Agusti
Galvis / Els
toponims valencians que hem vist fins a este moment, corresponen
a noms de fenomens topografics. I estos fenomens topografics,
tenen uns noms particulars que els donen els habitants de cada
poble. Anem a comprovar com els noms dels fenomens topografics
valencians son valencians i no catalans. Ya tenien noms quan
el rei en Jaume reconquistà Valencia, i els catalans
que pogueren vindre, no varen tindre mes remei que respectar-los.
Es hui, quan el catalanisme -que funciona a base de diners i
poder- esta posant-los en perill, intentant impondre´n
uns atres.
Escomençarem pels elements fisics que sobreeixen del
territori
Parlant en valencià, en general solem tindre “Montanyes”,
i no “Muntanyes”. Àngela Bujalafara en “El
Tortosí a través d´un assaig...” (p.737
del Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica
Catalanes) afirma: “En valencià predomina montanya”.
Documentada en els Furs: “...e en Eslida, e en tota la
sua montanya”.
Tambe tenim “Serres” i “serrades”, “Serradals”,
“Serrelles” i “Serratelles” Coromines
diu respecte de “Serratella”: “...nom molt
repetit en la top. Val. possiblement de data mossàrab
i almenys en la part d´ells és segur”
En la p. 149 de “Toponímia, geografia i cartografia”
de Vicenç M. Rosselló i Verger llegim: “Tossal
és un altre genèric -molt valencià- per
a altures que pot significar, tant un puig de categoria (Tossal
del Mondúver, 840 m), com turons ben humils” El
trobem documentat en la “Carta del departiment del terme
de Cervera e de Peniscola”. (1326) “...entro en
la serra prop lo toçal appellat d'en Morató....”.
Hui nos frigen a la catalanada “turó”, que
¿sabeu des de quan esta documentada? ¡des de 1803!
La paraula tossal, ve del “toç” valencià
que en català diuen “clatell”. Toç,
es troba documentada en el Consolat del Mar: “... deu
esser mes en un pal per la natura e que l´isca per lo
toç.” “Clatell” es troba documentada
¡tambe en 1803! ¿No vos aborroneu, per paraules
catalanes tan vererables? Els valencians, ni tenim “tosses”
ni “turons”.
De “Lloma” diu Corominas, “...terme propi
del domini valencià” Documentada en un protocol
d'un notari de Vilafranca de 1465: “fonch fitat e mudat
lo camí cegador que ix del pla e va a la lloma del Rebollar”
Tambe tenim el toponimic “Llom”.
Des del “Puntal de les Cambrelles” en Adzeneta del
Maestrat al “Puntal gros” de La Romana, passant
pel “Puntal dels Cucons” en Alzira, la paraula “Puntal”
fa referencia a una montanya que sobreix de les atres. Ni existix
en diccionaris catalans. Tambe “Punta”. Corominas
diu que “l´he sentida sovint per les muntanyes d´Almeria”,
encara que es paraula extranya al castellà. Es demostra
que res te que vore en els catalans.
Una montanya significativa, mes be aïllada, es pot dir
en valencià “Cabeç”, “Cabeço”
“Cabecet” o “Cabeçó”.
Es tracta d´un atre grup de paraules estrany al català.
En la sentencia de divisio i amollonaments dels termens de Picassent
i Montserrat de 1307 trobem: “…et ordenat baix en
lo Puig Vas o Cabeç apellat de la Corca…”.
Diu Corominas: “L´us topografic de cabeç,
és sobretot valencià...es pot donar per segur
que pertot és supervivència de la toponimia mossàrab...”
De la paraula “Alter” diu Vicenç M. Rosselló
en el llibre nomenat: “...típicament valencià”.
La tinc documentada en 1438. (ARV, Gobernació, 2262,
2ª ma, fol. 37r): “...que en e de la dita cequia de muncada
han molts alters. . . los quals no poden regar... los dits alters
han e poden haure rech de aquella”. I junt a “Alter”,
tenim “Alteró”, paraula tambe exclusivament
valenciana.
