Ricart García Moya/ Eufórics per els resultats electorals, els catalaners del PP tonyarán més fondo; no per convicció, sinos pera oferirse aubertament a CiU o ERC. Per cert, el verp tonyar (cavar fondament la terra de llaurar), es valenciá, no catalá: “yo soc el que cave, tonye, el que penca sens parar” (Ferrer, L.: A la vora del...,1932). Aixina, espentá y ampará per la Generalitat del PP, la Universitat catalanisará més a gust als borreguets botelloners; no més falta que la Selectivitat tinga música ambiental de sardanes y el retrato (del italiá “ritratto”, -o etimológica) de Pompeu Fabra presidint les aules. Copiant l’eixemple y obedint al servici de rotulació de la Generalitat, empreses com Mercadona aumplin les anaqueleríes de rótuls catalans com “Brioixería” que, segons el catalá SALT del PP, es ahon se venen “brioixos”. Cap de valenciá sap qué volen dir estos barbarismes naixcuts en Catalunya per l’any 1920, duts per el fascisme filológic. ¿Y qué fa nostre héroe, el conseller Font de Mora, pera deféndrermos? Res de res. Amagat com conillet en cachapera, callat com raboseta en son chas, cavila: “¡Silenci!, que ningú moga un dit, que la moscarda inmersionista está cagant catalá en Mercadona y en tot el Reyne de Valencia. Yo ya tinc el cochet en chofer y la milloná a fi de mes ¡Qui estiga be que no es menege!”.

Siga en Mercadona, Alcampo, Carrefour o en cuansevol forn d’Alacant catalanisen tot, dasta lo més típic de les Fogueres: la coca en tonyina. El forner que parla valenciá heu sol escriurer perfet, pero el chiquet violat en l’escola catalanisa dasta’l yayo: “Pare, aixó esta mal escrit; tens que escriurer coca amb tonyina, com m’ha dit la mestra Nuria”. El cámbit de preposició valenciana “en” per la catalana “amb” te pelendengues. En les romániques hispániques tenim sintaxis en preposicions que sustituixen a les desinencies de les declinacions lletines del nominatiu, acusatiu, etc. El fascisme catalaner, amparat per la Generalitat del PP, prohibix nostra sintaxis preposicional pera obtíndrer la unificació d’idiomes y, raere d’esta, la del Reyne de Valencia en el País Catalá.

Els mestres catalaners poden dir y fer lo que’l ixca de la charamita al desprotegit chiquet. Si una mestra li dona un calbotet a un ravachol es jua la carrera, pero si li furga el cervell en formació nazicatalanera y en catalá, ¿quína sanció l’imposarán els inspectors d’alcantarilles de Font de Mora? Ni mija ni cap. Li donarán el prémit de nomenarla directora, recomanarla pera impartir cursets o aumplirli bolchaques en subvencions. L’inconvenient pera’l docent indecent es que açó pasa desde fa molt de temps y que un fum de profesors heu saben y heu fan. Aixina, llixc que’l “C.P. Sagrada Familia” de Xixona ofería als chiquets l’apartat “Esbarbussaments” en l’asignatura de “Valencià”, catalanisme destrellatat que sempre quedará dins del vocabulari d’estos inocents. Del mateix modo, pera la llectura en valenciá recomanen als chiquets programes de la “Generalitat de Catalunya, Departament d’Ensenyament”, de “Catalunya Lliure”, etc.. Aixina va tot d’entarquimat en este paraís del PP.

Ací, en Alacant, molts tenen orige murciá, andaluso o manchego; y si un mestre catalaner els diu que tenen que usar sintaxis catalana, ningú dirá res y escriurán “coca amb tonyina”. Com la majoría de foguerers també han vingut de fora, o tenen arrails forasteres, no coneixen cóm s’escriu en valenciá; ací tenen texts contra l’olvit:: “ya faré una coca en tonyina” (H. Cortés: ¡Fora baix!, Valencia, 2ª ed., 1900, p.11); “coca en tonyina y vi del Horta” (El Tio Cuc, nº 135, Alacant, 1917); “coca en tonyina, calenta” (Llibret Foguera Gabriel Miró, Alacant, 1942); “de coca en tonyina” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1942); “en la nit de la plantá /coca en tonyina” (Llibret Foguera Séneca, Alacant, 1944); “en una coca en tonyina” (Llibret Foguera Calvo Sotelo, Alacant, 1952); “¡coca en tonyina!, la seba doraeta” (Llibret Foguera Chapí, Alacant, 1955); “día 22..., coca en tonyina” (Llibret Foguera Pérez Galdós, Alacant, 1960); “el que ronda a una fadrina, / te que durli, si es galant, / la seua coca en tonyina” (Ferrándiz, J.: Llibret Foguera del Mercat, Alacant, 1960); “coqueta en tonyina” (Llibret Foguera Hernán Cortés, Alacant, 1960).

