OPINIO
 

¿Idioma valenciá en Catalunya? Sí, sí sinyors

 

Ricart García Moya/ Este aponentat estiu, el 24 d’agost a hores del rat penat, la mordinyá d’una aserp morruda casi em dona billet pera fer companyía a Pere Boter y Sanchis Guarner. Rápit y abofegat, com si em perseguira Mª Teresa Fz. de la Vega, vaig fer el trayecte d’Arlanzón a Burgos en dihuit minuts. Al aplegar al Hospital tenía el dit com un botifarró de la binsa. Ingresat d’urgencia en “Cirugía Plástica”, no me tallaren res gracies al equip de la Dra. Calzacorta (sic), y a unflarme de curautot dasta els nyitols. Va ser lo més bonico de les vacacions. May m’havíen fet tant de cas. Tots s’aguaitaven a la porta 413 pera vórer si fea coll de figa o em tallaven a escachets per la cangrena (aixina havía pasat en atres).Y dasta del companyer d’habitació, un amoixamat búlgar més renegrit que Saplana, era interesant per la porega que’m donava de nit.

La veritat es que m’agradaría charrar més de mi, per alló del egocentrisme, pero com el payasisme catalaner del PP mos rosega el Reyne, enfilaré un asunt que fa riurer als colaboracionistes: la valencianisació del triángul Tortosa, Lleida, Tarragona. No conec atra ferramenta que la documentació pera fer vórer que’l valenciá es sorregá al Nort del Senia desde temps migevals, be per les paraules del mosárap y arábic valenciá dutes per viagers, estudiants que anaven a Lleida, comerciants y guerrers; be per la llectura de prosa y vers en valenciá, feta inclús per voluntat dels reixos, ¿recorden la traducció del Valeri al valenciá (a. 1395), ficá d’eixemple idiomátic als Consellers catalans?; y també era vehícul de trasmisió l’escoltar els atractius coloquis costumbristes valencians.

La valencianisació afectá a les costums. L’erudit catalá Joan Amades reconeixía que l’órige dels castells humans en Catalunya es troba en les festes del poble de Valls del any 1791. Allí, entre atres borinotaes, es va vórer un "ball dels valencians" (Amades, J.: Costumari, 1, p.680), ahon tres dels ballaors pujaven a esquenes dels companyers, agrupats en rogle, y el primer dansant montava damunt dels atres. El folcloriste anyadix que, poquet a poquet, la “moixiganga o ball dels valencians” es va fer més complicat, en més altea y castellers, aplegant a sa máxima grandea en les festes de Valls de 1870; per tant, segons Amades: “el qualificatiu de Ball de Valencians, apel•latiu que pel Penedés i pel Camps de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una procedencia valenciana de la Moixiganga” (ib. 4, p.812). ¿Cóm aplegá a Valls esta tradició? Pot ser que algún grup de bolantiners valencians fera espectáculs per Tarragona; o, posiblement, alguns catalans voríen en el Reyne els jocs d’Alcides o moixiganga (aixina es día) y la imitaren al tornar a Catalunya, cambiant lo de chics valencians per ‘Xiquets de Valls’. Es evident que’n Tarragona consumíen cultura y lliteratura valenciana en el sigle XVIII; aixina, en 1723 aplegaven composicions “en valenciá y en consonants forzats..., també pera Tarragona, en consonants forzats y en (l)lengua valenciana” (BSM, Ortí Mayor, J.Vicent: Poesíes, 1723, f.122); y eixa tradició may es trencá, com demostra atre eixemple que trobí este estiu.

En joliol, abans de que’m picara la víbora, acaminava fet una sopa per replasetes de la monflorita Chueca de Madrit pensant en l’archiu de Longoria (no Eva, sinos el Palau homónim, rabosera de la SGAE de Ramoncín y la Bardem). Raere de topetarme en personats com Eduardo Mendicuti, “La Susi”, apleguí al Longoria, arquitectónic pastisot moderniste rebonico de veritat. Ya no s’anrecordaven de mi, ni del canyeret d’atra visita (per una brometa en el Ramoncín), y junt a l’angelical Adelaida torní a vórer el fantástic palau per dins y fora, dasta el romántic jardínet cercat de columnes lotiformes, cristals inglesos emplomats, escaleta d’ansómit wagneriá y, dins de la llaberíntica mansió, lo que anava buscant: “Cremaes sinse foc”, un sainet valenciá publicat en Tarragona l’any 1917, mentres que alemans, inglesos y francesos es feen chichines en trincheres de fanc y sanc perfumá en gas mostalla.

