OPINIO
 

Botifarres y Coloquis de Tortosa

 
 

Ricart García Moya / Encá que estem en Nadal no vaig a parlar d´asunts gastronómics, sino de botifarres en sentit metafóric. El castellá “morcilla” (pera mosatros, botifarra), aludix a paraules que´ls actors inventen, alterant el text original pera popar o guanyarse al públic. Aixina, en “Tenorio F.C.” (Valencia, 1924), el propi autor Paco Palau día: “Si esta obreta es representara en Alacant, a l´apoteosis, en lloc de dir Castelló es dirá Natasió, y si igual ocurrira en Alcoy, en cónter de Gimnástic se dirá Alcodiam” (p.4). Traslaticiament, fora del esenari, n´hian botifarrers idiomátics arriscats, com l´arqueólec nacionaliste que falsificá grafits en Iruña-Veleia (a. 2006), pera que´l idioma vasc escrit s´alluntara al sigle III, guanyant en vellea al castellá del Cartulario de Valpuesta. Pero ahón més y millors botifarres trobem es a nivell lliterari, especialment en copies de manuscrits fetes en el muladar erudit de Barcelona y ses rodalaes. El copiste, desvirtuant l´original, fea arreglets pera respalar documentalment un ideari polític, un proyecte cultural, un pleit, un llinage caldós y florit, etc.

Y charrant de manuscrits, la sinyora manyoflera de l´AVLL del PP mos recomana els catalans “Col·loquis de Tortosa”, per ser “exemple renaixentista” válit pera els “Objectius Didàctics d´Educació Secundaria Obligatoria”. Ascensió Figueres parla d´un manuscrit acabat en l´any 1557, del que hui en día asoles tenim una desfargalá copia del 1800, ahón apareix un pelafustrán valenciá enquillotrat en deféndrer el catalá y la unitat de la llengua, text reproduit dasta l´agonia en llibres colaboracionistes. La llástima es que, sinse ser falsificació sancera com el “Libre dels feyts d´Armes de Catalunya” (Gaspar i Jalpi, c.1673), o les “Regles d´esquivar vocables” (Jaume Massó, c.1920), els Coloquis está ataquinats de botifarres polítiques y llingüístiques. ¿Probes?: Els ridículs anacronismes que per sa prosa ballen sardanes, per eixemple: el catalá “soroll” (val. “ruido, roido”, del lletí rugitus), que teóricament sería d´us corrent cuan Cristófol Despuig escrigué els Coloquis; pero Corominas y sa micaletalla d´etimólecs heu desmentix: “Soroll. No conec sa documentació abans del Dto. any 1647”. Ademés, l´atre “soroll” que guipa es del 1695, confirmant la rarea del sustantiu inclús en el sigle XVII. Ducte blaver y terroriste: ¿qué fa en uns Coloquis de 1557 un sustantiu no naixcut en 1557?.

Tot es un embolic de botifarres fetes a calbot entre 1557 y 1800 per erudits enredraors, gramátics mentiroles y académics nacionalistes. L’únic auténtic de 1557 seríen algunes descripciones d´animals y plantes. Hilarant anacronisme es “báculo” (f.14), cuan la 1 doc. de “báculo” (sic) en catalá es del any 1803; lo mateix que “llabia” (f. 23). Segons Alcover, Moll y Guarner, “làbia o llàbia” es préstam modern del castellá (DCVB), y Corominas recalca sa modernitat al fitar cronológicament “llàbia” en 1840, no en 1557. Els cuatre filólecs, aulorant botifarres, fugiren d´oferir validea al lléxic dels Coloquis. No te trellat que´ls protagonistes del manuscrit, el valenciá “Don Pedro” y els catalans Lucio (Cristófol Despuig) y Fabio, preocupats per la purea de la llengua catalana, usaren estos barbarismes en 1557: “ídolo, historiógrafos, refrán, desengañar (sic), escoria, estímulo, señal (sic), señor, culto divino, la Montaña de Monjui...”. Sinyora manyoflera Figueres: ¿Esta es la eixemplar prosa pera chicons valencians?.

