OPINIO
 

Esteban González Pons y el mal de pons
(escatología valenciana pera Festes)

 
 

Ricart García Moya / “Yo me llamo Estebanillo González, flor de la jacarandaina”. Aixina es presenta un gafaut de la lliteratura guilopesca de Ponent (Estebanillo González, Amberes, 1646), contant sa vida “alegre... de chanzas y variedad de burlas”, y el seu domini “de la fullería, las leyes de la gente de la hampa, las preeminencias de los pícaros de jábega, las astucias de los marmitones, las cautelas de los vivanderos; y finalmente, los prodigios de mi vida, que ha tenido más vueltas y revueltas que el laberinto de Creta”. Estebanillo González, sinse moralitat, no amaga que desija poder y dinés, usant el furt, l’engany y tot tipo de baixees; inclús treballant com a bufó d´Ottavio Piccolomini y de mensager enredraor en la Cort dels Austries. Estes notices les done pera que lluixca més la bellea moral de l´ampollastrit valenciá Esteban González, espírit eixemplar, closa del trellat, llum de noblea y espill de veritat.

Tot el pesebre colaboracioniste tremola de gust davant de la maquencia e ingénit d´Esteban González Pons, u dels que més han fet pera deféndrer el catalá y aufegar al valenciá. Molts d´eixos mardanots duen en la bolchaca dos fotos: la d’Amy Winehouse menjanse un moc, y la de Pons riguense en la llengua fora junt a un sinyor cabut que l´imita. Pero, ¿es riu Pons de la llengua valenciana, o n´hia atre motiu?. A vegaes, la clau d’un anderdo s’amaga raere d´un vocable. Aixina, de la patulea lléxica derivá del lletí pondus ixqué el sustantiu pons: “terme medicinal y patológic que aludix a esforsos vans, repetits y dolorosos per anar de ventre” (DECLLC, VI, p.681).Segons Corominas, qui patix de pons “aplega a la sensació dolorosa del qui se sent pesat de ventre y fa esforsos pera descarregar”(id.). Este probable frut mosárap valenciá era desconegut en catalá dasta que´l furtaren a mitants del sigle XIX, apareguent per primer vegá en un manuscrit valenciá (a.1466); y sempre en semantisme de “ganes o necesitat d´anar a evacuar el ventre”(DCVB). També Escrig nugá pons a “pujos: sensación muy penosa que consiste en la gana continua o frecuente de hacer cámara... con gran dificultad de lograrlo” (Dicc.1887). Com ara tenim cofilac, González Pons no patiría d’eixe trastorn (may he vist a Rita o Camps tapanse els nasos al seu costat), pero hui n’hia un mutant, el mal de PPons: “terme que aludix a esforsos vans, repetits y dolorosos... aplega a la sensació dolorosa del qui se sent pesat de ventre y fa esforsos pera descarregar catalanisació a totes hores y en tots els puestos”. D´ahí el tráurer el sinyor Pons la llengua y fer carases histrióniques per l’esfors (sinse çedeta ya trobem “esforsat” en Llull; y “esfors”, en doc. de 1308).

Com si s´haguera atraquinat de caixetes de música (fesols), l´antiu Conseller d´Educació Pons mos esguitá dasta la coroneta, inclús obligant als futurs mestres a depéndrer fals valenciá per mig d´artículs del diari catalá “Avui”, en péntols lliteraris de la llanguideta flor de pitiminí MĒ de la Pau Janer y un fum de creatures de la cagamenja intelectual. Hui en día, els entranfullers del PP seguixen enganyant en la “promoció del valencià”, en els mateixos llibres y continguts (els tinc davant). Escagarrusats per el mal de PPons, la gent s’ avergonyix dasta de l´onomástica valenciana, preferint moltes cofafes els noms vascs y catalans: Nuria, Edurne, Arantxa, Mireia, Ainhoa, Leyre, Laida, Lafigatatía, etc. Y si d’apellit li diuen a u Catalá o Requetecatalá, y si ademés es catalaner, ¡prémit!; ya te faena feta pera esgolarse de calbot en cuansevol cachapera dels polítics mal de PPons.

