OPINIO
 

El sustantiu ‘colombaire’, ¿mosarabisme o invenció de C. Ros?

 

Ricart García Moya/ Anats els Reixos y menjat el carbó en un fretorro siberiá, reprenim el boirós asunt del foc amic de Carlos Ros, tratat en atres artículs. Ningú discutix la bona llabor que va fer en el sigle XVIII; pero també es veritat que sa enronia per alluntarse del castellá li fea cáurer en destarifos que, en giner de 2010, son aprofitats per el fascisme catalaner. Algunes de les manipulacions, puerils, demostren que’l notari no tenía repar en saforechar lo que fora; aixina, per eixemple, de “chic” creá el derivat “chicques”, mantenint la velar sorda: “una pandilla de chicques” (Ros: 3ª part del Coloqui de les modes..., en este present any 1767). Eixa pronunciació asoles l’ha escoltat al pirata polp, l’enemic de Jack Sparrow.

El pedantisme de Ros li fea acostarse a grafíes migevals que, com a notari, estava acostumat a llegir en manuscrits plens d’arcaismes; aixina, en el sigle XVIII era normal escriurer “filosofía” en valenciá, pero Ros preferix mantíndrer la “ph” del étim grec-lletí philosophia pera asombrar en sa sabiea al panoli llector: “mes deixem phylosophies” (Ros: Paper curios pera fer lo laurador, declarantli a una senyora son amor, c.1740). Al mateix temps, en reedicions dels coloquis y, posiblement, per el bon trellat del impresor pera no fer la monquilí (ridícul), es rectificava la coenta ortografía de Ros, ficant “filosofía” en valenciá modern: “estes modes han portat / lo que per filosofía / no sha pogut alcansar” (Coloqui sobre els usos y modes... de algunes viudes, s. XVIII).

Ros va ser u dels fabricants d’eixe tópic del malparlar en la ciutat de Valencia, que hui sí podem diro respecte als que aspardenyen el catalá de Canal 9 y les escoles; pero a inicis del XVIII no n´hiavía qui parlara mal el valenciá. Per eixemple, els d’Orcheta, Vilanova de Castelló o Chilches segur que marmolaríen de les paraules y pronunciació dels pobles vehins; en realitat, més que parlar mal u o l’atre, asoles eren les normals enfrontaments entre isogloses y discrepancies dialectals propies d’un idioma que’s parlava desde Morella a Oriola y, al viajar poc o res la gent d’un puesto, es creaven interesants irles lléxiques, abanda dels argots gremials y coloquialismes familiars. En més d’una vegá Ros enfrontá els models llingüístics de camp y ciutat, sempre en cárrega paródica: “que saben molt be parlar / no mestís com en Valencia, / mig castellá y valenciá” (Ros: Romans ... en que es declaren les virtuts dels durs corbellots, c.1740)

Per atra banda, l’afá exhibicioniste per oferir grafíes migevals que deixaren en la boca auberta als benisants, li fea escriurer algunes vegaes “l” y no “ll” en principi de paraula: “laurador”, fugint del “llaurador” del sigle XVIII (hui “llauraor”). En relació a eixa palatalisació de l’alveolar inicial “l” en valenciá modern, l’irónic mercedari Alselmo Dempere escrigué una sarcástica carta, desde sa conillera en el Monasteri del Puig, a “essa Academia de sabios” de “Buenas Letras de Barcelona”, rahonant “que assí, como hoy en valenciano no hay voz que empieze con una l, antiguamente no havía que...” (ABBLLB, Ms. Anselmo Dempere, 2 de joliol de 1792). Dempere coneixía les diferencies entre valenciá migeval y modern, al haver escrit un Diccionari valenciá-castellá en cinc volums manuscrits (hui perdut), y també tindría regomello del pont aubert per Ros en els académics catalans que, en la contestació que donaren desde Barcelona, li recomanaven precisament a “Carlos Ros, en la edicion de su Diccionario Valenciano y Castellano impreso en aquella ciudad en 1764” (Acad. Buenas Letras de Barcelona, resposta a Dempere, 20 giner 1793). Per cert, la correspondencia entre’l gambaire monge valenciá y els desconcertats barcelonins -que consultí en l’Academia de Barcelona-, estava tota en castellá, ¡qué extrany!, ¿veritat? (en catalá es ‘estrany’, escagarrusanse l’IEC y sa mascota AVLL del étim lletí ‘extraneus’, ¡y encabant mos critiquen en l’asunt de la purea etimológica!).

