Ricart García Moya/ Com ya coneixem, el Memorial Vilarig (a. 1607), escrit en idioma valenciá cancilleresc, donava noms de certes mercaderíes, noms que aplegaven de Sur a Nort del Reyne, unificant l’idioma. Abanda de la riquea llexicográfica del document, el seu análisis per l’IEC mos mostra el “cientifisme” que practicaven els seus membres, incluit Pompeu Fabra, auténtic pare, mare y yayo del catalá que la Generalitat de Font de Mora obliga a depéndrer a chiquets y funcionaris. Com a eixemple d’eixa manipulació triarem el sust. “conchal”.

En l’imprés original apareix: “conchals de seda paga la cárrega” (Mem. Vilarig, a.1607). El sust. “conchal”, en traslació semántica, derivá del lletí concha,-ae, que donaría el valenciá, portugués y castellá “concha” (en cat. patixen la corrupció ‘conxa’). Segons Corominas, dasta el 1800 no apareix en castellá el “conchal de seda” (DCECH, 2, p.167); y, com el Reyne de Valencia era el major productor, el vocable pasaría als idiomes vehins. La RAE arreplegá la veu valenciana en son dicc. de 1884 (lo mateix que ha fet modernament en el valenciá “pollastre”, que també havía pasat antigament al catalá). Els conchals de seda s’exportaven y, junt al producte, anava el sustantiu; d’ahí que “conchal de seda” podría trobarse en documentació del sigle XVII, desde Castella a Marroc. El sust. era polisémic, aludint a madeixes, cubertors y matalaps fets de seda. També teníem “straça de conchals” (Mem.Vilarig, 1607), de semantisme ductós: ¿escachets o retalls de conchals de seda, paper d’estrasa fet en ells?.

Segons Alcover, Moll y S. Guarner, la morfología “conchal” no apareix en valenciá. Ells asoles oferixen “colxal, conxal” en el DCVB; per tant, la grafía sería invent blaver: «conxal. tela de vanova? Conxals de seda paga la càrrega, doc. Val. a. 1607, Aguiló Dicc.» (DCVB). ¡No hu entenc! Usen el mateix document en valenciá del any 1607 que yo tinguí davant. ¿Quí falsejará la morfología, els tres sabis sabuts o este terroriste blaver que soc yo?. En realitat, la treseta d’Alcover, Moll y Guarner no varen vórer en sa vida l’original de Vilarig, sinos el dicc. del mallorquí catalanisat Mariano Aguiló, mort en Barcelona en 1897.

El dimats pasat m’acostí a la Univ. d’Alacant (paraís catalaner dels Colomina, Montoya, Jaén, etc.) pera vórer el dicc. Aguiló ahon, cambiant ch- per x-, diu: «conxals de seda paga la cárrega; Valencia, 1607» (Dicc. Aguiló, t. II, Barcelona, 1916, p.209). Tampoc netejava ductes. Els apunts llexicográfics del soterrat Aguiló no pasaren directament al diccionari homónim, sinos que Pompeu Fabra va fer l’arreplegá y revisió del material abans d’editaro l’IEC, en una de les primeres decisions de sa Secció Filológica. ¿Quí alterá l’original de Vilarig: Aguiló o Pompeu Fabra?. Ací topetem en el tenebrós mon dels filólecs expansionistes, que may deixen que la realitat trenque els seus propósits d’exténdrer Catalunya dasta la Ralla del Reyne en Beniel.

Pompeu Fabra y l’equip del IEC varen fer un prólec en finea, en finea de lladres. En la relació bibliográfica d’obres consultaes pera fer el diccionari Aguiló apareix una purrelá de valencianes, pero may fan cap de referencia a que’ls autors havíen deixat constancia impresa de que escrivíen en valenciá. Aixina fan en el Tirant de Martorell y, mentint en “rigurositat científica”, en el Liber elegantiarum d’Esteve: «J.Esteve Diccionari Català-Llatí, Venecia, 1489». Tant el noveliste com el lletiniste deixaren ben clar que escrivíen en llengua o idioma valenciá.

Lo chocant es que Fabra y l’IEC sí varen fer campaneta de combregar de les obres en que’l autor día escriurer en catalá, y encá d’atres que no heu dien. En el cas de les traduccions fan lo mateix; aixina, llegim: “Génesi, Amer... trelladá del provençal a la llengua catalana en l’any 1451” (Bibl., Dicc. Aguiló). Yo he llegit eixe Génesis y no he trobat el pasage ahon diu que estava “trelladá del provençal a la llengua catalana”. Me sindona lo mateix, l’autor Guillem Serra era catalá y res que dir per nostra part... si mantingueren el mateix criteri en les obres valencianes, pero no heu fan; per eixemple, del Blanquerna escrit en provensal per Llull y “traduit... y estampat en llengua valenciana” (Valencia, 1521), Fabra y l’IEC asoles diuen: “Blanquerna..., Johan Joffre, Valencia 1521”; silenciant “científicament” cuansevol referencia a que Bonlabi digué que heu traduía al valenciá. La mateixa táctica fan en el conegut “Sermó de la Conquista” (Valencia , 1666), ahon Blay Arbuxech va fer un cant a la “llengua valenciana”. Pompeu y l’IEC també heu censuraren. Eren expansionistes que usaven la llengua com a gavinet o navaixa contra l’idioma valenciá.

