Ricart García Moya/ El dumenche pasat, u dels diaris catalaners seguía donant la llanda en lo de sempre. En este cas ficava com a requisit de valencianía parlar la llengua d’Ausias March: “¿Qué es ser valenciano? Hablar la lengua de Ausias March y defenderla a capa y espada” (Levante, 28/ 2/ 10). Al idioma valenciá no’l soterraren cuan la dinyá Ausias March, sinos que millons de valencians heu seguiren usant y singularisant dasta hui en día. No conec cap d’idioma europeu que tinga com a objetiu tornar a la llengua del 1400. En realitat tampoc heu desichen estos expansionistes que, barallant el caos lléxic y morfosintáctic imperant en les neolletines migevals, aprofiten pera marejar als valencians y empapusarlis tot el fem catalaner del IEC ¡Qué enganyiferos son! ¡Qué poca vergonya tenen estos que usen, per eixemple, els decadents vocables catalans “avui” o “tarda” y, encabant, presumixen d’usar el cult idioma valencia!. Son trapalatrops d’arrapa y fuig que, baix el terror institucionaliste y catalaner de l’AVLL, s’aumplin bolchaques y viuen de baldraga mentres la gent no te ni pera tramusos.

Fa uns mesos tinguí en la ma l’original d’un imprés del any 1607, de cuan l’idioma valenciá seguía sa evolució independent del castellá y catalá. Era el Memorial de Bernat Vilarig, membre de la noblea encarregat d’imposts reals en el Reyne, ahon apareixía el nom de certes mercaderíes y la cantitat a pagar. El text introductor era arcaisant -repetint formules administratives del temps de les chapes-, y lo demés estava en valenciá del 1600, prou paregut al modern. Ací tenim una mínima mostra de sustantius, sinse alterar res sa morfología, (no com fa una mestra cudolera del ‘avui’ y el ‘tarda’ que conec):

Alafort Herba anual aprofitá pera tintorería; apareix en el Memorial com “alafort o safrá bort”, del arábic ‘al-asfur’. El sust. “alafort” tingué la seua evolució desde l’étim arábic, figurant en escrits migevals valencians com “alassor” y, entre els productes valencians que nomena Eiximenis, com “alasflor” (Reg. als Jurats de Valencia, c.1385). Esta veu encano l’han furtat els aliguenys del Nort.¿La defendrán a capa y espasa els guapos del diari ‘Levante’?

Alpist Aliment pera pardalets. L’étim d’este mosarabisme es ductós, ¿del hispá-lletí ‘pistum’, del prerromá ‘pistra’...?: “alpist” (Mem.Vilarig, imp.Pellería vella, Valencia, any 1607). Els colaboracionistes heu sustituixen per el catalá “escaiola”, per obedir al IEC de Catalunya.

Am En el Memorial es llix “ams de peixcar”. Derivat del lletí ‘hamus’, l’am valenciá es parent del antiu italiá “amo”, del vell portugués “anzol”, del gallec “amozelo”, del castellá migeval “andol”, del cast. modern ‘anzuelo’, etc.; idiomes en que havía perdut h- etimológica, ¡y no pasava res!. El francés y catalá la mantingueren, “hameçon, ham”, motiu pera que’ls inmersors mos obliguen a escriurer “ham”. El valenciá “am” es clásic y arrailat desde temps de St. Vicent Ferrer y, per tant, d’Ausias March (¿defendrán els milhomens del ‘Levante’ esta morfología en capa y espasa?).

Anacart Frut comestible y usat contra enfermetats, figura el plur. “anacarts” en la llista de 1607. Com en atres paraules de les neolletines hispániques, apenes una lletra diferencia el valenciá “anacart”, el catalá “anacard” y el castellá “anacardo”. Els de l’AVLL ordenen usar el catalá “anacard” als chiquets y als funcionaris. Aixina de fácil es llograr l’unitat idiomática ¡A carchotaes y tirant al carrer a qui no acache el bascoll!.

Anchova El Memorial de 1607 du el plur. “anchoves”. N’hian ductes del seu orige, barallanse l’utópic lletí *apiuva. El sust. valenciá “anchova” es parent del portugués y gallec ‘anchova’, francés ’anchois‘, provensal ‘anchoi’, l’antiu alemá ’anschovis’, etc.; pero com l’AVLL del PP combatix com a blavera la clásica “ch” valenciana, mos ordenen escriurer el catalá “anxova”. A la Generalitat li sindona lo mateix que’ls lletinistes del Renaiximent usaren “anchoua” (Thesaurus, Valencia, 1575); o els peixcaors de tot el Reyne, desde Alacant a Peníscola: “barrils de anchova” (Ms. Llibre de la peixca de Alacant, 1578); “sardines y anchoves” (Llibre d’establiments, Peníscola, 1701); ademés dels lliterats del Barroc: “feta anguila o feta anchova” (BUV. Morlá: Ms. 666, c. 1649). No pasa res, els valencians acachen el llom y tota sa fierea se’n anirá en mascletaes.

