OPINIO
 

El coloqui valenciá de Cartagena

 

Ricart García Moya/ En Cartagena, en la segón mitat del sigle XVIII, eixía el “Coloqui graciós y entretengut, pera riures un rato, de una que li díen Crisóstoma. En Cartagena. En la Imprenta Real de Marina”. Desarrollat com a monólec, descriu l’encarabasinament d’un chicot al vórer, vora sequia, a Crisóstoma “unes camises llavant; / tan pomposa, tan lluida, / tan bledana, / tan matant”. Fet pera véndrerlo en el Reyne de Valencia o, per el seu contingut erótic, als valencians mariners y guardamarines del Arsenal, ademés dels galeots y guilopos del presili ahon, per eixemple, engabiaren a numerosos sublevats de Crevillent, Novelda y Elig en l’any 1766, encá que no crec que tingueren ni ganes ni dinés pera romansos. Atre que vixqué un temps en Cartagena fon Pasqual Martínez García, coloquier en caló y valenciá, autor del conegut “Nelo rel Tripero”, ¿escrigué o encarregá l’edició?.

En el coloqui, entre atres joyes lléxiques, trobem la 1ª doc. de “caixer”, derivat de caixa com a sinónim de llit de riu o sequia: “el caixer de la cequia”. Els alabanciosos del IEC afirmen que ‘caixa’ es propagá desde’l catalá a les llengües germanes en llaugers cámbits morfológics; per tant, de créurer als gabulers, del catalá hauríen naixcut l’occitá ‘caissa’, el provensal ‘caisa’, el fr. ‘caisse’, el castellá ‘caja’, l’italiá ‘cascia’, el portugués y valenciá ‘caixa’, etc. Fartons sinse remendo, els catalans peguen ullaeta, fan alfarrás del camp y, al no vórer amo en gayato, amaitinen tot lo bo. En fi, n’hia que anar espayet en estos cleptómans que furten al descuit y, ademés, heu fiquen en lletres de mole: “caixa... des del català el mot fou manllevat pel castellà, s.XV” (Corominas: DECLLC, 2, p.402) Tenen la cara més dura que’l buscarró.

Primer que res aclarirem que’n tota la documentació catalana migeval y renaixentista asoles ix l’antiga grafía castellana “caxa”; aixina, per eixemple, en sa primera documentació: “la caxa de III quintals”, que aludix a una caixa de vidres murcians (any 1252); pero en castellá teníen l’arrailat “caxa” en el popular Calila e Dimma escrit per l’any 1245, cuan Alfonso X de Castella era ‘Infante’. L’etimología de “caxa” vindría del lletí “capsa”, lletinisme usat per escritors arcaisants: “abrió una pequeña capsa de alabastro” (García Sta. María, Gonzalo: Evangelios y epístolas, s. XV).

Per tant, “caixa” era grafía desconeguda en el condat de Catalunya dasta temps moderns (¿sigle XVII?), ahon asoles coneixíen el castellá “caxa”, present en el Calila de 1245 o en manuscrits sevillans com “Ordenamiento portuario de Sevilla” (any 1302). Que sapiam mosatros, Catalunya encano havía naixcut en el sigle XIII, y per Sevilla, Ourense, León, Lisboa o Burgos no havía aplegat cap de chusma del condat de Barcelona que’ls duguera “caxa”; entonses, ¿a quín sant ve l’IEC proclamant que’ls ‘caxa, caja, caisa, caissa, caixa, caisse...’ naixqueren del semental lléxic barceloní “caixa”, cuan este es posterior al supost derivat?. Parlant de “caxa, caixa”, els etimólecs enfilen a un “substrat prerromá” mesclat en l’étim lletí, per lo que tindríem atre mosarabisme del caótic romans migeval. Al remat, “caxa” la trobem en l’aragonés, navarro, valenciá, gallec, castellá, portugués, provensal..., sinse que ningú puga ferse l’amo del sustantiu.

El coloqui de Cartagena du construccions com “farinetes en arrop” (v.49), en la preposició valenciana “en”, equivalent a la castellana “con”, l’arcaica ‘ab’ y la catalana “amb”, hui imposta per el fascisme catalaner. Y en la frase “te fets uns fideus” (v.149) ix atre mosárabisme: «en Valencia ‘fideu’ es d’arrail mosárap, y no dut per la conquista aragonesa» (DECLLC, 3, p.1014) El gomiós Corominas, sempre entarquimant la realitat histórica, escriu “conquesta catalana”; fartoná expansionista que li rectifique.