N’hian més astruperis. En la relació bibliográfica, Fabra y l’IEC incluixen una femerá de falsificacions catalanes com si foren obres clásiques del XV; per eixemple: «Boades, Libre de feits d’armes de Catalunya, a. 1420, Rector de Blanes» (Dicc. Aguiló, 1916). L’engany no’s pugué mantíndrers y, dasta els catalans, reconegueren al poc temps que era una falsificació feta per Roig i Jalpi. Atra font lléxica es l’anacrónic pastís «Curial y Guelfa (sic) novela (sic) catalana del s. XV» (Bibl. Dicc. Aguiló, 1916). Com es sabut, l’artiste inventor va ser Milà i Fontanals en la segón mitat del sigle XIX y, per rahons obvies, may pugué explicar d’ahón havía tret el manuscrit.

¡Ah, che! ¿Y les famoses e importantísimes “Regles de esquivar vocables”, fetes supostament per el valenciá Fenollar y els catalans Jeroni Pau y l’archiver Carbonell per l’any 1492? ¿Per qué no les usaren Aguiló y Pompeu Fabra com a font lléxica pera el diccionari de 1916?. La que hui califiquen pomposament com a la 1ª gramática catalana eren tres fulletes d’un conegut y molt estudiat manuscrit del Archiu de la Catedral de Gerona (Cod.69). Descrit y catalogat en detall el seu contingut per erudits anteriors a Aguiló, ningú va fer la més chicoteta referencia a estes fonamentals regles ¿Per qúé?. Perque encano les havíen escrit en les fulles en blanc que quedaven en el citat códic 69, y encá hui queden algunes en mig d’atres escrites. Aguiló y Pompeu Fabra coneixíen este códic, pero les Regles encano havíen eixit del forn del erudit Jaume Massó, membre del IEC y autor de la falsificació. El panquemao el dona a coneixer Massó, ¡casualment, ¿eh?!, cuan volíen implantar en Castelló les normes catalanes del 32.

Per últim, l’atra joya del “cientifisme” filológic, el vintungles Corominas, en son diccionari etimológic donava «Xalupa. 1ª doc.: 1607, Memorial, Valencia, DAg.» (DECLLC, 9, p.428). Corominas aludix al Memorial Vilarig alterat per Pompeu Fabra en el “DAg.”(dicc. Aguiló), y doná com a primera documentació en catalá la “chalupa” valenciana de 1607, falsejant sa morfología en “xalupa” y burlant el respet etimológic que tant els agrá cacarechar. El sust. valenciá, com es sabut, derivá del fr. “chaloupe”, per tant, la ch- era cultisme etimológic y no teníen dret a fer el cámbit, pero aixina es la “rigurositat científica” del fascisme filológic del IEC, hui aponat en el Reyne de Valencia.

Parlant del repugnant IEC, m’aplega este mensage de la Generalitat del pastranot Font de Mora y l’IEC: “Secretariat de Promoció del Valencià i l'Institut d'Estudis Catalans et conviden a veure cinema en valencià, des de l'11 de març de 2010... s’emetran vuit pel•lícules. L’entrada és gratuïta amb la TIU...la primera pel•lícula, ‘Millennium 1’, s’emetrà...”. Aixina promociona el “valencià” el PP de Benvestit Camps, fent de mona dels catalans y pactant en el “científic” IEC pera que mos done catalá per RTVV, o en eixes huit películes que diuen debaes, pero que paguem a preu d’or en imposts.

El poble, cego y faba, seguix trencanse el cap en asunts serios: la mascletá napolitana, la pancha de Rita Barberá, els bous en el carrer, etc. Y aprofitant la bacora, el fascisme catalaner amparat per la Generalitat del PP mos enredra en conversacions de placha, mentres Catalunya es fa l’ama de mosatros. No tenim remey. Els castellans mos volen convertir en indígenes “levantinos”; els catalans, pera lliurarmos d‘Espanya, mos volen engabiar en uns merdosos y fascistes paísos gabulers; y dins de poc, el moros mos faran la circuncisió en un chafarot robellat. Tots mos volen lliurar d’algo nostre: el gentilici, l’idioma valenciá, la safanoria sancera... ¡Che, del formigor que’m donen estos vehins tinc un gos arbelloner en lo ventre! ¿Per qué no mos deixen viurer tranquils als valencians?.