Si parlem de “ports de montanya”, els toponims “Portell”,
“Portí”, “Portichol”, i “Porticholet”
nos dona conte de que els catalans tampoc tingueren res que
vore.
Si atenem a l´orientacio de les montanyes respecte del
sol, els valencians tenim “Solanes” o “Cara-sols”,
no “Solàns” ni “Solells”, i “Ombries”,
no “Bacs”, “Bagues”, “Obacs”
i “Obagues”.
Continuant en les depressions dels territori, es curiosa l´afirmació
de Rosselló, quan parlant de la paraula prerromana “barranc”
diu: “...el concepte ha estat usurpat en aquest tros del
País Valencià per la veu barranc...”. I
es que en valencià, en general, tot lo que no son rius
son barrancs, mentres catalans i castellans, coincidixen en
restringir-ho ad aquells que son fondos, estrets, i encaixats
entre roques. En valencià, no es prodiga l´arabisme
“rambla”. I per a barrancs menuts tenim la paraula
“Barrancada”.
Respecte de la paraula “Clot”, Badia Margarit en
“Les regles d´esquivar vocables...” diu: “...sabem
que clot era propi de terres valencianes al tombant dels s.
XV i XVI, i que sot (paraula catalana), es trobava al nord-est
del territori. La documentació de clot que ha recollit
el DCVB rebla el clau, per tal que tots els exemples antics
que hi cita son de fonts valencianes...” I per a clots
grans, tenim la paraula “Clotada”. Per a clots menuts,
en les roques, tenim “Clocha”, paregut a “Codolla”,
que no “cadolla” que es en castellà. Per
cert, els valencians no tenim “Bòfies” catalanes.
Anem a per una atra paraula valenciana “Foya”. No
entenc la rao per la qual, molesta especialment als catalanistes,
front a unes atres. En el llibre de Eugeni S. Reig “Valencià
en perill d´extinció” 2ª ed, consta que “...segons
Joan Coromines, és d´origen mossàrab, pero
segons Emili Casanova és un aragonesisme del segle XV”
¿Qué diu l´“il·l·lustrissim”
Casanova? ¿aragonesisme del XV? Que, ¿qué?
Anem a vore-la ¡en els Furs!: “Si alcu en les terres
laurades, o en vinyes fara foyes, o cijes per pendre besties
saluatges... per aquelles foyes, o cijes dan haura... Aquell
qui fara foya, o cija en aquell loch on es publicament carrera...”.
I es que Jaume I sabia que escrivia els Furs per als valencians,
en valencià. La trobe, aplicada a un toponim en 1307,
en la “Sentencia de divisio i amollonaments dels termens
de Picassent i Monserrat”: “…que es en lo
Puig Acebiat, damunt la foya de Millerola en la alqueria de
Picaçent...” ¿No es cansaran mai els nostres
catalanistes d´intentar desacreditar la llengua valenciana?
I seguim en la familia “Fondo”, “Fondó”,
“Fondada”, “Fondalada”... No crec que
hi haja ningu que discutixca la seua exclusiva valencianitat.
Es demostra facilment per l´atac que patix actualment,
substituint-se sistematicament “fondo” per “fons”.
Jaume Roig en “Lo Spill” escrivia: “en hun
clot tou / ffondo com pou”. Tant Al Udri, (1003-1085),
com Al-Idrisi (1100-1172), citen “al-F.ndun”.
I per a tallar per hui, no queda mes que constatar que segons
els propis catalanistes, els fenomens topografics dels que hem
parlat fins ara, son: “de data mossàrab”;
“molt valencià”; “supervivència
de la toponimia mossàrab”; “típicament
valencià”; “propi de terres valencianes”;
“d´origen mossàrab”. I ne tenim alguns,
que ni es troben en els diccionaris catalans. Es la rao per
la qual yo em pregunte ¿A on recollons esta la toponimia
catalana que no la trobe? I com hi haura “espaviladets”
que es pensen que he anat a triar-la, ¡voran com no! ¡Aço
no s´acabat!