OPINIO
 

¿Charrem de salaures y sofrasá de Mercadona?

 
 

Ricart García Moya / Llunt está el temps en que algún cansalaer valenciá, ingeniós e inquet, aprofitava porcs aufegats en sequioles pera fer delicatees y dinés. Ara, els percacers (homens afaenats) com Roig son pardals de venguda (experimentats), en molta netea y res de viurer a carcaselles (del cuento). Com llixc en s’hagiografía, el benisant Roig sempre barrina (cavila) cóm guanyar dinés y popar a clients y empleats. Per aixó, pensant en mosatros, tanimentres comprem artículs d’Hacendado, els rótuls de Mercadona mos ensenyen catalá en purea del IEC del Montilla y Olé, ¡arsa pilila!. En firmea de ferro y bon quixal d’or del enteniment, Roig ha fet de Mercadona una paraeta sicodélica del quemenjar pera la implantació del catalá en el Reyne de Valencia. Entre carchofes y carlotes he aprengut paraules que, segur, ni coneixía el Porcairol de Montserrat.

Desde’l temps de les chapes tenim el valenciá “saladura > salaura”, semicultisme derivat del lletí sal, salis; sustantiu arrailat en prosa y vers desde Arnau de Vilanova als saineters costumistes. En les ciutats valencianes eixistíen carrers o botiguetes pera véndrer estos productes: “carrer del Trench en Valencia... desde inmemorial se destiná a la venda de saladuríes o saladures de carn y peix” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908) N’hia que dir que Gadea patía febra floralesca per 1908, reintroduint la -d- intervocálica per mimetisme panoli cap al castellá y catalá. Abans, en 1891, escrivía “mocahor” o “acoquinaes” (Ensisam, 73, 253), eliminant o sustituint -d- intervocálica per -h- muda, norma mantinguda per llexicógrafs del XIX: “salador, salahor; saladura, salahura” (Escrig: Dicc.1851).

Sustantiu dels yayos de Roig y dels meus, no de Mercadona, el tenim documentat en grafía moderna a tutiplé: “per els pobles venent salaura” (Navarro y Reig: La pau dels poblets, 1913); “paga la salaura” (Barchino: ¿Quí talla l’abaecho?, 1924). Y no asoles era de la ciutat de Valencia, com acusen els furris cuan volen criminalisar vocables: “els salaureros aufegats de moixama y atres salaures” (El Tio Cuc, n 143, Alacant, 1917); “la salaura... de bacallar y bonitol” (El Tio Cuc, 2 ep., n55, Alacant, 1924). Bacallar o abaecho, moixama, bonítol, bull de tonyina, capellanets..., tot está engabiat dins del catalá “salaons” de Mercadona. Barbarisme desconegut en valenciá, tampoc era catalá. El ridícul “salaons” es atre invent dels carlovingis de Fabra del 1900... y mos el clava ara Mercadona ¡Ay, quína agonía de poble! ¿No n’hiaurá algú en l’arbellonera Generalitat del PP que tinga una miqueta de trellat y talle tant d’agrávit y vilea?.

Com el valenciá modern es traullat (foradat, punchat) a navaixaes per l’AVLL del PP, els que fan lletreros pera empreses trauen la masmarruga (tot el profit) al programa catalá SALT del PP (que du “salaons”); y cuan més estrafalariament catalá siga el vocable o construcció sintáctica, més rápit aplegará el money de la lliseria de subvenció. Roig, astut com les panderoles americanes, ataullá que’ls manyofles donen caragols (dinés) a manegaes pera’l catalá ¿Qué te que fer un empresari desonillat (que no dorm) com Roig? Fer lo que fan els que manen. La valencianiiiisima Nolla (sinyoreta Rita Barberá), aubrint trinchera y donant eixemple, li pegá cabotá fa temps al clásic “peixcatería”, ficant els catalans “pescateria, peixateria” per tots els puestos, mentres la borregá sanc d’horchata li llepava els pinrels. El sustantiu “peixcatería” ya era patrimonial en el Sigle d’Or, fora en el valenciá lliterari de Bernat Fenollar o l’administratiu d’Elig, com demostrá mon amic Jaume Sansano: “peixcatería” (Archiu Mun. Elig, 480 / 21, any 1481) La paraula es mantingué en tot el Reyne: “la peixcatería” (Semanari Garrotá de sego, Alacant, 12 agost 1888); “en la peixcatería” (Semanari El Blua, Castelló, 21 febrer 1892) En Mercadona no trobem “peixcatería”.