L’autor havía presentat la comedia a la “llista del Concurs al prémit” (p.6) de Lo Rat Penat y, per la demanda d’obres en valenciá, s’havía editat en Tarragona. Poc coneixem de Gómez Gascón, autor d’enredros com La reina de la festa de carrer (a.1932). En juny de 1936 estava dispost a regentar el teatro Benavente de Sueca. No tingué sort. El seu nom y apellits apareixen en la llista dels soterrats en un clot comú del cementeri de Valencia, mort per “asistolia” als 66 anys el 25 de juny de 1944. Heu cataloguen entre les “víctimes del franquisme”. Me pareix raro, ¿no?.

Pera mosatros era home lleal, que mantingué sa llengua sinse prostituirla (no era un gandumbes que ficara ‘València’ en -e- auberta, eixa espardenyá catalanera encá no havía botat el Senia). Als tarragonins, en el prólec, els aclarix que estava escrit en valenciá (p.6); y, en els diálecs, una dona pregunta: “¿Aixó, quina llengua es, chiqueta?”, contestanli l’atra: “La valenciana” (p.20). El propi títul “Cremaes sinse foc” du la caracterísca perdua intervocálica del valenciá modern, alluntanse del castellá y catalá. Gascón usava la prep. “sinse” y la morfosintaxis d’infinitiu y enclític junts, sinse guionet fabriste: “rascarse la bolchaca” (p.8); y fea distinció de género: “un bromiste” (p.8), mentres que’n catalá y castella es anfibológic pera masculí y femení, ‘bromista’. Ell escriu “foro” (p.9), cultisme comú al valenciá, castellá y catalá; pero, a mitans del sigle XX, els filólecs catalans vullgueren ser més singulars y, per l’art científic de birlibirloc, amaitinaren l’etim lletí ‘forum’. Hui, el creillar catalaner de les Universitats del Reyne escriuen y diuen “fòrum” ficant expresió docta, com si l’hagueren escoltat alguna vegá a sons yayos (encá que prou mestres catalaners han aplegat a la vellea y ampapusen catalá als netets).

La acció de “Cremaes sinse foc” ocurrix en un llogaret de les redolaes de Castelló, “un disapte per la vesprá” (p.9); que, en catalá dels coleges, diríen: ‘dissabte a la tarda (o vesprada)’. Tant el lléxic com la morfosintaxis son del valenciá modern. Allí llegim: “¡A Margot han maltratat!” (p.14), en signes d’exclamació que fiten cap y fi de frase; y el verp ‘maltratar’ no du el sonit oclusiu sort -c- , encara que hui s’ascolte ‘maltractar’ als monyicots amodorrits per l’inmersió y als machongos que’ls agrá fachendar de cults. Lo mateix podem vórer en “es molt seria y se fa molt de respetar” (p.19), fugint de la mariconaeta catalanera ‘seriosa’. Els pesiguets sicalíptics apareixen en répliques tarquimoses y en vocables com el compost de verp y sust. “Chuplanaps” (p.17), mot del novio de Lluisa. La morfosintaxis verbal mostra construccions imperatives propies del valenciá: “Dismeu com autoritat .-¿Li hu dic? -¡Diso!” (p.16) , y els sustantius eren eixemple de valenciá modern pera tarragonins de 1917: “estem en el sigle vint” (p.17), no l’arcaisme ‘segle’; y “en les taules del teatro”(p.18), no ‘teatre’, etc.

En esta publicació feta en Catalunya apareixen pronoms moderns valencians: “com mosatros pugam” (p.21), y tampoc falten referencies als embutits nostres: “botifarrons de la binsa” (p.22) La variable valenciana ‘binsa’, en billabial, es d’orige prerromá desconegut (l’étim lletí *vinctiare es fum de boches), tenint parents en el vasc brintza, en l’antiu aragonés binza, bienza, el brinsa del catalá y el binsa, binza escampats dasta Almería (DECLLC, 9, p.287). N’hia més, com la bona “ansisam”(p.26), y el sabrós “abaecho” (p.27), que hui ningú s’atrevix a escriurer en -ch-. Els adjetius nostres també donaven riquea semántica: “fartona sinse vergonya” (p.27), “tu tens la culpa, bachoca” (p.28), alternant en cultismes com “ara vindrá el terremoto” (p.30), comú al valenciá, italiá y castellá (del lletí terrae motus). Y d’aquell italiá ‘facciata’ -pronunciat facchiata-, ixque el modern valenciá ‘fachá’ o frontera, usat per Gascón: “a la dreta... fachá de casa en que viu l’alcalde” (p.11). Hui está perseguit per els millonaris poliseros llingüístics del PP, que han implantat el catalá ‘façana’.

