Els
catalanistes han intentat escampar una falsa i interessada idea
de homogeneitat entre “els germans en l´islam”,
com a instrument per a negar la pervivencia d´una important
linea de continuitat d´elements preislamics, tant racials
com culturals.
En primer lloc, passarem de puntelletes per la “invasio”
dels moros. A la primera cronica, anonima del sigle XI, que nos
parla del tema li diuen “Ajbar Machmua”. De la traduccio
d´Emilio Lafuente en “Col. Obras arábigas de
Historia y Geografía” llegim: “Muza nombró
jefe de la vanguardia a Tarik, (...) para que fuese a España
con 7.000 musulmanes, en su mayor parte beréberes, pues
había poquísimos árabes, y pasó en
el año 92 (711)….Musa… había mandado
construir barcos y ya tenía muchos, le mandó con
ellos 5000 hombres, de suerte que el ejército acaudillado
por Tárik llegó a 12.000…Cuando vieron esto
(los musulmanes), desearon pasar prontamente allá, y Musa
nombró a un liberto suyo, jefe de la vanguardia, llamado
Tárik ben Ziyed, persa de Hamadan -aunque otros dicen que
no era liberto suyo, sino de la tribu de Sadif-, para que fuese
a España con 7000 muslimes, en su mayor parte de berberiscos
y libertos, pues había poquísimos árabes,
y pasó el año 92
Dos coses es posen de manifest. La primera es que des del principi
es parla de dos etnies diferenciades en dos llengues distintes;
d´una part els araps i d´un atra els berebers. La
segon, que inclus en les matisacions al alça, que s´han
fet de la poblacio arabo-bereber vinguda, aplegant a multiplicar
per 10 els 25.000 del “Ajbar Machmua” esta, havia
de ser infima en relacio a la poblacio autoctona. Moviments migratoris
posteriors tant de fora de la Hispania visigotica com interns
deguts a les pressions de la reconquista, junt als continuos enfrontaments
grupals per la ortodoxia respecte de l´interpretacio del
Coran, fea dels moros valencians un grup molt heterogeni. Anem
a comprobarho.
Francisco Codera nos conta en la p. 311 de "Decadencia y
desaparición de los almorávides en España"
de les filles d´Ibn Mardanix, rei moro de Valencia, naixcut
en Penyiscola l´any 1124 i mort el 1172, que “dicen
los autores árabes, ponderando la especie de fascinación
que sus rubios cabellos y ojos azules ejercieron”. En 1282,
s´identifica a una valenciana com a “una mora blanca
latinada per nom Fatom” (Estudios de edad media de la corona
de Aragón, V (1952), 177 n). El Dietari de Jeroni Soria,
nos informa parlant de 1524 com “Mos. Jaume Ros, negre,
canta missa en Valencia a sancta Catherina de Sena a XXVIIII de
Juny”. Comprovem com, del blanc, en ulls blaus i monyo ros,
al negre, Jaume I, degue trobar una important varietat de “germans
en l´islam”.
La carta que Sayyid Abu Sayd ultim governador almohade de Valencia
envià en novembre de 1231 “al traidor Zayyan”,
rei de Valencia quan Jaume I la conquistà, posa de manifest
unes atres diferencies. Reproduixc fragments de la traduccio de
la carta que consta en la revista “Husun” nš 2 de
l´any 2006: “Siempre despreciasteis, por bereber y
africano, a mi pueblo…cuando hace casi cien años
atravesamos el mar para ayudaros por ser hermanos en el islam,
tu tío abuelo Muhammad ben Sad el Peñiscolí,
(Ibn Mardanix) luchó encarnizadamente contra mi bisabuelo
Abd al Mumín… Nos acusáis, a mí y a
mis hermanos, de pactar con los cristianos. Incluso de haberme
bautizado. ¿Y tú, de dónde procedes tú?
¿Con quién pactaba tu tío el Peñiscolí?
¿Cuál es tu ascendencia, víbora? ¿Qué
te importa a ti el Islam, el Profeta, el Corán, si sólo
te mueve el oro y la ambición?... …donde, como siempre,
los andalusíes nos traicionasteis, cobardes, huyendo del
campo de batalla.” Havent pactat en Jaume I, diu d´ell
que “Está dispuesto a añadir un nuevo reino
a su triunfante Corona lo más justo posible entre las Gentes
del Libro, como lo hizo el Islam al someter la Hispania visigoda.
Eso sí, como nosotros entonces, exigirá condiciones,
orden y lealtad. Fatuos andalusíes, que entendéis
a vuestra conveniencia la Ley, siempre abominasteis de la regla
almohade Pero me hago responsable de su suerte porque son los
míos. Les procuraré una digna salida. Bautizándose
o no, según su voluntad, permanecerán en el Sharq
si lo desean”. Llegint lo anterior, sobra qualsevol comentari
respecte de l´evident existencia de distintes rames en l´islamisme.
L´autoctonia i la continuitat preislamica d´una d´elles
està fora de dupte.
Parlant d´Ibn Mardanix, el penyiscolí, en relacio
als cristians, nos diu Codera en la p. 114 del llibre citat que
“…gustaba de hablar su lengua…”. Jaume
I, en “El Libre dels feyts”, quan li envien una carta
els moros diu “…e nos faem la legir a vn sarrahi qui
sabia dalgarabia”, especificacio que dona a entendre que
hi haurien sarraïns que no sabrien d´algaravia. Nos
conta que “Ali Albata que fo de paniscola natural…qui
era tracmany”, es dir traductor, per lo qual seria bilingüe
i necessari perque hi haurien moros que nomes sabrien “d´algaravia”.
Continua Jaume I contant-nos que “E quan nos som a Cuylera...
enuia messatge a don Pelegri I sarray qui savia nostre lati...”
Parlant dels “sarrains de Billena”, estant en Biar
nos diu la Cronica que “…a la nuyt ells nos enviaren
·II· sarrayns ab la resposta, e la hu daquels era
latinat... E donam a aquel qui era latinat C besants.”.
En quant a la llengua, tambe vegem una important varietat. Existien
moros llatinats, moros algaraviats i moros bilingües. Podriem
preguntar-nos per la quantificacio de cada grup. Nomes tenim lo
que escrigué Martín de Viciana, naixcut en Burriana
l´any 1502, qui fa una estimacio en el seu llibre: “Alabanzas
de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”.
Diu: “… que habiendo en este reino entonces (quan
l’entrada del Rei Jaume) dos tercios de Agarenos Algaraviados,
y aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan Arábigo…”.
Segons aço, un terç dels moros, a la vinguda del
rei JaumeI, no serien algaraviats.
Als catalanistes, els interessa la simplificació de dir
de forma generica, que els moros nomes parlaven en arap, i parlar
de “la muralla de la llengua”. No es difícil
demostrar, i ho farem, la mentira de la citada “muralla”.
Pero no hem de caure en el parany de mantindre lo contrari. No
es correcte dir que tots els moros parlaven en romanç valencià,
perque no tots el coneixien. La situacio, segur, fon mes rica
i diversa, produïnt-se en el temps l´integracio d´una
part en la nova civilisacio dominant i l´exclusio de l´atra
tendint en el temps a l´aïllament en defensa de la
seua cultura diferenciada. Tots estos elements, sense dupte colaboraren
en la formacio de la personalitat del poble valencia i de seua
llengua, la llengua valenciana. |