OPINIO
 

Sorregar odi: L’Oronella en cuatre barres, els Verts...

 

Ricart García Moya / Algunes flors y plantes tenen propietats simbóliques: el llorer glorifica als poetes, l’asusena dona purea, el chesmil parla d’amor, etc. Del mateix modo, per sa connotació semántica, alguns mereixeríen ser distinguits en un prémit “Pet de Flare” (castellá “flor de muerto”) per ferirmos als valencians. Els galardonats (del valenciá modern “galardó”, ya en Porcar, c.1600; d’un nórdic *widarlón), seríen un fum.

Que un matí raere d’atre, el cansalá en bigot Herrero y el Taperot de la Cope es fisguen del Reyne de Valencia dienli Levante, o que’l blau es l’enemic del vert de Castelló es llógic; son castellaners y fomenten l’odi de Castelló y Alacant contra Valencia, ciutat que no ha aplegat a les expectatives publicitaries d’eixos carronyos que, junt a l’amoixamá Carmen Tomás, cada vegá asolten més catalanismes com “a más a más”. Tots están deprenint catalá (may se sap si, en una miqueta de chamba, Carod els encamanará la retransmisió d’un “Auto de Fe” ahon cremen valencianistes del GAV o CV). La COPE te companyers palafanguers que sorreguen odi al indefens Reyne de Valencia. Fa semanes m’aplegá el vulgarot y matamorta Lletrafaller de L’Oronella, y encá no antenc les cuatre barres que apareixen en un mamarracho pintat per la pobreta Bárbara Sebastián. El bunyol pareix anacrónica copia feta per un aficionat, roinet y daltónic, dels olis que pintaven Max Beckman o Grosz per 1930, dins de l’expresionisme alemá. L’ampastrá de Bárbara du el fachendós títul “La fallera guiant al poble”, pero l’únic poblerí que apareix es un mardanot en trache de llauraor y llabis pintats que, recalfat, li tira ma a un cabut transexual disfrasat de fallera y en cara de boxeaor tercermundiste. Presidint la femerá compositiva, la ma del travesti enarbola el llansol catalá de cuatre barres. Per tant, un “Pet de Flare” de prémit pera la COPE y al repinfilis Lletrafaller de L’Oronella.

Amic Felip Bens: fa temps eres valencianiste en corpenta y agut manyofler de L’Oronella. Volíes trencar en magrechats estereotips estétics y lliteraris del Micalet, Paella y Falles; també buscaves aubrir atres trincheres contra el fascisme catalaner, inclús vingueres una vegá a ma casa, creguent que yo era ferramenta útil. T’amportares un desengany. ¡Qué anem a fer! Cada u aplega ahon pot, y yo conec les meues llimitacions, y tu y ton amic Pallas (¿o Palles?) es donareu cónter al instant. Te vaig advertir que no vingueres. El desconcert teu va ser cómic al vórer ma indecent lletra y la dedicatoria “Pera Pere Pallas” que li vaig fer al teu companyer (¿Pere o Enric?). A rabo borrego fugireu cap a Valencia. Actuaves en bon criteri buscant la fortalea del colectiu intelectual selecte, no individualismes. Llástima que L’Oronella (¡Ay, l’alpist!), respalá per la Generalitat y de la ma d’Artur Ahuir sorregara una Historia de la Lliteratura Valenciana que, alterant y catalanisant originals, donava com a escritors en valenciá a tota la purrelá fematera en catalá: Sanchis Guarner, Duràn i Tortajada, Joan Fuster, Enric Soler, etc. També este Lletrafaller te subvenció publicitaria del Ajuntament de Rita la Botaora (que ha afonat estéticament la Valencia antiga), fet que explicaría les barres com a tribut catalaner y pera reviscolar la guerra vexilollógica. Per cert, Felip, ademés del ascatós oli de Bárbara, ¿fea falta la foto de dos chiquetes piruleres (del Perú, Pirú) en cuatre barres?. Les plomes de L’Oronella amaguen chinches y caparres; per eixemple: en la Web del ISBN apareix “Una relectura de la Historia de Valencia” de Ricart García Moya, ed. L’Oronella, 349 pp., any 1999. Preu 14,45 euros ¡Quína sorpresa!.

