OPINIO
 

El panquemao d’Alacant y “La Murciana”

 
 

Ricart García Moya / Les paraules naixen pera donar riquea lléxica y claritat semántica a un idioma, sempre que’l poble (italiá, valenciá, chichimeca, etc.) tinga llibertat pera fero. No es el cas valenciá, ahon una gabulera CIA llingüística del PPons perseguix a tot vocable, morfología y sintaxis que no li rote al IEC de Catalunya y sa caparra, l’AVLL. Aixina ocurrix en “panquemao”, sinse d intervocálica; sustantiu exclusiu del valenciá y que no es sinónim de “pa cremat”, com marmolen els colaboracionistes. Si en la llanda se mos crema una tallá de pa, mosatros podem dir: “Eixe pa cremat heu tireu al pual del fem; preferixc panquemao”. Paraula en corpenta lléxica y semántica, encano mos l’ha amaitinat el castellá DRAE o el catalá DIEC. Els poliseros del PP, acacauats per la neología del IEC, la prohibixen per castellanisme; pero una veu d´atre idioma pot arrailarse si, lliurement, el poble vol. Per eixemple, pensem que la RAE vullguera fer desaparéixer “chotis” del castellá, ¿qué faríen en Madrit? ¡Segur que’l titot de Peransa Aguirre, corbella en ma y en calsetins, eixiría al front dels chulos y chulapes a capar académics tararots!. Y es que chotis está agarrat del alemá “schottisch”, apareguent documentat primer en un text valenciá: “schotis” (Albán: Un ball de convit, 1863); y, per cert, el “chulo” valenciá y castellá tampoc ve del lletí, grec o mosárap; es una insignificant aféresis del italiá “fanciullo”.

Tot llingüiste sap que’ls idiomes adquirixen part de sa riquea adaptant lléxic d´atres llengües. Per desgracia, el valenciá no pot, al estar condenat a mort per el PP de l’AVLL, Canal 9, Punt2 y la caterva de rabuts inmersors. Cuan a estos del PP els envíen a pixar manruvio, com pasá en Galisia, els catalaners tindrán llit fet y bolchaca plena. En Alacant, ahon un 70 % son fills o nets de murcians, manchegos y andalusos, el PP está catalanisant en dinés a manegaes. ¡Asoles creen puestos de treball a fotracaes pera monyicots catalaners, mentres les tendes s’omplin de taranyines y la gent s’asgola a la clotá del paro!. Els catalaners del PP, amos dels chiringuitos institucionals, s’aprofiten pera alsar sitara o tabic (catalá envà) entre mosatros. Dasta els panquemaos son motiu pera alluntarmos uns d´atres. Si anem a demanar panquemaos a “La Murciana”, una de les millors pastiseríes d’Alacant, les chicones mos dirán molt series, casi en tipitía: “Eso son cosas de Valencia; aquí, en Alicante, se dicen toñas”. L’asunt, com vorem, te guilindaines.

Com als poliseros inmersors els agrá el caos llingüístic pera fer catalanisme, ningú aclarirá als alacantins y a “La Murciana” que tonya y panquemao son sustantius valencians; y que la primera documentació de “tonya” no apareix en Alacant, sinos en la ciutat de Valencia, en el Sigle d’Or: “la dura tonya com se mastega” (Lo Sompni de Johan Johan, 1497) Pero també era y es castellá: “Toña: pan o torta grosera” (Corominas: DCECH).D’étim desconegut, está emparentat en “tonyar”, treballar o remóurer fondament la terra: “yo soc el que cave, tonye, el que...” (Ferrer: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932), en paralelisme a amasar, fényer la farina en oli, sucre, etc. En Zamora tenen “toña: tina para amasar harina” (DCECH), y en Aragó, Albasete y Murcia equival a “pan o torta... dulce de Pascua”. Está clar que’l pa o coca “tonya”, feta en alguns puestos dasta en creílla, no es singularitat del valenciá. Y convé destacar que el nom de joc valenciá “tonya”, castellá “tala”, pasá del valenciá al espanyol: “a la tonya” (Ros: Romans dels jocs, c. 1730).Que yo sapia, abans del imprés de Carlos Ros no trobem en atra llengua este sustantiu lúdic.