Arenc Ductós derivat del gascó “arenc”, la terminació en sonit oclusiu velar sort –c es patrimonial del valenciá (ant. escrit –ch); apareix com a “arench” en el doc. de 1607. La Generalitat del PP, esquirolet de Catalunya, obliga a escriurer el catalá “areng” (el semantisme peyoratiu d’esquirol, joguet de chiquet y, traslaticiament, home sinse voluntad y colaboracioniste, es d’orige valenciá; vórer Apéndix DHIVAM).

Avellana en corfa Els inmersors cambiaríen “avellana en corfa” (a 1607) per el catalá “avellana amb escorça”. La preposició “amb” may es troba en cap d’escritor naixcut en el Reyne (deixant abanda als colaboracionistes del sigle XX).

Chufes El doc. dona la cantitat a pagar per “chufes, la cárrega”. Com a nom de tubércul pera fer horchata pocs etimólecs ducten del orige valenciá, pero es confundixen al llegir el catalá “xufa, xufla” ahon els documents valencians asoles duen “chufa”, en ch-. La Generalitat del invicte Font de Mora, fent de mona copia als catalans al impóndrer “xufa” y “xufla”. En valenciá es “chufa”, siga en el cult dels lletinistes, “chufes” (Thesaurus, Valencia, 1575) com en l’oficial y cancilleresc d’este Memorial de 1607. Y en estos díes de Falles, les brigaes volants de falsos horchaters y chufers eixiran al carrer en carrets ahon escampen els catalanisats “orxata” y “xufa”. Tot amparat per la Generalitat del PP.

Formache D’un utópic lletí vulgar *formaticus, per l’any 1100 es documenta el mosárap “formage” (DECLLC, 4, 126). En cada neolletina naixqué sa particular corrupció: l’italiá ‘formaggio’, el catalá ‘formatge’, el francés ‘fromage’, el valenciá antiu “formage” y modern ‘formache’, etc. En tots els idiomes, els filólecs aceptaren el vocable, menos en la terra dels sanch d’horchata, ahon desde Barcelona sentenciaren que’l valenciá “formache” era pecat lléxic y, per tant, heu prohibiren als bufalagamba valencians. No obstant, en la documentació oficial en valenciá, per molt que s’escaroten els fascistes inmersors, tenim “formache” en l’any 1607.

Salchichó El document du el pl. “salchichons”. Derivat lluntá dels lletins ‘salsicia’ y ‘ciccia’ (carn), que donaría el castellá y portugués “salchicha”, parent del italiá migeval ‘salciccia’ (pron. ‘salsicchia’). El cult Jaume Roig usá la grafía italianisant “salsices”, pero en 1450 el nuc entre Napols, ahon estava el rey, y Valencia, ahon estava la reina, era fort. El lletiniste Pou arreplegá el valenciá “salsichó de Italia” (Thesaurus, Valencia, 1575); y el Memorial Vilarig de 1607 du la 1ª doc. de la grafía “salchichó”. En castellá heu trobem un poc més tart, en uns versos de Quevedo (¿any 1620?); y el catalá “salsitxó” es molt posterior. La Generalitat del PP asoles admitix el catalá “salsitxó”, prohibint el patrimonial sust. valenciá: “al cánter dígali cánter, / al salchichó, salchichó” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649); “un salchichó que li furta” (Bib. S. Morales, Ms. 6563, any 1745); “chorisets y trosos de salchichó” (Peydró, Vicent: D. Juan Treneta, 1882); “salchichó tendre” (Palanca: Les freses y el mes de maig, 1888); “el pernil, el salchichó” (Martínez Ruiz: Canyisaes, Monóver, 1910).

Si Ausias March haguera vixcut en 1607 escriuría alafort, alpist, am, anacart, anchova, arenc, avellana en corfa, chufes, formache, salchichó, etc. Hui resulta que tot es corrupte, segons l’IEC y sa mascota AVLL, que obliguen a usar el catalá en el mercat o en Mercadona: “escaiola, anacard, anxova, areng, avellana amb escorça, xufa, fortmage, salsitxó”. El Memorial Vilarig du més sustantius nostres, com “fesols, dacsa, corderos de llet, graneres, ganado llanar o cabriu, pernils, pells de raboses, polp, táperes, tramusos, retratos de llens pintats”, etc. Algú es riurá de “retrato” , pensant que es un castellanisme. El valenciá “retrato” es cultisme derivat del étim italiá “ritratto” y, clar, en catalá no apareix dasta pasat mig sigle (Dicc. Torra, Barcelona, a. 1653). La grafía “retrato” també es del valenciá modern. Els colaboracionistes inmersors, sempre perseguint als vocables valencians que acaban en –o, usen el catalá “retrat”.

Y encá mos calfen la tótina en la gábula de deféndrer la llengua del 1400, ¿per qué no defeneu, hipócrites, la llengua de vostres yayos?. Y no de tots, perque més de u, de tant d’escoltar l’academia de catalá Canal 9 y totes les emisores del PP, han perdut la sindéresis y ya asolten lo de ‘vacances’, ‘esport’ y atres barbarismes catalans.¡Quín pato d’aborriment donen estos tartufets del diari ‘Levante’!.