Astó de dalt es documentació sinse tacar per els catalaners d’Ascensió y Camps que, per supost, no poden oferir eixemples d’autors naixcuts en el Reyne ahon aparega la preposició catalana “amb” (exceptuant colaboracionistes, familiars y víctimes). Com arcaisme teníem “ab” que, poc a poc, aná sustituinse per en: “la beu en aygua destremprada” (Bib. Nac. París. Llibre valenciá de les erbes, c. 1400); “pebreda (sic) en peix” (Esteve: Liber elegantiarum, c.1472). Esta construcció sintáctica es fonamental en la gastronomía valenciana, hui dita “mediterránea, levantina o catalana” pera desfer nostra personalitat: “olla en cardets, fesols y carabases” (Sanchis Almela: Un novio falsificat, estrenat en Vilarreal, 1892); “arrós en tonyina que férem” (El Tio Cuc, nº 55, Alacant, 1924, p.4); “me demana un café en casalla” (Vidal Corella, Vicent: ¡Quína lluna de mel!, 1934); “y els suquets en conill” (Meliá: Tots a Nova York, 1921); “un arrós en costra (...) al Kursal... no tenim que anar no més que a menchar arrós en costra” (El Tio Cuc, nº 73, 146, Alacant, 1916, 1917); “bistec en creílles” (El Tio Cuc, nº 140, Alacant, 1917), etc.
En l’Apéndix del DHIVAM tenen vostés una grapallá d’eixemples pera recordar als parásits catalaners que mosatros, en valenciá, diem y escrivim coca en tonyina y, també, café en llet, construcció sintáctica alluntá de la catalana: “ella se pren un café en llet y ell una servesa... café en llet agra” (Semanari El Tio Cuc, nº 120, 138, Alacant, 1917); “el café en llet s´ham pres” (Fink Rees: La millonaria, 1918); “portant en les mans un tasó de café en llet” (Puig Espert: Pantomima, 1928); “raere del chocolate pendrem un got de café en llet” (Gascón: La reina de la festa del carrer, 1932); “¿vol café en llet?” (Badenes: Tápat sego que te veus, act.3r., 1945). Per tant, els valencians podem demanar “cafens en llet”; els castellans, “cafés con leche”; y, el catalans, “cafés amb llet”. Prou paregut tot, com a llengües germanes y filles del lletí. Es sintaxis del valenciá modern, present en prosistes populars, filólecs com Fullana o erudits com Vidal Corella.

En Alacant, u dels personages més interesants del sigle XX -junt a la parelleta del modiste Valcárcel y l’escritor Eduart Irles-, va ser Juan Vidal Ramos, arquitecte que disenyá la Diputació d’Alacant en 1928. De riquea intelectual ampla, va descriurer en prosa digna d’Azorín l’efecte de les bombes franquistes en edificis d’Alacant el 25 de maig de 1938; pero també deixá estrofes en l’espírit fester de les Fogueres: “...sistelleta de bacores / y vi de la condomina. / ¡Coca en tonyina!… primeta…, clevillá (...) ¡Coca en tonyina!… la seba / doraeta, no cremá, / la tonyineta de tronc / en son punt de desalá / y els pinyonets asomanse...”. Naixcut en 1888, a Vidal Ramos no l’andenyaren la llengua ni li la prostituiren en dinés de subvencions; per tant, escrigué la composició “Coca en tonyina” en valenciá modern. Els poliseros idiomátics del PP de Font de Mora li prohibiríen hui els apócops “clevillá, desalá”, o l’adj. “doraeta” en caiguda d’intervocálica. Es la morfología nostra, la del valenciá modern, la del arquitecte Vidal Ramos abans del nazisme filológic.

Y ara, Gotzone Mora Temprano, entres en nostra Batalla de Valencia per la portalá gran, per ser part del Gobern (sí, en -b-) valenciá del PP catalaner. Tens la veu suau, esvarosa y en un toc de sensual fluixea femenina; aprofitaríes pera l’academia de catalá Canal 9, heu faríes millor que les reguinyoses periodistes de la TVV del PP. (En atres canals, com La Sexta de ZP, tríen tíes bones, simpátiques y sinse cásting fabriste). Mosatros t’admirávem per lo que patires rodejá de chuplasancs camuflats de progresistes en talant. Per sort, ya tens protecció y el cárrec de “Secretaria de Inmigración y Ciudadanía del Gobierno valenciano”, ademés de la cátedra en la Universitat. Mos alegrem de que estigués be; pero, escoltante en la COPE, tota Espanya pot supóndrer que’l Reyne de Valencia es paraís de llibertat y drets humans. No, Gotzone, no t’heu cregues; ton amic Camps y la grapallá de huendos que’l rodejen asoles son camandulers que atenallen al poble en la inmersió catalana; perque ací, qui no sap catalá no pot aplegar a res (exceptuant polítics, familiars y amics).

