OPINIO
 

El chiringuito d’Antolí, el Chipirrim y el Chimo-Chimo d’Alcoy

 

Ricart García Moya / Era anjornet, sis y cuart de l’asprá. Els benpareixcuts calfacaíres del grup cultural ADIA -Redó, Duardet y qui ambruta astó-, entrárem en la Casa d’Alcoy d’Alacant (o chiringuito d’Antolí, nom del president), com feem tots els dimats. Ningú mos guanyava a enfrontarmos als sigrons torrats, tramusos, olives ensabataes, armeles, anchoves y capellanets en oli; pero aquell día... ¡ay, aquell día!. Ahon estava el parrandó baret n’hiavía una columna cuberta d’espillets y, desullanse en ells, la bacona encarregá del bar s’afaitava aixelles com si fora un bigot, en sabó y tot. Al vórermos, en maquencia retrechera, digué: “¡Che, chiquets, au, senteuse; ara vos faig una tortilleta de creílles que’s chuplareu els dits!”. Ni el presi Antolí ni ningú de mosatros digué res; asoles cuan aplegá Vicente Ramos, sinyoret escrupulós, aguardárem a que estiguera menjant la tortilla pera donarli l’explicació de la falla. La Casa d’Alcoy, en el centro d’Alacant (“centro”, cultisme valenciá, del lletí centrum), mos venía be a tots; y allí pasárem andalubis y embolismes, desde la dadaista presentació de Mourelle de Lema ¡quín numeret!, a la dramática mort en acte de servici del companyer Antolí: estava juant al chamelo, entrá en el comú y allí es quedá. No va patir.

Era alcoyá de parlar perfet, cuallat, sinse flatoses paraules ampomaes de Canal 9 o dels chiquets envenenats per inmersionistes del caposanter Benvestit Camps. Escoltant a Antolí viajava el meu antabuixat pensament al Alcoy del 1900, en grandioses filaes de Moros y Cristians ahon ell y Duardet marchaven, bufaets y astovats, acompanyats de tocaetes com el Chipirrim, el Chimo-Chimo y el Chimo Nyenyé, les més populars a finals del XIX. Ara, els ampastrers colaboracionistes del “amb” y el “penis” han prohibit dasta la morfología d’estes marches festeres, pero tenim documentació: “en Alcoy, per les festes... no més sabía tocar el Chipirrim y el Chimo Chimo” (Ensisam, 1891); “Chimo Nyenyé y Chipirrim / eren les dos tocaetes / que’ls músics de Benasau / teníen més sabudetes” (Caps y senteners, 1892). M’agradaría ascoltar estes composicions; pero ¿lis haurán cambiat el nom?.

De chicón, Alcoy era pera mi la gran ciutat industrial valenciana: fum, roído, foc de fundició, fábriques d’altius fumerals y un formiguer humá d’activitats mercantils e intelectuals. Allí vivíen els meus héroes wagnerians (el Serpis era el Rhin, la Fon Roja el Walhalla), espentant al fret, la neu y la naturalea de montanyes jagantesques. Poc a poc, eixe mític Alcoy s’esmunyía com la vinarra en la gola d’Antolí y Duardet de Benilloba. Tornava poc a poc la image del Alcoy decadent y arroche, la oferida per un manuscrit castellá del sigle XVIII: “en estos palacios viejos de Alcoy andan duendes como chinches” (BNM, Ms. 165-5, Los Duendes de Alcoy, c.1780). Lo dels huendos torna a ser veritat; lo dels palaus, la picola y lliseria han deixat pocs sancers.

Visite asobint Alcoy y cada vegá em dona més chongló (ganes de plorar). En prenc dos cafens en llet pera pujar l’espírit y calfar l’ánima. Acamine del carrer Caragol al de Sent Blay (rotulat Blai, en catalá), entre cases tancaes, finestrons en taranyines y tendes mordinyaes per la pobrea, ahon la tristor es trenca per les ganes de bosar davant d’un bunyol esculpit: Joan Valls, escalfit catalaner y pijor poeta. Cuan Martí Gadea marmolava dels nanos, a lo millor tindría do de gabuliste y va vórer que’n Alcoy naixeríen furgastillos rebordonits com el citat y Ovidi Veudarbelló Montllor; sinse olvidarmos d’atre nano de les redolaes d’Alcoy: el cicliste Belda, que renegá de sa valencianía. Tots volen viurer a carcaselles del drap de cuatre barres. Lo primer que deprenen els chiquets alcoyans es el catalá, baix la mantáfula de dirli valenciá. En Alcoy, mentres s’afonen les fábriques creixen el puestos de treball pera baldraguers del catalanisme y bochins del valenciá. Dasta l’Ajuntament d’Alcoy es hui la barraqueta del Trenvía de la Bruixa pera la “Normalització Lingüística” del catalá, sempre balafíant dinés y escampant paperots ahon clava, per eixemple, el corrupte y tardíu advérbit barceloní “avui” o el femení “dues”. En 1521, cuan el catalá Bonllabi (no Bonllavi) traduix al valenciá el Blanquerna de Llull, fa tot lo contrari d’este amodorrit Ajuntament: aixina, tots els femenins “dues” del manuscrit provensal els valencianisá Bonllabi en “dos” y, per supost, el “avui” catalá no havía naixcut encara, apareguent asoles el clásic valenciá “hui”. En 2009, si un cándit funcionari d’eixe Ajuntament escriguera, per eixemple, el sustantiu “perches” en “ch” ¡Ay, mare, la barrastufá que ampomaría dels poliseros escurapanches!. En el Blanquerna de 1521, “traduit y corregit en llengua valenciana”, llegim: “y en les perches moltes belles robes penjades”. L’expansionisme catalaner ha triunfat. Els carrers alcoyans s’amporquen en rótuls y lletreros com: “En aquesta casa... Alcoi, gener 1985”, carrer de la “Sang”, dels “Xiquets”... ¡Quín espectácul de burrimaquia! ¡El poble, sinse esme, aufegant sa propia personalitat y llengua!.