La comedieta acaba en una rahonamenta: “Estos chics apagarán / apretant aixina un poc / a les cremaes sinse foc” (p.32), que en catalá tindríem: ‘aquests nois apagaran, / estrenyent així una mica / a les cremades sense foc’. Idiomes pareguts y germans, com el valenciá y castellá, pero distints. Podríem allargar la llandosa retafila de valencianismes angarcholats als tarragonins en 1917, pero la pacencia te llímits. Aixina que aniré tancant la pará.

La Batalla de Valencia no l’ham perdut del tot, desde’l moment en que cada u de mosatros seguix fent lo que pot. La guerra cultural contra l’expansionisme te en publicacions com el SOM o el digital El Palleter de CV unes fortes closes (‘crosses’, en el merdós catalá de l’AVLL del PP). Ara be, inclús al valencianiste en més purea l’arrapen y andenyen els piteus del porc inmersor; aixina, en “Cremaes sinse foc” tenim el sust. ‘foc’ (combustió de materia), diferent a ‘foco’ (punt ahon naix algo, foco d’enfermetat, foco lluminós, foco cultural, etc.),en –o final y comú al valenciá, castellá y catala prefabriste. Alguns han caigut en lo filat de créurer que’l catalá “focus” es valenciá, pero asoles es un lletinisme adoptat a principis del XX per els gambaires de Pompeu Fabra y per motius extrallingüístics (alluntarse d’homógrafs en castellá). La grafía ‘focus’ no existix en valenciá. Heu dic perque asobintet ix en la prosa d’algún companyer. En el DHIVAM done testimonis pera qui vullga anterarse: “foco de corrupció, de vicis...” (Escrig: Dicc. 1887); “dos focos eléctrics d’arc voltaic” (Bernat, Lluis: El terreno del honor, 1894) “una nit, baix els focos de la plasa” (Sendin, A.: ¡Grogui!, 1931); “cuansevol puesto ahon s´encontra el seu foco” (El Bou solt, 1877, p.205); “un foco eléctric” (Hern. Casajuana: La oroneta de plata, 1914, ) ; “que foscor... dónali la clau al foco” (El Tio Cuc, nº150, Alacant, 1917); “un farol o foco... que fasa poca llum” (Peris Celda: ¿Voleu llum?, 1918).

La mosegá de l’aserpota ha quedat en l’olvit, y agraixc els bons modals d’aquelles enfermeres de la Dra. Calzacorta. Ací, en el Reyne, n’hian atres perills y convé anar en trencafronts y mirant de reull, per si mos empiulen el copró. Aixina, en l’ultim SOM , en “Parle vosté... pero parle be” se defen l’us del valenciá ‘escaló’, y s’enaltix com a “honrat catalaniste” a Eugeni S. Reig per parlar del sust. “escaló” y els sinónims “esglaó i graó”, arcaismes vius en catalá. Que mosatros sapiam, es la sibilina táctica del IEC y sa mascota: oferir lléxic valenciá y catalá, recomanant este últim com a nivell cult. Un bochí pot ser molt “honrat” y reconeixer, per eixemple, a son pare; pero el penjará d’una corriola y l’afonará la neuleta del esternó si li manen fero. Per cert, en la mateixa secció critiquen a Mercadona per usar el catalá. ¡Che, mante, si Roig asoles seguix els consells dels ‘honrats’ catalaners com Reig que, entre vocables catalans y valencians, tríen els del Nort!.

