OPINIO
 
Desagraïts
 
MANUEL LATORRE CASTILLO
(President del Grup d’Accio Valencianista)

 

Sincerament i a pessar dels molts anys que porte en este lio del valencianisme no entenc la “caça de bruixes” desatada a raïl del meu articul “Ara mes que mai”. Puc aceptar les critiques realiçades sobre el contingut del mateix, pero es que la majoria s’han quedat en la forma i en les supostes faltes ortografiques. Es conegut per tot lo mon que el valencia es la llengua que mes filolecs te per metro quadrat i tal volta per aixo en algun foro el 95% dels comentaris van en eixa direccio.

 

¿Ningú se ha parar a pensar que l’articul va ser escrit sense voler utilisar el poc operatiu corrector de la RACV (ya no es per la punyeta de tindre que llevar els accents, es que ademes n’ha un grapat d’entrades que o no estan o te dona una accepcio poc menys que kafcaina)?. ¿O si ho han fet i han preferit una volta mes la critica facil al debat raonat?. Ni un sol comentari de perque el GAV, des de la seua independencia, no pot recolzar a CV en la seua tasca valencianista. ¿Que ha deixat de fer en els seus deures valencianistes este partit des de la seua fundacio?. Res han dit al voltant de que practicament eleccio darrere d’eleccio el grup sempre ha recomanat el vot a la que hem considerat en cada moment la millor opcio. ¿O es que lo que realment les molesta es que no recolzem a atres partidets?. La realitat es que encara que vos amagueu darrere de tots eixos “mal noms informatics” ( Ganchut, valencianiste, iskerian, munove, jogim, etc ), tots mos coneguen, i per aixo no es dificil convindre que es el vostre complex, el vostre revanchisme i sobre tot el vostre desagraïment es lo que vos mou hui per hui per damunt de qualsevol sentiment valencianiste. ¿A vore si l’autentic problema del valencianisme no es, com tots mos pensavem, la falta d’unio, les lluites intestines, les compra-vendes de ¿grans valencianistes? o la tan manossejada falta de liderage?. No, lo que realment mos passa es que som uns desagraïts.

Som uns desagraïts cronics tant en les grans com en les chicotetes qüestions. La falta d’ agraïment de la RACV en general, i de Boro Lopez en particular, dugué a l’erro historic (que encara hui estem pagant els usuaris de la Llengua Valenciana) d’expulsar (perque d’una expulsio es tracta, l’adornen com l’adornen) a lo millor de la Secció de Llengua i Filologia. L’injustificable revanchisme per part dels ¿guanyadors? de la “guerra dels accents” mos privà a tots dels millors elements que l’Idioma Valencia te al seu abast. I es que se mire com se mire el prescindir de Chimo Lanuza, Toni Fontelles, Leopolt Peñarroja, Manolo Gimeno i Josep Giner, es un lux que cap academia es pot consentir i manco la RACV.

El despreci demostrat per Gonzalez Lizondo cap als autentics fundadors de Unio Valenciana ( Miquel Ramon Izquierdo, Lola Garcia Broch, Manolo Campillo, i atres), ajudat per aquells que l’havien engatussat en els seus cants de sirena ( “el valencianisme ya no ven, n’ha que fer un giro al centre”, li dien tots els dies Alfonso Novo, Vicent Ferrer i Vicent Sanchis), tingué com a resultat que Lizondo expulsa-se a tot “el nucleo valencianiste”. Per a inmediatament despres ser “els tunos” els que se desferen d’ell mateixa. (pot ser siga esta el mes trist de tots els desagraïments, ya que molts sospitem que el tragic final que poquet despres tindria VGL no va ser del tot alie a la traïció, que ell se buscà, d’estos tres impresentables.).

Pero si n’hi un personage desagraït per excelencia eixe es l’execrable Jose M Chiquillo. Capaç de traïcionar als que havien segut els seus companyers de viage en els primers durs anys del Parterre i del GAV, desobedir el manament de la Assamblea Nacional del seu partit i renegar publicament d’aquells que li recolçaren en les eleccions de 2003. Tot aço d’una mateixa tacada, sense despentinar-se i molt be remunerat pel PP. !Que figura mos ha eixit este “chiquet”¡.

A soles en la llista de ex-valencianistes que han passat pel GAV, eixos que varen ser mes valencianistes que ningú i que despres no han tingut cap problema en traïcionar a pares, amics, ideals i esperances de futur, podriem omplir este articul. Gent desagraïda que en un moment donat triaren el pesebre oficial front a la dignitat sense remunerar. Podriem escomençar per Artur Ahuir, M Angels Ramon Llin o Fernando Giner, continuar en Lluis Bertomeu, Vicent Flor o Gonzalo Romero i finaliçar en Xavier Casp, Angel Calpe i Ramon Ferrer. Pero la veritat es que no tinc l’estomec per a tanta indigestió.

Per l’atre costat mos troben a la persona que mes punyalades per l’esquena ha rebut en la recent historia del valencianisme. Ell que sempre ha segut el primer en ajudar a tot aquell que des de dins del moviment valencianiste ho necessitara ( la majoria de les voltes sense esperar a que ningú s’ho demanara). Com abocat ha defés de bades a personages tan pintorescs com desagraïts (alguns d’ells, no tots), Pere Pales, Marc Cascant, Alejandro Esteve, Vicent Flor, Jesualdo Masia, Cristina Cueva, Ricart Pla, Miquel Real,etc,etc (com voreu tots ells grans “espanyolistes”). Un home que, a diferencia de la majoria dels empresaris valencians, sempre ha ficat el seu patrimoni al servici del valencianisme, primer del cultural des del GAV i la Coordinadora i després en politica per mig de CV. !Pero si fins i tot aplega a pagar-li de la seua boljaca l’acte de reconte de vots en l’Hotel Astoria a Jose M Chiquillo en les eleccions de 2003, quant este anà plorant al seu despaig perque no tenia un duro per a finalisar aquelles eleccions de tant trist recort¡. Ell va ser el primer en demanar a la Fundacio Nou Valencianisme que li donarem una ultima oportunitat a UV abans de crear un nou partit, posponent quatre anys la fundació de CV ....... Encara que estic segur que ya no cal dir que m’estic referint a Juan G Sentandreu. Yo vulc fer-ho perque no voldria pecar de desagraït.