En fi, ficats a deféndrer el valencianisme d’una purrelá paraules no convé fitar llímits cronológics, perque tampoc heu fan els buscarrons d’atres llengües vehínes. Aixina, més de u haurá pensat que escriurer “chiringuito d’Antolí” era asperdenyá blavera, pero en castellá es documenta per primer vegá a mitants del sigle XX: “en un chiringuito sórdido” (Goytisolo: Señas de identidad, 1966, p.79); també, sinse molta sindéresis y airejant com a font documental unes modernes racholetes d’un bar de Sitges, algú diu que González Ruano “bautizó este local con el nombre de chiringuito, expresión que se popularizó en el resto de España a partir de entonces. Se decía en aquellos tiempos que chiringuito era una palabra que en Cuba se utilizaba para pedir café. Sitges, 1949”.

Un poc més tart, en 1955, el destarifat y cult falangiste Rafael García Serrano escriu “chiringuito”; pero, dasta hui, en valenciá heu trobem documentat mig sigle abans. Per el 1900 era l´establiment modest pera anar a fartar creílles cuqueres o arrós en costra en poquets chavos: “la seua manía es anar de chiriguito (sic) y menchar tot lo millor que pot (...) el chiringuito del Tío Cuc... creílles cuqueres, arrós en pollastre...” (El Tio Cuc, n139; 2 ep. n 53, Alacant, 1917, 1924). Les aventures del Tío Cuc discurríen, asobint, al redeor de la placha del Postiguet, per lo que ya tindría el semantisme de hui. Respecte al orige, a palpontes alguns el nuguen a “chirigota” (del portugués y caló) y chirinola (per la batalla de Cerignola), ductanse al principi entre chiriguito (a.1917) y chiringuito (a.1924). Sa foscor etimológica es pareguda a vocables com “chiruflat” (¿del antiu fr. girfalt?), ¿nom d’un color o vestimenta en vetes?: “prusians, inglesos, marruecos, / negres, blancs y chiruflats” (Coloqui de Pepo Canelles, c.1780); “vert, roig y blau o chiruflat” (Coloqui graciós que tingueren Vadoro... el Guapo de Benimamet, c.1800). Lo cert es que “chiringuito” y “chiruflat” son valencians, en eixa “ch” que produix malicsia als tallarrosos colaboracionistes. De moment, la documentació sugerix que “chiringuito” sería valencianisme en castellá.

Abanda d’eixir cabuts furgamanders com Ovidi Veudarbelló Montllor -versió pelafustrán del wagneriá nano Alberich-, Alcoy oferix riquea al idioma valenciá, en paraules tan misterioses com “tares”, generalment en plural y homógrafa en el derivat del árap hispánic “tarah”; pero no equival a rebaixar el pes del vehícul al de la cárrega que du, o a un defecte; sinos al castellá “tapa” dels bars, especialment mariscs: “Servesería Baviera, especialitat en tares de totes les clases. Gamba ... galeres, diamants” (anunci insertat en Matí de Gloria, de E. Valls, Alcoy, 1932); “y el sopar pa tares” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy, 1931); “yo pagaré unes tares y vosté lo demés” (Matí de Gloria, Alcoy, 1932); “anava a la peixcatería a vore si encontrava algo de tares” (Román: Tots de la mateixa familia, Alcoy, 1937). Hui, els municipardals del carchofar idiomátic, no deixen ni escriurer el valenciá “peixcatería” en Alcoy (lo mateix que fa l’alcaldesa Nolla en Valencia).

Cuan el catalanisme estava taboll, més de u columbrá en Alcoy per ahón enfilava l’anderdo dels expansionistes del Nort: “En Barselona diuen que hi han botigues que pa acreditar que no tenen res roín, diuen en un lletreret: Nada de Alcoy. En cámbit en les peladilles diuen: De Alcoy, ¡y son del poble Nou!” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy, 1931). ¡Aixina es, angelots alcoyans!. Hui ya han conseguit que la gent crega que tot lo produit en Catalunya es mel; y lo que ixca d’Alcoy, merda. En fi, com día l’amic Cagafondo de Benalúa cuan no n´hiavía res que fer: “Némone, esta nit sopa de galgo y mincho”.

N.B.: el mincho es un pa o coca plana de farina de dacsa o forment en oli; les que yo menjava de chiquet teníen en mig una sardineta fumá y robellá (cultisme, en –b- etimológica del lletí robigo). L’alcoyá Colomina, educat equilibriste babélic, aulorá parentesc en l’árap vulgar africá “micho” y l’occitá “micho”. Es filólec en barberelles; perque a mi, indigne blaver, asoles em fea aulor a “guardies civils”, com coloquialment díem a les sardines: “...en la cuina no se pot estar de fum, perque els dos guardies sivils que estava frechint s´han convertit en raspes cremaes .-¡Sempre serás un desastrat, mireu que no saber frechir dos sardines!” (Alcaraz, L. J.: Cors de fanc, 1928, p.3).