A continuació del comentari a Honrat Reig, tenen la gentilea d’acarchotarme una llevantansa: “El Diccionari Historic de Garcia Moya no porta cap de les dos paraules” (SOM, setembre, p.4) ¡Mentirola del tío Lepa!. Home, está clar que no incluixc “esglaó” y “graó”, perque’l DHIVAM te com a misió anfrontarse a la contaminació lléxica que mos introduixen, entre atres, ‘honrats’ com el sinyor Reig; pero el valenciá “escaló”, en contra de lo que diu SOM, sí apareix en el DHIVAM y l’Apéndix: “no son sino escalons” (Ferrer, St. V.: Serm. c. 1400); “alts escalons” (Roig: Espill, 1460); “lo rey de armes al escaló més alt (...) “lo Sindich ecclesiastich pujá tres escalonets” (Autobiog. Bernat Guillem, 1604); “damunt dels escalons o banquets” (Libre de Antiguetats, abril, 1632); “els escalons” (Mulet, F.: Bib. Nac. Ms. Infanta Tellina, c. 1660); “els cuatre o sinc escalóns” (Els chics educats en casa, 1846, p. 67);“els escalons” (Chiste dels estudiants, Eixátiva, 1854); “escalons te el Micalet” (García, J.: Un casique a redolons, 1872); “escaló” (Escrig: Dicc. 1887); “fent escaló” (Soler, S.: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907);“campets escalonats” (Gadea: Tipos, 1908); “en un escaló” (El Tio Cuc, nº 111, Alacant, 1917); “tres escalons” (Cubells: Els panquemaos, 1919); “cuatre escalons” (J. G., Josep Mª: Fallo a blanques, 1924);“cuatre escalons que tenen sa corresponent balaustrá” (Alegre Ortiz: En la Canyá, 1926); “dels escalons” (Serred, P.: Els cuatre seros, 1926);“deixa la clau en l’escalonet” (Colomer: ¡Me cason...!, Alcoy, 1931); “el peu del escaló” (Valls: El tío de sa neboda, Alcoy, 1933); “oferint cada escaló” (Llibret Foguera 14 de Abril, Alacant, 1936). Aixina que, amic Manolo Latorre, n’hia que mercarli ulleres de batre al que no guipa lo que te davant. A partir d’ara, desacreditat el producte, ¿quí voldrá tíndrer un DHIVAM que no duga y defenga valencianismes com “escaló?.

En realitat, aufegats en la tristea d’este Auschwitz catalaner, ¿qué sería de mosatros sinse estos tracalets saineters entre companyers?. Quede clar, per si hagueren ductes, que’ls que colaboren en SOM tenen la meua admiració, incluit el llosco crític. El meus enemics culturals son els millonaris d’Ascensió y els politiquets empollastrits, eixos del Ajuntament de Valencia que s’astoven per catalanisar a rabo borrego dasta el topónim Valencia, escagarrusanse en tota la lliteratura y autors desde l’órige del idioma valenciá.

Hui, escalonet a escalonet, ¿aplegarem al Paraís de la dignitat com a poble, o s’asbararem (en -b-) al Tártar del fascisme catalaner?. De moment, de rodes a pilars, tenen a l’Administració com a bagasa, en tots els millons que vullguen y un eixercit de colaboracionistes: mestres parnasians de carreró, pintorets d’alta polsera, asesors culturals chuplacalostres..., y la partiquí: embonyigats partits agenollats baix les cuatre barres y el catalá. Un eufóric y panchut Eliseuet Climent, parlant de la Batalla de Valencia, fachendava el dumenche pasat: “de allí nacieron otras conquistas: universidades, escuelas, sindicatos, intelectuales”.

Abans, el poble vivía fet un tot en el Reyne, nugats per la llengua y els seus misteris: al gos de melsa d’una mixorrera del 1740 li díen “Ocsarrac”; y un llauraor de la contorná de Valencia era “Quinolata”. Com si foren animistes, tot tenía nom y ánima: els abres, montanyes y clotaes, tomateres y carchofars, un rebals de sequiola, la placha del Cagarritar, el Nano del carrer d’En Llop, el Calendureta d’Elig, el Diantre de Vilafamés, la Vagasa (sic) d’Antella, el Pardalot d’Alcoy...; dasta els campanars parlaven valenciá, no catalá: “campanes... les de Santa Catalina, / que dihuen clar al tocar, / botifarra, botifarra, / botifarra y ansisam (...) les de Sent Miquel, que dihuen, setrill, barral” (Romans en les virtuts dels Pixavins, c.1730).