Al no patir caparres catalaneres com l’AVLL del PP y Ascensió, el valenciá del 1700 eixhibix riquea y corpenta semántica; aixina, del clásic adj. ‘amarc’ (en velar sorda –c) ixqueren amarcatat, amargatat: “molt amarcatat y confús que está un home quant galanteja” (B.N.Madrid, Rahonament... a les Carnistoltes, c.1735); pero sustantivat en el neutre ‘lo’ davant s’ambolica el significat: “que per dalt lo amargatat / amostrava dos... / melonets de madurar” (v.80). En metáfora enrailá en el sensualisme de Mulet, els melonets o pits de Crisóstoma s’amostraven per dalt “lo amargatat”, ahon el “lo” no pareix artícul determinat, sinos neutre y similar semánticament a “dalt de lo banyat”, com si la chicona s’haguera chopat part de la roba, la mantellina o el mocaor en la sequiola.

Als ‘amarcatar, amargallar’ anyadim atres verps del coloqui de Cartagena, com ‘truchellar’ o nivellar y móurer la terra d’un puesto a atre del camp, faena feta en la “truchella”, castellá ‘trailla’: “En bona conversació / caminavem, platicant / de faenes primoroses, / com truchellar, com podar, / com de empeltar de escudet” (v.26). També parlen “de machencar el dacsar”: remóurer o entrecavar superficialment la terra ahon els canyots escomencen a náixer, donar la segón cavá a les vinyes, etc. La chicota Crisóstoma s’havía embrutat els peus y garrons en el fanc, usant el verp sinónim ‘enrobinar’, de la familia lléxica que robell (“robell d’hou” Paper curiós, pera contrafer... any 1741), robellarse, etc.; cultismes derivats del lletí ‘robigo, -inis’. En el coloqui de Cartagena encá es manté el migeval vulgarisme en llabidental: “pera llavarse els garrons, / quels tenia enrovinats”. El coloquier també usá el verp valenciá “pernoliar” (v. 186); derivat d’un lletí tardiu *per-in oleare; cast. extremaunciar; cat. extremunciar.

Entre’ls sustantius del coloqui de Cartagena trobem “chicho”, neologisme valenciá sinónim de ‘gos’ y de tíndrer perea , ‘tinc un chicho, fer el chicho...’, que agradaría als lliterats valencians del sigle XIX. De creació expresiva y onomatopéyica, en tota la documentació en idioma valenciá sempre está escrit en ‘ch’, nostra prepalatal africá sorda: “fan el chicho” (Conv. entre Nelo y Quelo, Imp. Onofre Garcia, 1787); “un chicho, que no sap més que lladrar” (La Donsayna, 1845); “este gos... solta el bosí, chicho” (Baldoví: El virgo de Visanteta, 1845); “Qué sería d’eixe sego / si no portara este chicho” (Liern: Telémaco, 1868); “m’avente les mosques cuant tinga el chicho” (Palanca: Toni Manena, 1872); “búscalo, chichet” (Escalante: El tio Perico, 1875); “yo no volia anar al ball ¡... tinc un chicho!” (Arnal: L’agüelo, 1877); “cuant un gos lladra de prop / mos defenem dient chicho, o li amollem el garrot” (Gadea: Ensisam, 1891); “si li dius: chicho, marcha... te ronca y te planta cara” (El Tio Cuc, nº143, Alacant, 1917); “Melín, Melín... com si cridaren al chicho” (Alegre Ortiz: En la Canyá, 1926), etc.

El valenciá havía creat en el sigle XVIII un sustantiu sinónim de ‘gos’ en certa cárrega despectiva, donant més riquea semántica a la llengua. No patíem cap de problema morfológic respecte al neologisme “chicho”; pero els encaramitats de Catalunya, per 1920, ficaren el morro tort y ordenaren que’ls bonanits valencians teníem que escriurer “xitxo”, ¿per quína rahó? Perque’ls eixia del buderó als catalans. Sinse dir ni chut, lo mateix que si hu hagueren ordenat entre núbols y trons Sent Vicent Ferrer y Joanot Martorell, els colaboracionistes Joan Fuster, Carles Salvador, Enric Valor, Sanchis Fuster y tota la conillá de títaros acataren a rabo borrego el capricho (del italiá capriccio) dels seus amos catalans.