Eixe furor etimológic, típic dels lletinistes del 1700, espentá a Ros pera escriurer anacronismes com ficar una h- en ‘ham’ (de lletí ‘hamus’, cast. ‘anzuelo’); encá que’n valenciá s’havía simplificat en “am” desde temps de Sent Vicent Ferrer, fora en prosa lliteraria o cancilleresca: “ams de peixcar, per lliura de dinés” (Vilarig, Bernat: Memorial... han de pagar les mercaderíes, Valencia, 1607)

Ademés d’arreplegar grafíes del cementeri lléxic dels archius, Ros també les inventá; aixina, del lletí ‘advertere’ ixqué el verp “advertir” homógraf en valenciá y castellá, inconvenient que Ros solucioná en ploma y tinter, ficant una dental sorda -t- ahon estava la sonora etimológica -d-: “aço he de atvertir” (Ros, C.: Romanç... que molts colombayres..., c.1740, v.9). La “t” que asobint apareix en el catalá que Ros llegía (les famoses “cartilles catalanes”), també la introduix en el coloqui: “mentjar”, “Lontja”, “putjen”, “dumentge”, per creurer castellanisats els valencians “menjar, Llonja, pugen, dumenge o dumenche”, morfologíes patrimonials que cuansevol pot vórer en el DHIVAM. Eixa quimera de Ros per mostrarse més cult que ningú, adornant sa prosa y vers en grups consonántics supostament etimológics, li fea escriurer ‘fortment’ en -t- epentética eixida de sa tótina, no del étim lletí frumentum > fromentum > formentum > forment ; aixina inventá atra grafía: “y fortment encarreguí” (Ros: Coloqui entretengut, 1746).

Respecte a “colombaire” , l’interés y bona acollida que tingué entre les fierens del catalanisme fa que’l mirem de gaidó. Ros escrigué y edita per l’any 1740 el “Romanç nou... es referixen les conversacions que molts colombayres...”; y en el sigle XX, l’etimólec expansioniste Corominas, entusiasmat, día que «la veu te un gran interés históric per la conservació de –MB- y la representació del sufix –arius en la forma -air > -aire». També mos enmelá als valencians al dir que “no es una formació catalana sino heretá del mosárap” (DECLLC, 2, p.838). No está clar. No me hu crec mentres no aparega documentació més antiga. ¿Els pareix normal que, d’una activitat tant arrailá en el Reyne de Valencia, no ixquera may el vocable en cap de document?. Per naturalea mal pensat, mentres no trobem atra referencia més antiga, heu tindré en la gabia dels invents morfológics de Ros, home perillosament envanit y fabricant d’astrafalaries grafíes com “argihuer” (Ros: Dicc.1764, p.343), pera fugir del clásic valenciá “archiver” per ser paregut al cast. ‘archivero’. Lo mateix va fer en el cultisme valenciá ‘teatro’ (del grec-lletí theatrum), que, pera trencar sa homografía en el castellá, creá “teatre”; no obstant, els autors valencians y el poble mantingueren el cult “teatro” dasta l’aplegá del fascisme catalaner. Carlos Ros era conscient de que l’esllenguit catalá del sigle XVIII no era perillós pera el valenciá, y actuá com els filólecs catalans del 1920, que inventaren veus y arreplegaren galicismes y anglicismes pera singularisarse dels pareguts morfológics en castellá.

Corominas estava embambat en el supost mosarabisme: «colombaire... amb el sufix modern –aire, quasi només propi del Principat» (Cor. ib.). Repetixc, mentres no aparega en document més antic, crec que’s atre invent de Ros en el sufix catalá típic del sigle XVIII, com arreplegá Amades: «patataire, petxinaire paellaire, paquetaire, melonaire, salinaire, tisoraire, paperaire, rosairaire, pollastraire, sabataire, flabiolaire...» (Amades, Joan: Costumari català). El notari valenciá doná a enténdrer que s’aprofitava de llibres catalans pera les sueus obres y, preocupat per la castellanisació borbónica, ampomaría materials de diccionaris catalans com el de Torra (Barcelona, 1653); abanda d’atres llibres que nomena: “Quatrecents aforisme catalans, Barcelona, any 1718” (Ros: Tratat, 1736, p.28), “cartilles catalanes” (Ros: Cart. 1750, p.13), etc. Per tant, en algunes paraules valencianes que, per etimología, eren homógrafes en castellá, Ros pegava ullaeta a les sinónimes catalanes y, en molta melsa y més d’una vega, faría l’arreglet o ampastrá.

El coloqui dels “colombaires” tingué éxit. Els cegos y els coloquiers heu memorisaven y cantaven per ciutats y pobles del Reyne, arreplegant el vocable els angelots Sanelo, Lamarca, Escrig y, encabant, tota la retafila d’escritors floralistes a la violeta; inclús algú dels llexicógrafs dumenchers, recordant al lletí ‘columbarius’, heu lletinisaría una miqueta més en “columbaire” (Lamarca: Dicc.1839). Carlos Ros podía haver inventat atres veus catalanisaes com ‘moreraire’ o “carchofaire”, y els bonanits valencians les hagueren ampomat com vingudes de Jaume Roig o Jordi de Sent Jordi. Hui, per eixemple, mos han clavat el catalanisme “pilotari”, copiant al “pelotari” del vasc; y ningú a dit ni mut . En valenciá, de “pilota” tindría que haver derivat ‘piloter’, pero la lley del bon gust tancá eixa posibilitat, ¿a quí li agrá tíndrer parentesc semántic en “escarabat piloter”?. En valenciá sempre ham dit “juaor de pilota”, may “pilotari” o “pilotaire” (encá que sangrantanes catalaneres com Carles Salvador pergueren l’esme per usar este barbarisme). També sembla lletinisme macarrónic “colombairía”, ¿atre fillastre de Ros?: “art de la Colombayría” (Romanç... que molts colombayres..., c. 1740)