El Lletrafaller de L’Oronella te tanta agudea crítica y tant d’humor faller com pot tíndrer el catálec de Funeraria Camps. En les lluentes fulles del Lletrafaller ixen dasta els Borrego, aquells que catalanisaven Na Jordana; també parla la transexual catalana Manuela Trasobares; pero el model d’entrevista es la feta a la sinyora Johnson, Directora del canal en catalá Punt 2 del PP. Pense que a genollons, llepanli els pinrels, l’amic Juli li fa preguntes fortes, feridores, a la So Johnson; pero la més tremenda (¡uff!, si n’hian chiquets que no heu llixquen), era: “Per a concloure, ¿s’atreviria fer un pronòstic de la Falla de la Secció Especial que guanyarà enguany?” ¡Quín atreviment, la Maedeu, qué desvergonyit!. Ni un caragol sería més babós. Les crítiques de les revistes falleres d’abans del franquisme contra les tiraníes del poder eren heróiques, pero les del Lletrafaller no duen tinta, sinos merengue (¡Juli, ya tens mig cos dins de TVV!). Esta sinyora Lola Johnson es la que manyofla PUNT 2, auténtic tumor carísim, repugnant y dolorós, ferramenta fonamental pera sorregar catalanisme als valencians; y l’amic Arias, tremolanli dasta la pilila, asoles sonriu, baixa els ullets, cucla el forigol y fa preguntetes propies d’una chiqueta nyonya que jua a fer periodisme en el colege de Vergens de Santa María Goretti. Prémit “Pet de Flare” pera Juli, y “Bufa de Monja” en acompanyament de moscardes moneres pera la sinyora Johnson.

Tant parlar de sorregar y, qui no tinga llauraors en sa familia, es preguntará qué’s aixó. El mosarabisme valenciá sorregar, del lletí “subrigare”, equival a regar per baix, aumplirse d´aigua un camp per filtració d´atre vehí o d´una sequiola, siga per regolf, rebals, descuit o mala llet. Vocable habitual en pleits y juins del milenari Tribunal de les Aigües, era d’eixes paraules que eixistiríen cuan aplegá Jaume I, trobanse també en els clásics: “y tot mo sorrega” (Gaçull: La brama, a. 1497). Tres sigles més tart, en temps de Felip V, l’arreplegaren els castellans amagant l’orige valenciá: “Sorregar: passarse el agua a otra parte casualmente. Es voz de Murcia” (DRAE, a.1739) Estos académics del XVIII peixcaven cuansevol valencianisme escampat més allá del Sur del Reyne, per Beniel o el Carche. Encara més tart, a finals del XIX, l’amaitinaren poetes catalans com Verdaguer, figurant hui com a trofeu valiós en diccionaris expansionistes. De totes formes, asoles en valenciá mantenim en firmea este mosarabisme desconegut desde sigles en les llengües vehínes: “y es que m´el han sorregat per la sequiola del mur... que han fet masa alt el regolf y l´aigua...” (BNM, Ms. 14467, El pare Alcalde, c.1870); “un llauraor... per una sorregá qu’ells diuen” (El Bou solt, 1877). Metafóricament podem dir que la COPE sorrega odi contra Valencia; també els de L’Oronella, fense els soques, sorreguen confusió al voler “guiar al Poble” valenciá en un sarasa cuadribarrer. Ací, en Alacant, els coscons del PPSOEU están tot el día fent la guillerma en les márfegues y, pera aumplir el poal, m’aplega de Valencia la fulla parroquial del PP, el gramantol Lletrafaller, en el mateix drap.