Per cert, com el borregamen está atufat per mal de PPons, creuen que l´apellit Catalá va víndrer a caball (cultisme, del lletí caballus) raere del rey Jaume en 1238. Tot gábula d´albolotapobles. Catalunya encano havía aparegut y els apellits eran insólits. Recorde al colaboracioniste de Crevillent que’m parlava del Catalá, roder mort per el 1780. Volía ferme créurer que´l lladre era conscient d´un orige catalá dels crevillentins, dasta que trobí “El Catalán” (Valencia, a.1822), que aclaría l´asunt: “en el Reyno mas lucido.../ el Reyno de Valencia / ... hay un lugar muy ameno, / que se llama Crevillente /...el fiero Manuel Manchón, / aunque en la plebe le dieron / por apodo el Catalán; / esto fue porque su abuelo se caso con catalana, / y dos hijas que tuvieron las llamaron catalanas / y una de estas tuvo al fiero / del Catalán”. Sinse comentaris.

Dona tristea vórer als sisenyors redolant per Madrit fent el pablo, siga la Fashionaria de la Vega o Empedoclot Solbes. Endenyats de poder, s´arrastren raere d’andalusos, vascs y catalans. No es novetat. Un valenciá del 1900, fart d´agravis, marmolava: “si els millons s´en han anat a Madrit y a Barselona, qu´es sempre ahon van a parar ¡Caballers! ¿Tindrem que ferse a la postre catalans?” (Fe Castell, V.: Els fantasmes del solar, 1907, p.14) Conec una nubolá de companyers de l´ensenyansa que han dit sí al catalanisme; pero tornaríen a ferse valencians o de cuansevol puesto si ploguera money a cámbit. Son l´asquerra d´autobombo y llabia, ensomiant en tíndrer privilegis, millons y delicadees gastronómiques (si s´angarcholen platerá de sigrons escalfits de la Ruscadella, creuen trobarse en el Paraís). Més raboses y gorromins que´l Shylock de Shakespeare, son ninots amorals capasos de tráurer els nyitols a sons pares mentres repetixen els mantres de Llibertat, Tolerancia, Pau y Progresisme.

La Generalitat del PP sempre te millons pera cremar catalanisant. El poliseros del PP no admitixen lletra que no estiga beneida per l’IEC de Montilla. Aixina, “image” (del lletí imago, -inis), es cultisme valenciá: “forma etimológica, a la que correspont el plural imágens, sobretot en texts escrits, parlats e impresos valencians” (DECLLC, IV, p.838); lo mateix dien Alcover, Moll y Guarner: “imágens, en conservació de la n etimológica”(DCVB). El valenciá “image, imágens” ha estat present desde temps d´Antoni Canals (a.1395), dasta hui. Si la Generalitat no patira mal de PPons defendría la purea del valencia usant “imágens”, no el corrupte catalá “imatges” (en –t- epentética y sinse –n- etimológica). Els de l´AVLL del PP diuen que la morfología etimológica es lo primer. Tot enganyifa. Desde fa mesos duen per lo Reyne la exposició “Llum de les Imatges”, en la que´ls peperos de Camps s´han fet de ventre dasta en el títul, estampant el catalá “Imatges” y no el plural cult valenciá “imágens”.

Estem en crisis. No n’hia faena. La gent s´afona en el tarquimal del paro ¿Y qué fa la Generalitat, els calfacaíres de l´Ensenyansa, els héroes sindicalistes, els Verts...? Escamparrallats per mal de PPons –día y nit en la márfega dels cuatre cagallons amunt y avall-, asoles tenen una prioritat: impóndrer la catalanisació. Els sindona lo mateix que’l manobrer el tiren al carrer, que la tenda del cantó tanque perque sixquera trau 50 euros diaris, o que la chicona de Guisabel es fique puta fi de semana pera no demanar llimosna. Ells seguirán ampomant millars d´euros mensuals de la Generalitat del PPons. Son els amos: ¿Demanen EpC en catalá? (diuen “valenciá” pera enganyar panolis). Al sendemá apareix Camps, apreta morros y quixals, sonriu, trau llengua, fa forsa y ¡ploof, porroploof!, descarrega decret pera donar Educació pera la Ciutadanía en catalá. Pero es Nadal y no volem tristees. A lo llunt, en foscoreta boqueta nit, veig dos cabuts en llengua fora, riguense. En sonits de vent -¡pet , pet, pet!-, entonen l’antiu villancet: “Yo me llamo Estebanillo González, flor de la jacarandaina...”.