OPINIO
 

El Deportiu Eldense, el "sport" de Galdós y el "aquest" navarro

 

Ricart García Moya/ El carísim “moleskine” (‘molesquín’ o ‘minutari’, en valenciá) es un cuadern de notes que s’oferix adornat de gábules intelectuals: una diu que’n ell dibuixá apunts Van Gogh; y atra, que un Hemingway ampudegat de whisky escrigué el canyamás d’obres com El vell y la mar, ¡qué coses!. Yo, fent de mona (no Font de Mora), m’ha comprat u pera anar a Elda y escriurer lo que dotoreche. Aplegue, fa 7 graus en el carrer Pedrito Rico, aixina que cagandando de fret escomense a escuadrinyar dasta’ls arbellons. Parle en la monovera Consuelo Poveda, culta archivera d’Elda, que pensa que’l valenciá no va ser llengua generalisá en Elda en temps forals. Les racholes dels carrers donen el nom modern y antiu, “San Roque, Sent Roch”. May coneixerem dasta qué punt les isogloses valencianes y castellanes s’espentaren per eixos carrerons ahon, fa un sigle, vivíen el futbolistes d’un taboll Deportiu Eldense.

El fútbol, per 1920, era tan popular que’l semanari El Tío Cuc d’Alacant donava noticies dels partits: “els deportius... el capitá del Deportiu ya te avisats al seus... els elements directius del Deportiu... del barrio de San Blay de Alacant... del Deportiu de Elda... contra el Deportiu de Novelda... el Deportiu Eldense” (El Tio Cuc, 2ª ep. nº 52, 53, 55, Alacant, 1924). Hui, per molt que u regire, asoles trobarem referencies al castellá “Deportivo Eldense” y catalá “Esportiu Eldense”. El fascisme catalaner ha soterrat singularitats idiomátiques com l’adj. ‘deportiu’ en tot el Reyne gracies, per eixemple, a moscardes colaboracionistes com Enric Valor que, per l’any 1930, aplegá a la redacció d’El Tío Cuc y aná sustituint el valenciá per el catalá.

El sust. “deport” es cultisme derivat del lletí ‘deportare’. Respecte a la corrupció catalana “esport”, no els aplegá directament del lletí ‘deportare’, sinos del anglicisme castellá “sport” (raere de patir aféresis y atres aldacraes metaplasmátiques l’étim lletí) arrailat en la llengua de Cervantes en el sigle XIX; aixina, un personage lliterari de Galdós ya fea depórt hípic: “ni conocía tampoco la pasión viva por ningún arte, ni por el sport, pues aunque cabalgaba dos o tres horas cada día, jamás le inflamó el entusiasmo hípico” (Pérez Galdós: Torquemada en el purgatorio, 1894, p.54). També la Pardo Bazán usá habitualment l’anglicisme en castellá: “seguir un régimen, hacer sport moderado” (La Quimera, 1905, p.288). Desde eixes feches, els castellans també han escrit y parlat d’artículs d’esport o sport, siga en la prosa de Miguel Delibes o de Vargas Llosa: “a pesar del coche sport que le regaló su padre” (La ciudad y los perros, 1962, p.218). El cas valenciá es distint. En el sigle XX es mantenía el cultisme clásic ‘deport’, orige dels neollogismes ‘deportiu, deportiste’. En la prosa de Pérez Galdós ham vist que un sinyoret practicava la hípica com a “sport” tots els díes; y, escrit en valenciá, un desfaenat bisbe migeval fea lo mateix:

000000000

Lo reproduit correspón a la coneguda traducció al valenciá del Blanquerna de Llull, feta per el catalá Bonllabi en 1521, en lléxic y morfosintaxis diferent al del valenciá modern que, més o menos, donaría: “lo bisbe... venía de deportar per les redolaes de la ciutat per tal que’n fora més sa... e que li vinguera major sabor e apetit de menjar en la taula. Lo bisbe tenía en práctica péndrer este deport tots els dies de bon matí” (Blanquerna, Del estat de matrimoni, any 1521, f. XVI)

Pera que’ls colaboracionistes no s’aprofiten dels arcaismes de 1521 y enredren als bonanits, n’hia que aclarir que vocables com el demostratiu “aquest” eren recialles del provensal del 1300, y analógic d’atres llengües germanes. En els ‘Fueros de Navarra’, redactats per l’any 1320 en una mescla d’aragonés, castellá y provensal (no en vasc, ¿eh?), el demostratiu “aquest” es usat asobint: “Et con atanto el Rey non lo deue echar de tierra ad aquest qui la forço. si queregant no ouiere ni emparar lo suyo” (BNM, Ms.248, Fueros de Navarra, c. 1300); y la mateixa grafía trobem en el castellá: “Recitase Porastis que Salamon huuo de la sangre de un gusano el qual ha nombre Tamur; e con la sangre de aquest quebraua las piedras” (Crónicas de San Isidoro de León, c. 1385)