La Generalitat del PP te sorregaors que mos aneguen de catalá a totes hores. Si un vocable valenciá s’escriu lo mateix que atre espanyol, escarcaten sa homografía dasta que coincidix en el catalá. Aixina, la frase que alguns inocents diguérem antany: “¡Aleluya, apleguen els Verts, aleluya!”, els colaboracionistes la traduiríen al catalá “Al·leluia, arriben els verds, al·leluia!”. Desde Catalunya mos han prohibit escriurer “aleluya”, arroganse autoritat en una veu naixcuda del hebreu hallelu Yah, “alabeu a Yahvé”. La morfología en “l·l” es antoix del 1900 y dels amigachos de Fabra, un caprichet aceptat sumisament per l’AVLL del PP y Ascensió; pero la paraula te historia. A principis del sigle XIV, en s’alquería de Chirivella, el catalá Muntaner escrigué influenciat per el valenciá estes veus: “disapte matí... aleluya” (Crónica, c.1315); tant “disapte” com “aleluya” son paraules del valenciá modern.

Ademés d’interjecció y crit jubilós: “si algú pot dir aleluya” (Valda: Fiestas Inmaculada, 1663, p.344), com a eufemisme equival a testículs o turmes: "So Vicent, fásam mercé / de portar dos aleluyes y un tros de carn (...) ¿qué son aleluyes? Turmes” (Morla: Del torn de les Monches, c.1650). En solemnitats com el Disapte Sant eren paperets impresos en dibuixos y poemetes que’s tiraven al poble en les provesons: "aleluyes va llansant" (Orti: Cent. St. Vicent, 1656, p.235). Y estar fet una aleluya era la persona aprimá, fluixa: “Joan está fet una aleluya” (Escrig: Dicc.1887), semantisme nugat a “menjar aleluyes: mantenerse del aire” (Escrig, 1887). L’aleluya en paper imprés tingué sa versió profana en composicions poétiques iróniques, erótiques y polítiques, no sempre en métrica d’aparellats octosilábics y rima consonant. Els llibrers (no el catalá “llibreters”) ya feen negoci en elles en el Barroc: “aleluyes son aquelles que solen vendre els llibrers” (Morla: Del torn, c.1650); lo mateix que’n el sigle XIX: “un plec d´aleluyes” (El Bou solt, 1877, p.86); e inclús, alluntanse del semantisme místic, s’escrigueren en bestials versets precursors de la Guerra Civil: “a un hidrofóbic fasista. Aleluyes” (Semanari “El Obrero”, Elig, 5 / XI /1933). Als socialistes d’Elig dels anys 30 no els havíen sorregat tarquim del IEC, escriguent “aleluyes” com feen els clásics.

Respecte a la frase: “¡Aleluya, apleguen els Verts!”, expresava la ilusió que mos feen els Verts a molts de mosatros. Deféndrer la naturalea, montanyes, plaches en tellines y carrancs, els parotets, les rates penaes, les sequioles netes, el cel blau, l’horta sinse plástics... ¡Quín paraís!. Era bonico tíndrer un partit ecologiste en trellat, un árbit llunt de corruptes esquerres y dretes que tant de dinés han furtat y tanta sanc han derramat. Tot calandaris y fum de mascletá. Amagats baix la máixquera verda estaven els matraques de sempre, peripatétics burguesets de papá que s’arrastraven raere del proyecte expansioniste catalá. Com a porritos adoptaren les cuatre barres y la denominació de País Valenciá, mentres els del Nort manteníen el coent y fals títul de Principat de Catalunya. U dels últims manifests dels Verds catalans día: “Així, formen part dels Països Catalans el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitïusses”. ¡Quína ma de morter en la cara (castellá “caradura”)! ¡Aixina que’s progresiste y cult dir Principat de Catalunya; pero si diem Reyne de Valencia som tarrosos fascistes menjachiquets!.

