OPINIO
 

El discret llesbianisme valenciá y en valenciá

 
 

Ricart García Moya / Per desllunats y badallets, milantamil escachets de la sexualitat femenina s’asgolaven dasta el subconscient de dones en purea d´espírit; com li pasá a Albinyana de Benigánim, víctima d´una purrelá d´enguiscaors dimonis que li feen de tot, dasta insultarla: “Mala dona, si yo poguera...”; també patía tracalet d´unes fartones ánimes del Porgatori. Aixina parlaven, en valenciá y castellá, la mística y la priora del convent: “Tinc vergonya de dir, perque soc verge... Em va dir lo Senyor, que donara a les animetes, mama; que quiere decir, que participes a essas almas tu leche virginal” (Tudela, P.: Oración, Valencia, 1698, p.37) Atres relligioses més terrenals sufríen maimonaes d’endemoniats flares com el Pare Mulet, enfrontat a una devota de Safo: “este nom, Maciana, / nom hermofrodita (sic) es: / Maciá y Ana, home y dona (...) no es monja / perque hermofrodita es (...) es machorra” (A.H.Oriola, Ms. Mulet, c.1645).

Les llesbianes valencianes eixistiren, encara que n’hian pocs estudis del seu calvari de sigles. Tampoc tenen molta singularitat en nostres díes. Tot lo que fan, desde la llengua que parlen als actes reivindicatius, heu copien sumisaments de les “lesbianes” del “Lambda català”, “Panteres Esportives catalanes”, “Front d’ Alliberament Gai de Catalunya”, etc. Antany anaren sarpalagrenya pera obtíndrer llibertat del mascle; hui, achopides, s´arrastren raere dels colectius del Nort. En lo Reyne, com en tota Europa, les consideraven antóbines morals pera cremarse en fornals satánics. Aixina, en l’expedició valenciana al Infern (Bellver: La creu del matrimoni, 1866), es descriu el “departament ple de chiques condenaes per el visi que tingueren en el mon de pareixer homens, ya en el trache, ya en les costums” (p.18). Entre atres castics les feen menjar “serretes d´estrichol” (chapa de ferro en serretes de punches pera tráurer la caspa als animals); tratanles Bellver en to denigrant: “a dirte, dona, m’obligues / qu´als més ignorants y rusos / no s’els pot pasar les figues / per rabens, naps o tramusos”(id. p.20). Més paródic era el dibuix d´unes llesbianes ben vestides, fusta baix lo bras, en un rabo de granera entre cames apuntant al tafanari d’un diancho morconasa (id. p.19).

En 1813 es publicava en Valencia el drama “Safo”. L’autora MĒ Rosa Gálvez., farta d´un melitroncho bufarra, havía obtingut el divors; pero morí jove, als 38 anys, aborrida dels homens y deixant una lliteraria denuncia feminista. Yo, de veres, tinc extranyea de que no es feren totes llesbianes abans del sigle XX ¡Tíndrer que aguantar a uns machongos que les trataven com a animals y asoles les teníen pera treballar y tíndrer fills!. El retor Gadea, archiu de sabiea per confesions de fadrines y casaes, rahonava: “casi totes les dones dihuen qu´en ocasions voldríen ser homens” (Caps y senteners, 1892, p.39) Moltes vegaes la vellea de la dona era com la de la birra (ovella vella que ha parit molt), morta de fam o a colps. No obstant, n’hian referencies a llesbianes valencianes que solíen ser dones sinse parella, faeneres y bledanes, que no s’amagaven de ningú. El dit retor s’anrecordava d´una fadrina que vixqué per el 1850: “Una chicota homenenca, que de la afisió tan gran que sempre ha tengut a fer totes les faenes dels homens li tragueren mig home” (Ensisam, 1891, p.259). Desde’ls 14 anys anava en trache d´home: “li digué a sa mare: Mare, fasam uns sarahuells”. També les germanes, “que may han vist un novio per una espillera”, teníen una tipitía tan jaganta als homens com mostren els estufits dialéctics que asoltaven: “May s´ham volgut casar en nengún perro de home, per més que mos haveren vengut cagant dobletes d´or, perque tots son un hato de gosos malfaeners”(ib, p.259). Dir a u “perro”, en castellá, fería més.