El demostratiu provensal “aquest” (corrupció del lletí “eccum iste”) estava escampat per el castellá, aragonés, navarro (no ‘navarrés’) y occitá; aixina , en el sigle XI, cuan el Sit calfava a calbots al conde de Barcelona per els pinars de Tevar (a. 1090) , el poeta occitá Guilhem de Peitieu escrigué: “aquest non er ja camjatz”. En acabant, el demostratiu “aqueste” era habitual en el castellá de Lope de Vega, Cervantes, Quevedo, etc. Hui es arcaisme el provensal “aquest” en valenciá, arrinconat per el demostratiu “este” (cultisme, del lletí ‘iste’), també clásic per apareixer en obres escrites en territori valencia desde l’orige de la llengua lliteraria: “quan Nos haguem oides estes noves” (Crón. Jaume I). Dasta Corominas reconeixía la singularitat dels demostratius valencians en relació als catalans: “quedant este, esta, en el domini valenciá; y aquest, aquesta més al Nort” (DECLLC, 3, p.716)

Tornant al Blanquerna traduit al valenciá, es pot vórer que parla del “deport” d’equitació practicat disciplinadament “tots els díes” –patint aigua, fret o ponentá-, pera mantíndrer bona forma, salut y apetit. El polisémic sust. ‘deport’ aná reduint son semantisme cap a l’únic significat de fer eixercici de tot tipo, competitiu o no: juar a pilota, nadar, córrer...; acepció mantinguda dasta ara: “tot aquell... que sapia alguna cosa en contra del deport” (El Pelut, nº1, Alacant, 1924); “als deports, al fútbol...” (Esteve: La comisió de la falla, 1929); “¿camps de deport? Ni hiá dos” (El tío Cuc, 1930, p.11). Hui, la Generalitat ha endenyat el Reyne en l’anglicisme castellaner y catalá “esport”. Son ordens del IEC, y sa mascota AVLL obedix, acacha aurelles y meneja el rabo.

El lléxic deportiu del valenciá modern tenía singularitat abans del fascisme catalaner. Mosatros, com els nostres yayos, diem “campeó, campeonat”, en morfología pareguda a la de les llengües germanes. De Nort a Sur del Reyne diem y escrivim campeó: “campeó de natasió” (El Tio Cuc, nº 57, Alacant, 1924); “partits més de mil / en tims de tota calanya / desde el campeó de...” (Palau y Songel: Tenorio F. C., 1924); “també sap que may faltes als campeonatos de ball” (Gómez Polo: Yo mate... bous, 1926)

El valenciá, ademés, te la riquea d’oferir distinció de género; claritat semántica que tart o pronte l’agarrarán castellans y catalans. Mosatros podem dir deportista a la dona y deportiste al home: “me vaig a fer deportiste” (Sanmartín: La III Volta, 1926); “a tots el deportistes..., els partits del pasat dumenche y dilluns no han deixat satisfets als deportistes alicantins” (El Pelut, nº1, Alacant, 1924); “María, ex corredora, deportista y aspirant a...” (Sanmartín: La III Volta, 1926).

Per 1920 ya teníem s’aplicació en expresions metafóriques: “¿y desde cuánt li ha atacat eixa febra deportista?” (Sanmartín: La III Volta,1926); també pera distinguir al periodiste especialisat: “redactor deportiu desde estes columnes...” (El Pelut, nº1, Alacant, 1924, p.3); a les societats dedicaes al deport: “vaig al meu Club Deportiu a donarli una rao” (Esteve: La comisió de la falla, 1929); “agrupacions deportives” (El Tio Cuc, nº 55, Alacant, 1924); “a les sosietats deportives” (Palau y Songel: Tenorio F.C., 1924); eixistint també el sust. referent als aficionats: “deportisme... el Pelayo y el Deportiu posaren tot el entusiasme en el partit...” (El Tio Cuc, nº 52, Alacant, 1924). Com ara, el deport en més cantitat d’encarabasinats era el fútbol (per raro que hui mos parega, en valenciá era vocable pla; en catalá, agut): “el fútbol es el deport que hui en día / te més adictes” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1960).

En fi, en ma vesita a Elda m’haguera agradat charrar de deport en algún net dels futbolistes del Deportiu Eldense, pero fea molta chelor. Tremolant, prenguí café en llet en el bar Cózar y, chino chano, en el “moleskine” en blanc, més net d’apunts lliteraris que ma bolchaca de dinés, botí de la capital sabatera al meu allar (El sust. valenciá ‘allar’ es polisémic; equival a camp d’alls y castellá ‘hogar’, pedra o ferro pla que está situat en terra, abaix del fumeral, ahon es fa el foc pera cuinar o calfarse: “la paret del allar” Pou: Thesaurus, 1575; “en unes bones tenalles / com les que tinc en la allar / y ben enseses en foc” Coloqui nou de Chusep el Bo, Imp. Nebot, 1813; “anem dins, vinga; ensendré foc en l´hallar” (sic) Nebot, Chusep: Les companyíes, c.1890).