Atra que dona pantaix, la catalana Eulalia Durán, parí una edició “científica”, ¡segons día ella!, pero cuan topetava en botifarres que denunciaven l´andrómina es fea la sompa. Aixina, “arrimada” apareix dos vegaes en semantisme de “decaiguda, abandoná, sentit que Corominas afirma que asoles es dona en castellá y es totalment extranger al català”, pero Eulalia sugerix que sería “inovació del copista” (Durán: Col., p.88). El copiste no era u, sino una conillá de burrimacs que referen el contingut del desaparegut manuscrit de 1557. Les recialles ixen, per eixemple, en les diferents morfologíes que usaven pera una mateixa paraula. Aixina, u dels botifarrers escrigué “Catalunya”, atre preferí “Cathalunya”, un tercer escollí “Cathaluña” (sic), el cuart agarrá l´arcaisant “Cattalunya”; el més destarifat l´adorná consonánticament, “Catthalunya” (f.47r); y, el más panoli, es contentá en “Cataluna” (f.8r). D´esta empastrá morfológica no diu ni chut Durán, encá que mefistofélicament fa campaneta de combregar dels errors del jesuite Fita, paleógraf encarregat de la 1 ed. dels Coloquis (a.1877).

Durán y Fita intentaren disimular la bacorera falsificació. Si llegíen: “en lo any 1622” (f.58v), el jesuite heu transformava en 1522, aplaudint Durán en les mamelles: “llegiu 1522, tal com ho interpreta Fita” (Durán, p.42). Atre trencacaps pera Durán fon l´advérbit “avuy” (sic), que Corominas donava com a 1 doc. en 1592, alertant de sa rarea dasta mitans del sigle XIX. Eulália, escarotá dasta el copró, no oferix resposta als “avuy” que omplin el manuscrit; simplement els convertix en “vuy”, grafía catalana en 1557 (en valenciá teníem el clásic hui). Atre botifarrer del 1750 vullgué lluirse incrustant l´arcaic comparatiu catalá “pus”, desaparegut en 1557: “lo pus bell home, lo pus noble, lo pus savi, lo pus magnánim” (f.27v). El jesuite Fita, espardalisat y sinse miraments, rentá la falsificació en atra falsificació, cambiant la frase del “pus” per esta atra: “que a mes de ser lo més sabi y magnánim Rey de quants...”( Fita, p.50). Fita netejá lo que li parexía estrafalariament fals pera l´any 1557. Llástima que ací no tingam espay pera oferir la grapallá de botifarraes com esta: u dels guilopos gramátics del 1750 li agradava la pluralisació catalana en –as: “aprenen de las maras” (f.8r), “las personas principals” (f.9), “paraulas” (39r); mentres que atre agarrá la valenciana en –es: “paraules”(43v) “cert número de persones” (f.47v).

Sinyora manyofla Ascensió: cuan mos recomana a mosatros, els valencians, esta paradigmática prosa: ¿es referix a la del manuscrit botifarrer (c.1800), a la mística del jesuite Fita (a.1877), a l´adobá per Durán (a.1981), o l´anodina Joan Tres (a.1996)?. ¡Ay, Ascensió, Ascensió! ¡Mira que si m´has fet anar a Barcelona pera dotorejar el Ms 20, patint les nacoretes, y a lo millor ni sixquera li has pegat una ullá als paperots que recomanes!. Per cert, front a l´archiu del Palau del Ardiaca (ahón está el Ms.20 del 1800) es fica una sinyora a demanar llimosna cantant, y sempre reglota l´Ave María de Schubert. Tot bonico y poétic, pero si estás aponat una tongá d´hores davant dels Coloquis y, per els finestrons, s´esgola una veueta fil d´aram en Ave Mariiiia que may aplega al gratia plena... ¡uf!. Pero n´hia més , encá que parega ensómit. L´atra esprá en l´archiu s´asentá enfront de mi una coenta igualeta a aquella Sardá del Honorato y, ademés, fea els mateixos roídos en dents y morros. ¿Vostés creuen que es pot saborejar les botifarres dels Coloquis escoltant “¡iiiia!” y “esniiif” sinse parar?. ¿Qué podía fer, cridar als mosos de cuadra? De totes formes, raere de vórer l´original, estic d´acort en tu, manyoflera Ascensió: els Coloquis de Tortosa y les seues botifarres son eixemplars; eixemplars pera que te fiques un devantal ben bonico de cansalaera y els penges junt als botifarrons, corbets, piteus, cones y cansalá del Mercat Central de Valencia.