La Generalitat del PP seguirá donant dinés a quí fique rótuls en catalá. ¿Y per qué no lo contrari? Es faría el preguntat: -“A vórer, sinyor Roig, ¿per qué sa paraeta asoles mostra el catalá “salaons” y no el valenciá salaures? ¡Mil euros de multa per nonsabo!”. Al sendemá apareixeríen “salaures” per tots el puestos: Mercadona, Consum, Alcampo, etc. Pero els invertebrats del PP volen catalá, no valenciá. Están fent en la llengua lo que faría Carod Rovira. Y si el fascisme catalaner s’aspixarra a carcallaes dels clásics salaures y peixcatería ¿qué fará en veus com “sofrasá”, del valenciá modern?. Martorell escrigué el Tirant en sa llengua “vulgar valenciana” del 1455, la que s’ascoltava per Oriola, Gandía o Burriana. Si hui no patírem l’ancolla catalanera usaríem en orgull la “vulgar valenciana”, sinse tindrer vergonyetes de repinfilis. Un vocable pot ser cult en valenciá y barbarisme en castellá o catalá. Menéndez Pidal donava eixemples de formació de paraules per etimología popular, en cámbits semántics, apócops y tot tipo de guilopaes gramaticals respecte al étim; aixina, del lletí “ante-ostium” ixqué el cast. “altozano”; y del céltit lletinisat “paraveredus” eixiría el prov. “palafré” y el valenciá “palafrener” (Gram. Hist. p.191) Nostre “sofrasá” no te pares coneguts, asoles parents: els castellans “sobreasada, sobrasada”, mallorquí “sobrassada”, italians “sopressá” y “soprassata”, etc.

El sustantiu “sofrasá” es nostre, singularitat que fa riurer als colaboracionistes, pero Corominas l’arreplegá com a valenciá, “sofrasá” (DECLLC); figurant també en l’Alcover, “sofrasá” (DCVB). Segons Corominas, per estar tan arrailat desde antic en lo Reyne de Valencia sería absurt y complicat l’orige castellá o italiá, recalcant que sería més llógic donarli arrail mosárap: “tant com ho es de simple el pas d’un mossàr. sopresata” (DECLLC). Siga d’orige mosárap o no, perteneix al valenciá modern, el nostre: “un troset de sofrasá” (BNM, Ms. 14480, Merelo: Els sufriments de Toneta, 1864); “sofrasá” (BNM, Ms.14484, Liern: Un rato en l´hort del Santísim, c.1865); “un troset de sofrasá” (Escalante: Tres forasters, 1876); “bon tros de sofrasá” (Palanca: Noblea obliga, c. 1890); “cansalá... sofrasaes” (Peris: La matansa, Castelló, 1911); “¿Vols un troset de sofrasá?” (La Traca, 23 Octubre 1915); “¿y la sofrasá?” (Soler: La casa misteriosa, 1917);“tres sofrasaes” (Barchino: La barraqueta del Nano, 1921); “sis rodanchetes de sofrasá” (Quevedo: Per menchar carn de burro, 1932).Si no estigueren encarabasinats els poliseros del PP en el Nort del Senia, els de Mercadona hagueren escrit “sofrasá”. Precisament el poble de Tabernes (cultisme del valenciá modern, del lletí “taberna”), ahon Roig te nucs afectius, era conegut per sa “sofrasá”, no “sobrassada”, com recorda un imprés: “sofrasaes de Tabernes” (Soler: La casa misteriosa, 1917)

El PP ha impost el catalá. La riata de destarifats de l’escalfida Generalitat de Camps ha triunfat: en Mercadona podem vórer els fruts idiomátics en rótuls catalans com “brioxeria” ¡Ay, Roig, Roig! ¡Quin batistot m’has donat! ¿A quín sant apareix “brioxeria” en una empresa valenciana com Mercadona, al costat de ma casa? ¿Es que Alacant es Palafrugell o Mollerusa? ¿Es que Camps es Montilla? No, es un milló de vegaes pijor. El PP fa catalanisme en sordidea, en badomíes, aprofitanse de la gent marejá per 30 anys d’inmersió. Els sindona lo mateix que Rita o Mercadona fiquen “salaons”, “broixeria” o lo que’ls ixca dels pelendengues. No estem en el paraís democrátic d’Obama, sinos en el pudent tarquimal dels Nonsabo, Fent de Mona y Sanc d’Horchata.