En fi, si els ‘pollastraire, sabataire o flabiolaire’ son reglots catalans del Barroc, ¿per qué rahó “colombaire” es recialla del mosabisme valenciá?. En 1887, els amics de Llombart, donanse cónter de la extranyea del vocable, valencianisaren la veu un poquet en “colombairiste”(Dicc.1887); grafía que no era nova, perque’l mateix Ros ductava en la dualitat morfológica colombayre, colombayriste, usant els dos plurals en el coloqui: “alguns dels colombayristes” (v.15) En realitat, més que catalanisar, Ros vullgué fer un lletinisme embonyigant columba, columbarium, columbarii en el sufix catalá –aire, pera fero més exótic respecte al castellá del 1750. El lletí macarrónic mesclat en valenciá era l’ingredient cult pera este home que alardejava de coneixer els secrets d’un mític valenciá áuri, coentor que li fea escriurer «phylosophies, propheta, trumphals...». En valenciá s’haguera dit colombiste, colomiste o colomer, del mateix modo que podem dir creiller al camp de creílles y a qui les ven. En alguns pobles del Reyne mantenen la morfología valenciana de “colombiste” (DECLLC, 2, p.839), y estic segur que Corominas coneixía tot lo dit: “en terres valencianes fan gran paper els colombaires o colombistes” (ib.p.837). Y no asoles Ros fea tracalaes lléxiques en els coloms; també els amigachos de Pompeu Fabra inventaren ‘colombófil’ en la Barcelona del 1915.

A Corominas li tornava tarumba la terminació catalana –aire, d’ahí que l’enrosinara atra veu fantasma com “flotaire”, apareguda en la prosa del veleta Martí Gadea, retor que acaminava com els carrancs. Escrigué en un valenciá prou decent per l’any 1890, pero les llectures floralistes li tornaren tan gabia que parí eixe “flotaire” que fea botar de goig a Corominas: “flotayre...; més que notable per la rarea del sufix agent -aire en el Reyne de Valencia ¿mosarabisme de –arius?” (DECLLC, 4, p.53). Cuansevol destarifo valenciá, si fea aulor a catalanisme, Corominas heu sacralisava com a mosarabisme ¡Qué astut era este home!.

El foc amic de Ros ajuda en nostre temps al foc enemic del IEC y sa mascota AVLL. El notari agarrava veus com el catalá “carrac”, hexaedre de suro o fusta (Ros: ... sobre els tontillos, c.1740); o “tronca” (Ros: Rahonament... pera passar lo temps, any de 1732); pero també, com ham vist, anderdava morfologíes de tot tipo. En els coloquis, inmodest, fea fachendá de sa perfecció idiomática: “dihuen tots hu per hu, / quen sa llengua destra es (...) la Musa Lapera ha deprés la sua be; / y quant la ocasió li ve / de compondre en castellá, / escriu com en valenciá / igualment sens diferencia / com se veu per la experiencia / en les obres de sa ma” (Ros: Paper curiós, pera contrafer... any 1741).

De totes formes, molt desagraits seríem si no reconeguérem la bona faena de Ros, u dels que més va fer per l’idioma valenciá en el XVIII, y ell sería el primer en netejar el fem catalaner si vixquera hui; encá que, en certea, sería acusat de terroriste blaver. Cuansevol destarifo es pot esperar d’un poble desnortat, escampabufat y manyoflat per faquinosos colaboracionistes, un poble que ni te corpenta pera tallar que’ls carronyos castellaners y catalaners mos seguixquen rebaixant a ‘levantins’ y, al históric Reyne de Valencia, a ‘Levante’. Ni sixquera tenim un digne Jurat d’Agrávits en fortalea pera deféndrermos, asoles un moquita marcolfa pera refregarmos la nomenclatura arcaisant y catalana de ‘greuges’.

Estem desmamparats, y en gran part es culpa de mosatros. Asoles un poble com el valenciá afonaría en la codolla del olvit -entre rates, charquims, condons y pixarraes- a les dos joyes del seu pasat: Sent Vicent de la Roqueta, testimoni y recort del mosarabisme valenciá; y la fortalea templaria del Castell de Montesa, cap de la valenciana Orde Militar sinónima, la que parlava en idioma valenciá y ficava a ralla - espasa en ma-, als destrellatats fartons catalans que, cíclicament, volíen engarcholarse al Reyne.