El despreu al valenciá fea que Alcover, Moll y S. Guarner, en el DCVB, no arreplegaren cap de la documentació que mostra el DHIVAM referent a chicho; pero, encá que sinse oferir fonts documentals, arrepleguen el mateix sustantiu en morfología alterá y fent olvit del orige valenciá: «Xitxo m. Gos, en llenguatge familiar (Empordà, Calp, Men.); cast. chucho» (DCVB). L’asunt es aborrit, pero eixemplifica l’estrategia del expansionisme catalá. Els diccionaris que consulten els chiquets valencians asoles donen el barbarisme catalá “xitxo”. Aixina, el catalaner Martí Mestre de la Universitat de Valencia excretá un manipulat “Diccionari històric del valencià col•loquial”, ahon dona les veus valencianes com a coloquials d’ágrafs burrimacs, oferint sa versió en catalá de la mateixa paraula, “xitxo” en este cas, grafía que dona com a cultisme, pero que ni una vegá pot trobarse en la documentació valenciana d’abans de la prostitució catalanera; perque’l Jakobson de secá Martí Mestre oferix un eixemple de “xitxo” que, taimadament, dona a enténdrer que sería d’un sainet illicitá del XIX; pero es fals, ya que está tret d’una “normalització” catalanera dels huendos illicitans Sansano y Castaño.

Atre artiste de la morfología, l’arrebatacapes Corominas, arreplegá el sustantiu valenciá “chicho”; pero, cegallipa a tota sa documentació desde’l sigle XVIII, mos estampá el bunyol fabriste en x y tx: “Xitxo, ‘gos’, en valenciá” (DECLLC, 9, p.562). De veritat, u te que mosegarse la llengua, o les tecles del ordenaor, pera no dir als colaboracionistes lo que’s mereixen. N’hian més eixemples en el coloqui de Cartagena de veus prohibides per el fascisme catalaner, com “antoixá”, vocable que’ls colaboracionistes sustituixen per “va antullar” . Si als chiquets valencians els empapusen de catalá, siga en els canals de la bonyatil Generalitat de Camps o en els coleges, els pareixerá genuí cent per cent els catalans “amb, xitxo, vacances, vesprada, esport...”.¿Qué’s paregut a en, chicho, vacacions, vesprá o esprá, deport...? ¡Clar que sí, son llengües germanes naixcudes del lletí!.

L’anónim coloquier de Cartagena parla del “coll llarc y palpudet” de la chicona y d’un “clot” en mig la barba pera juar a “argollar”. En valenciá tenim l’adj. “llarc” , pero els colaboracionistes asoles admitixen el catalá “llarg”, y els dotors Taranyines callen, acepten y aumplin bolchaques. Aixina, “argollar” es un verp valenciá, no catalá, derivat del arábic ‘al-gulla’, argolla (Thesaurus, Valencia, 1575) y hui chorat per l’IEC. Lo furtat al valenciá, en colaboració dels millonaris d’Ascensió, heu complementen en la catalanisació que fan de la morfología valenciana. Aixina, mosatros tenim “china, chino, chines, chinos”, casi homógrafs en els sinónims castellans, ¿y qué?. Si son grafíes nostres, ¿per qué tenim que obedir als catalans y escriurer ‘xina, xinés, xineses, xinesos’?. Mosatros, desde fa sigles, triaren estes grafíes que podem vórer en documents com l’inventari valenciá del 1643: “de damasc blau de la China” (Bol. R. Acad. Esp., tº, 58, p. 497, Inv. any 1643); o, metafóricament, parlant del tancat de fronteres chines a un misioniste: “si el chino os tanca les portes” (Cebrian, C.: Sacro Monte Parnaso, 1687, p. 259). Ningú valenciá día o escrivía el catalá “xina” , sinos el valenciá “china” y diminutiu “chineta”, com apareix en l’anónim coloqui de Cartagena al descriurer la bellea de Crisóstoma: “uns ulls com una chineta” (v. 51).


Llástima que’l fascisme catalaner, en lloc de tíndrer un obstácul jagant en nostra Generalitat, es troben als astovats Benvestit Camps y la sinyoreta Rita Barbera, els primers en catalanisar dasta els billets d’autobusos. Y mentres, els sanc d’horchata seguixen fent el fachenda cremant traques y balafiant millons en falles, fogueres y moixarangues de fer riurer, disimulant sa indignitat y porega. U que ha perdut l’orgull em día: ‘¡Che, si aixó del “amb” y el “vacances” ya heu ensenyen desde fa 30 anys en l’ascola!’. No tenim remey. Es com si desde fa tres décades, a estos afaitamones tots els díes els arrearen un carchot al eixir de casa y, acostumats, heu defengueren com a tradició. ¡Ay, quín poble matamorta! Ademés, estos valencians cobarts y enmerdats de vilea dasta la coroneta, son els primers en criticar al GAV o CV que, segur, tindrán els seus defectes, com es llógic; pero tenen una virtut d’altea: son els únics que hui defenen, sinse ajudes, la singularitat del malmarrós Reyne de Valencia (¡y no soc monárquic, pero si els camandulers del Nort fan campaneta de combregar del fals Principat...!).