El disápte pasat aní a la Confitería Soriano d’Elig, ahon prenc cafens en llet alguns matins. He parlat en l’ama sobre els panquemaos que fa, prou bons. Ella sempre els ha dit “mones”, no tonyes; pero s’anrecordava de gent major d’Elig que’ls día panquemaos; y una sinyora dotora -que ascoltava fense la faba-, digué que alguns empleen “fogasa” -“pan de salvado o harina mal cernida que se hace para la gente del campo” (Escrig, 1887)-, germá del castellá antiu “fogasa” y modern “hogaza”. També la familia de ma consogra, naixcuda en Dolores, sempre els ha dit “mona”, en hous o sinse ells (en valenciá modern du h epentética pera trencar anfibología: “¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes: Tápat sego,1945); “tinga dos hous” (Ros: Romans del jocs, c.1730).Esta clar que el poble s´ambolicá baix la presió del castellá y catalá, trabucant els noms de fogasa, mona y tonya en el de panquemao.

Corominas parlava d’una “tonya, coca de 24 hores, en pobles dels partits d’Alcoy”. Desconeguem cóm era la valenciana del sigle XV, pero en alguns pobles de Murcia mantingué el sentit de coca poc fina: “toña, torta de aceite y miel” (G. Soriano, 1932). Guarner y Moll descriuen una “tonya: coca redona feta de farina, creílles, hous, oli y sucre” (DCVB);y Corominas recorda que “la tonya valenciana es una coca rica en ingredients” (DECLLC, 8, p. 556); La tonya y el panquemao eren pareguts, pero no lo mateix. No conec que ningú fique creílla en el panquemao (en la casca sí, mesclá en moniato, armela, etc.).Tot sugerix que, per 1920, en Alacant y Elig s’ambolicá lléxica y semánticamente tonya en panquemao, probablement per l’aplegá de murcians de parlar panocho, bona gent y treballaora, pero in albis del idioma valenciá. Ademes, raere de 1932 aumentaren les bascollaes conilleres dels catalans contra “panquemao”. Aixina, Corominas parlava en desprécit del “panquemao dels xurros” (DECLLC, 8, p.556), pero el churro de Barcelona era ell, analfabet del valenciá modern; pues (sí, pues) el sustantiu estava arrailat plenament en el valenciá del cor del Reyne de Valencia.

Aixina, un sigle abans de que vinguera la sinyora murciana y aubrira “La Murciana”, cuant tampoc eixistíen les Fogueres, les festes principals d’Alacant se feen del 24 al 27 de joliol. Les dones alacantines ascomensaven a fer panquemao dos díes abans. Preparats en casa, fenyá o pastá la masa y pujá en rent, els portaven al forn del vehinat: “Les festes... la una buscant pentinaora, el atra buscanse modista... tratem ara d´atra cosa, per eixemple, del panquemao y del chocolate. Desde hui acomensen ya a fer panquemao. Tenen aparaulats dos forns a fi de que en eixos díes que falten, puguen donar abast... no pera menchárselos els de la familia, sino pera poder quedar be en tots (...) Día 25... diana per la charamita y el tambor; a les deu se repartirá el panquemao; per la esprá...” (Semanari Garrotá de Sego, 22 de joliol de 1888, Alacant, p.1) Y ahon n’hiavía panquemao fea falta “chocolate, segons tinc entés, han encomanat tot el que han pogut fer en la fábrica de D. Román Tormo en tres díes” (ib.p.1)

Está clar que la tonya y el panquemao eren diferents, y en pobles com Monóver convixqueren dasta el 1900, com testificá el germá d’Azorín: “conill en carchofes... un parell de tonyes” (Canyisaes, Monóver, 1911); “¿A tú t’agrá el panquemao? (...) panquemaos, rollets, coques.” (Canyisaes, Monóver, 1910, 1914). Encara en 1917, en Alacant, eren el busilis de Nadal: “el primer día de Nadal armosar una lliura de chocolate y un rollo de panquemao” (El Tio Cuc, nš 111, Alacant, 1917). En Alacant estava tan arrailat que’l trobem en us metafóric: “y tinga eixes galtes que pareixen un panquemao” (El Tio Cuc, nš 87, Alacant, 1916); y se feen pera atres festes: “tabalet / y una hermosa provesó, / panquemao... de caixó” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 12 de agost de 1888). El modisme “de caixo” equival a “de costum, tradicional”. Fora en Monóver, Alacant o Alcoy (el 6 de març de 1919 s’estrená en el Teatro Circo d’Alcoy “Els panquemaos”), era sustantiu corrent. Pero hui, prohibit el valenciá per el PP , ningú explicará als fills o nets de murcians, manchegos o andalusos que’ls alacantins de veritat, en el sigle XIX, feen y menjaven els “panquemaos de caixó”. De moment, “La Murciana” crec que s’anterará. (A lo millor li hu dic yo mateix, ¡esperem que no m’áubriga la tótina d’una palá de forner!).