quasi” ixque l’antiu occitá
“cais” y el valenciá migeval “casi”,
evolució coneguda dels etimólecs: quasi > casi.
Parlant de “casi”, diu Corominas: “casi...
la reducció de kua- ka es normal per ser usat ben asobint
com a vocable proclític... hui en día continúa
en el Reyne de Valencia” (DECLLC, VI, p.898) En més
claritat reconeix que: “Quasi devía tíndrer
pronunció sinse u... trobem ‘casi’ en el
Spill , en el Tirant...”. També Menéndez
Pidal recordá lo mateix respecte al “el grupo qu-,“
y l’evolució de “quasi” a “casi”
(Gram. Hist. p.127). Tots els citats abans, desde Jaume Roig
al alcoyá Valls, suspendríen en la escola y tampoc
podríen ser funcionaris de la Generalitat de Camps y
“El Bigotes”. Ademés, fets unes fierens,
els de la desnortá asquerra s’han ficat com a primer
objetiu pera que desaparega el paro, que’ls valencians
parlem catalá. L’atre día, en l’Ajuntament
d’Aixátiva: “los representantes del BLOC
y PSPV utilizaron las palabras gairebé, aleshores, doncs
y otras similiares las veces que les fue posible intercalarlas
en sus discursos” (Las Provincias) ¡Qué valents!
¡Vixca Catalunya y muiga Valencia!.
La tongá d’eixemples del “casi” aumpliría
millars de fulles (en el DHIVAM asoles he arreplegat uns poquets).
L’advérbit “casi” heu trobem en escritors
valencians de cuansevol temps y nivell: humanistes, notaris,
cronistes, catedrátics d’Universitat, flares, poetes,
coloquiers, novelistes, saineters, periodistes republicans,
etc. Els eixemples també son de tot el Reyne: Elig, Alcoy,
Castelló, etc. Escollirem , pera acabar, la prosa d’Orti
Mayor, erudit del 1700, net del croniste Ortí Ballester
naixcut en Nules. Prolífic autor en valenciá,
lletí, grec y castellá, no era un “gilipollas”
que agarrara paraules d’atres idiomes y s’avergonyira
de les nostres. Aixina era sa prosa: “y un rosí
casi me...” (Ortí Mayor, Vicent: Relació
dels bultos, jagants y nanos, 1734).
El cult Ortí Mayor careixía dels “conocimientos
adquiridos” de Rafa Burgos, usant nostra copulativa “y”
grega, com feen els clásics Roiç de Corella o
el lletiniste Joan Esteve en son “Liber elegantiarum”.
Per el 1700 encara no estava emporcat el Reyne en colaboracionistes
del expansionisme catalá, mantenint Ortí Mayor
el “casi” patrimonial. Ademés, el títul
“Relació dels bultos, jagants y nanos”, els
colaboracionistes heu catalanisaríen per “Relació
dels embalums, gegants i nans”, com ordenen desde Barcelona.
Ta columneta, ínclit Rafa Burgos, la titules “Aleshores.
Gairebé. Incluso doncs”, y heu fas sabent que ferixes
cruelment als valencians, perque tu mateix declares que te “denuestan
continuamente”. En delicadea y tan ingeniós com
si fores un pet en ulleres, mos punches la ferida en arcaismes
com “doncs”, vocable mort en valenciá, pero
que permaneixqué viu en catalá y per eixe motiu
el reviscolen ací els giliPPolles de Rus. Es pur fascisme
idiomátic fer cámbits llingüistics pera aufegar
una llengua e impóndrer atra. En tots els idiomes n’hia
un fum de lléxic mort, be por cámbit de morfología
o sustitució; aixina, del lletí “hodie”
ixqué el castellá “hoy” y el valenciá
y catalá “huy” (sic) , que’n acabant
donaría “hui” en valenciá y, a partir
del 1600, “avui” en catalá. ¿Tenen
vergonya els catalans del corrupte “avui”?. Que
yo sapiá no ixen al carrer els d’ERC demanant sa
desaparició, com tampoc heu fan respecte al castellanisme
“tarda”.
Y la conjunció “doncs”, arcaisme valenciá
(pero vocable viu en catalá), es un cas equivalent al
arcaisme castellá “doncas” , de cos present
en el DRAE. En la Etat Mija, sinse fronteres hermétiques,
ballaven les isogloses y morfologíes d’un territori
a atre: l’italia “dunque” pujá dasta
l’Occitania oriental, mentres el francés “donc”
y l’occitá “doncs, doncas” penetrá
dasta els Reynes de Valencia, Castella, Aragó y Navarra.
Segons estudiá Lapesa, arcaismes com “so”,
“lur” y “doncas” apareixen en castellá
del 1200, fora en Avilés, Toledo o els “Fueros
de Navarra” (BNM, Ms.17653) Y, que sapiam, la Pámplona
del any 1250 no era Catalunya, ¿veritat?. Amic Rafa Burgos:
¿tindríes que escriurer “doncas”,
o els posesius “so” y “lur” en tons
artículs d’El Mundo?. Pedro Jota t’enviaría
al carrer o a Las Provincias.
Respecte a l’advérbit “aleshores”,
es atre regal del catalanisme franquiste agarrat per destarifats
com el falangiste Joan Fuster, que odiava tot lo que fora distint
al barceloní. Hui es l’idol dels giliPPolles del
Reyne de Valencia, els que viuen de impóndrer “aleshores”,
“gairebé”, inclús “doncs”.
Mosatros asoles volem mantíndrer el valenciá heretat
dels pares; no la porga catalanera de l’AVLL del PP. Llamentablement,
ajudant a qui mana, sempre apareixen els miloches que’s
fisguen o agravien al poble indefens. Sempre es lo mateix. En
el sigle XIX, els caldosos castellaners es burlaven dels que
parlaven valenciá y no castellá; ara, en el sigle
XXI, els caldosos catalaners es burlen dels que parlen valenciá
y no catalá. Amic Rafa Burgos, t’arrastres raere
de la fansella d’agresors catalaners, els que tenen el
poder, eres roinet y cobart. Saps que’l poble valenciá
patix l’opresió del fascisme filológic y
t’unixes al fort pera martafallar al fluix. No et cregues
cas únic, hui tot está ple d’eixemplars
com tu. Ara, en el Reyne, lo fotut es deféndrer nostra
personalitat y llengua. Pero no n’hia mal que per be no
vinga. Gracies a Rus, molta gent s’ha donat cónter
de sa condició intelectual, com la bledana “portavoz
del Bloc, Cristina Súñer” que, segons arreplegá
“Las Provincias”, reconeix: "yo también
soy una gilipollas porque utilizo ‘aleshores’ y
‘gairebé’". Mosatros ya heu sabíem,
pero per sensatea y bona criansa...
N.B.: l’adj. neollógic “giliPPolles”
no te res que vórer en polles y pollastres. Aludix a
qui ha deprengut el catalá del IEC y la Generalitat de
Catalunya; el mateix que mos obliga a depéndrer la Generalitat
del PP; d’ahí la llicencia de les dos PP en el
vocable y derivats : gilPPolles, giliPPollees, giliPPollers,
etc.