A finals del XIX algunes llesbianes ixíen del almari, com pasá en la Fábrica de Tabacos d´Alacant: “Una sigarrera tenía a atra agarrá del coll peganli punyalaes en la cara. Les companyeres no se atrevíen a separarles. La que resultá ferida es una chica molt guapa, de 30 anys, y li dihuen Pilar Rodríguez”. El seu novio era “Teresa Gutierrez, te 40 anys, es de aspecte varonil y poc simpática. Fa alguns anys que Teresa y Pilar eren amigues íntimes y com sempre anaven juntes se coneixíen per dos inseparables.Al pensar Pilar de casarse, Teresa la va amenasar de mort. Pilar renunsiá entonses a casarse per por. Ara se día que teníen moltes bregues per sels” (El Amic del Poble, Alacant, nē 2, 1899, p.1) A les sigarreres sempre estava la gent a reu y Deu mascarant, siga per llesvianisme o per atres motius: “totes les sigarreres se pixen en ell (en el tabaco) y aixina disimulen un poc la falta de pes y le donen més aroma” (Semanari El Pelut, nē1, Alacant, 1924,p.3)

Sinse anarsen d´Alacant, u dels casos més nomenats va ser el la sinyora que, encarabasiná en fadrineta, deixá al seu marit. La prensa, campaneta de combregar, tragué versets paródics: “dos palometes boniques, / pichona encara una d´ells, / y el atra en el seu pichó /...era un poc raro / que sent femelles les dos, / sempre estagueren buscantse / una al atra... / era un descaro / vóreles fentse el amor, / ...la noticia va córrer, / se va saber poc a poc / la historia de aquells amors”. El periodiste recordava que “la paloma emparellá no fea cas del seu colom.../ ella arisca li fochía, / posá sempre la ilusió / en el atra palometa” (El Tio Cuc, nē 101, Alacant, 1916) Y un dibuix illustratiu ficava més pebrera: “-¡Cuant tarda!. -No sabem si al que espera es a Luis o a Luisa.¡Se fan tantes conbinasions!”. Les referencies als amors llésbics eren numeroses: “atres, que si la criá, enamorá de la sinyoreta” (Serneguet: Miss Kakau , 1934, p.7). Raere de la Guerra Civil, en les alemanes com a model ari, un periodiste ficava en boca de la Bellea de Foc, Matilde de Benalúa, ambigües paraules: “las alemanas -continúa Matilde- me agradan algunas” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1940). Era practicant de “la caza, fútbol, natación: la braza de pecho y el cralw”. Encara no tenía novio.

Les valencianes es desllapisaren poc a poc del sórdit coset de badomíes migevals, fora per mig del divors o defenent sa sexualitat y cos, com fea So Tomasa cuan u li diu: “tapat eixes mamelles”, contestant ella: “Faré lo que vullga d’elles, que ningú mana en ma casa” (El virgo, 1845). En atra comedia, Tecla esta farta del marit, dienli que va “a entaular el divors” (Arnal: L’ agüelo del colomet, 1877, p.15). Tornant al inici, les llesbianes valencianes duen ancolla catalanera; no sixquera poden dir “divors”, tenen que usar el catalá “divorci”. Tampoc poden escriurer deport, ni deportistes; asoles les permitixen ”esport” y “esportistes” en catalá; tampoc el crit de “¡Vixca el divors!” (Morante: ¡En la festa de les Falles!, 1934, p.8), com s´ascoltava baix la República. Ara usen el catalá “Visca el divorci!”. Les valencianes dels anys 20, incluint llesbianes, practicaven deports: “la boxeaora y la futbolista (...) que va escampanse l´afisió de boxear les dones!” (Virosque: La salvasió de la casa,1921, pp.6, 7). Ademés, olviden que mentres que’l catalá “esportista” aludix a dona y home, la riquea morfosemántica del valenciá distinguix género: “María, deportista y aspirant a...(...) ¿y desde cuant li ha atacat eixa febra deportista?” (Sanmartín: La III Volta a Valensia, 1926, p.6); pero un chicón diu: “me vaig a fer deportiste” (id. 1926, p.14). Les llesbianes valencianas no son excepció dins del progresisme de fanc y pallorfa; acaminen de gaidó pera no vórer la indignitat d´un poble caldo d’olives, endoblegat baix lo fascisme catalaner (N.B.: el valenciá “género”, sinyores llesbianes, es cultisme amprat per lletinistes com Onofre Pou y, entre atres humanistes, per els catedrátics que redactaren les antigues Consts. de la Universitat de Valencia).