Estos Verts d’anilina no aprofitaríen ni pera eixir de lletugues en Carnistoltes. Asoles serán verts si en la vellea van raere de chicones; hui son progresistes de cartó y grouchomarxistes sinse gracia. Aixina rahonen, en catalá, alguns d’estos clorofílics idiomátics: “esdevenir l’eix vertebrador de la lluita pel desenvolupament... Els Verds del País Valencià som la suma de les forces polítiques verdes valencianes amb una major i real implantació de nord a sud del nostre País, la suma d’Esquerra Verda-Iniciativa pel PV, Izquierda Alternativa de Buñol i Els Verds, en una unió política ecologista de sobirania valenciana i, conjuntament amb els partits verds de l’Estat”. Es un discurs florit y patós, en nomenclatura dels models exportats per la extrema dreta catalanera. També mereixen la insignia “Pet de Flare” en chorrolls de salsa verda.

Anugolats verts: esteu tan culperamunt que desconeixeu que “verd” es catalá del 1900, fenyut y fermentat en l’alcabor de Fabra; y el “vert” que no voleu es patrimonial del valenciá desde l’orige de la llengua. Precisament la morfología “vert” y el compost ”jolivert, julivert” dona llum pera vórer la falsificació de les “Regles de esquivar vocables”, que no eren del any 1495, ni de Fenollar, Carbonell o Jeroni Pau, sinos del 1920. Lo escrit en 2001 encá aprofita, perque ningú mos ha donat resposta: «Igual sucede con la re-gla 181 del manuscrito “juhiverd per dir juliverd”; donde se opone la vulgar ‘juhiverd’ a la culta ‘juliverd’, olvidando que estas grafías no existían en el siglo XV. En tales calendas los paleógrafos han documentado jolivert, juhivert, julivert, juyvert, julvert, etc. No existe Joliverd ni como apellido, mientras que perduran Julivert y Jolivert. Si las Regles fueran coetáneas debieran reflejar una de estas variables, bien como vocablo rechazable, bien como modelo culto» (Diario de Valencia, 27 / 1 / 01). Les falses Regles ixqueren del paleógraf Jaume Massó i To-rrens, naciona-liste cofundaor del IEC. El fals manuscrit va ser u dels canyamels pera amelar als firmants de les Normes catalanes de Castelló en 1932 (es quedaren en la boca auberta com els enganyapastors).

Mos trabuquen com volen. Aixina, els de la Universitat seguixen defenent com a veritats científiques les mentiroles de “les quatre barres, senyal reial de Catalunya”, y la rimbombant “Corona Catalá-Aragonesa” ¡Tot fals com l’orgue de Sollana (estava fet de canyots)!. Ací tenim un document que aclarix ductes: en 1443, els Consellers de Barcelona encarreguen al valenciá Lluis Dalmau una de les millors pintures del sigle XV, la Verge dels Consellers, en estos termens: “en la punta dels guardapols del dit retaule sia pintat lo senyal reyal de la Corona d’Aragó” (Corominas: DECLLC, IV, p.702) Llixquen y rellixquen qué títuls eren els que usaven els catalans del sigle XV: “senyal reyal de la Corona d’Aragó”, res de senyal de Catalunya y, clar está, res de Corona Catalá-Aragonesa. Com día el Dr. Cudol, “mos volen fer combregar en el robellet” (Conv. de Saro,1920). El robellet era el castellá “as de oros” de la baralla.

¡Quin mareig! Tot son polacaes. N’hia molta palla, gransons, pallús y poc gra: l’entema de la COPE contra els valencians, la bonyátil Oronella rostida en cuatre barres, els ensobinats Verts que no heu son, els serpellons que mentixen... ¡Uns y atres mos fan llansar la fel sorregant castellanisme o catalanisme! ¡Estic tant fart que desdemá me’n vaig de vacacions y a córrer la gandaya!.