El PP está adobant l’ansisam pera que Catalunya mos s’engarchole d’una mordinyá com ha pasat en els mallorquins, y crec que tu aulores l’asunt. Tinc en ma familia una chiqueta de dos anys que, en la guardería, ya li donen catalá en jocs y cansonetes (als pares els enganyen dient que‘s valenciá cult). La desaparició del valenciá (y també l’espanyol) es condició sine qua non pera que sigam Catalunya en un futur próxim. No es calcat a la situació del País Vasc en Navarra, Rioja, Castro-Urdiales y Valle de Mena, pero sí paregut. Ara estem en el replanell ahon el poble renega dasta de l’onomástica valenciana perque li dona vergonya; aixina, si una chicona li diuen Amparo (–o final en valenciá), agarrará el catalá Empar; y, pera batejar la filleta, triará noms d’atres terres: Nuria, Arantxa... o Gotzone. Dels apellits, hui en día, encano fan cámbits, pero tot aplegará gracies a Benvestit Camps.
Tu mateixa, Gotzone, a lo millor te díen Angeles Mora Temprano; y clar, rodejá de Nerees y Edurnes en la Universitat de Bilbo, cavilaríes: “¡Recollons, en este Mª Angeles espanyol de barbacho y els apellits que tinc no aplegue a cap de puesto, ¿qué faig?”. En eixe do femení que tens pera reviscolarte en situacions empalagoses, pensaríes: “¡Ya tinc la clau, recontrarecollons, traduixc bacorerament el meu nom al vasc (Gotzo, Angel; Gotzone, Angela); y, enviant Angeles a fer la ma, em convertixc en la neskapolita Gotzone Mora!”. Estic segur de que usaríes termens en més finea y, per supost, no crec que hauríes renunciat al teu nom espanyol, ¿vitat, reyna?.

Admirá Gotzone-Angela Mora Temprano: tingueres corpenta pera anfrontarte als fascistes d’Euskadi, ¿t’arriscarás a fer lo mateix contra el femer catalaner que aufega al poble valenciá?. El sinyor Camps -seguint l’eixemple de Culebrica Saplana-, ha donat el mánec de la paella universitaria a la Generalitat de Catalunya, pues Font de Mora asoles es antóbina de tendeta de chinos. Tot lo que donen als chics, desde les guarderíes a la Universitat, es producte menjat per l’IEC que, una vegá digerit, ix excretat per l’academia d’Ascensió y del PP, auténtic cul del IEC. La borregá d’estudiants, apolítics y progresites a la violeta, no diu ni chut cuan els donen un text catalá en Selectivitat. ¿Y per qué heu fiquen en primera plana en el diari vasc “Las Provincias”? ¡Vaja noticia! Si desde que son chiquets de mamella no els donen atra cosa que catalá els poliseros del PP (els mateixos que ya estaven baix el PSOEU). Aixina, el curs de valenciá “de la Consellería de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana” del PP, pera futurs profesors, oferix com a valenciá artículs del AVUI, y autors catalans com Miró i Arderol, Salvador Sostres, etc. (Quadern de Valencià mitjà, Generalitat. valenciana, pp. 269, 276).Açó está fent l’indigne PP de Camps, el teu protector; y no tenim curatall pera les navaixaes que mos dona.

Sinyora Gotzone-Angeles: en idioma mallorquí tenen l’extrany adj. “agotzonat”, furtat per els lladres del IEC. De ductós orige y sinse parentesc aparent en el vasc gotzo, gotzone, en valenciá heu traduiríem per “acachat” o “achopit”, lo mateix que’l polisémic reflexiu “agotzonar-se” donaría “achopirse” en valenciá modern. En castellá sería “encogerse, inclinarse, amedrentarse...”. Heu tenim prou documentat en valenciá modern : “el gobern s’achopí” (El Mole, 1841); “achupit sobre la albarda” (Conv. de Saro. 1820) “y m´achopixc com un poll” (Declarasió amorosa de Tófol el chufero a Neleta la catalana, La Donsayna, 1844); “un revés qu’el deixe achopit” (Palanca: El Sol de Rusafa, 1861); “un dimoni que, achopit y en el rabo en alt com un gos...” (Bellver, Blay: La creu del matrimoni, 1866); “al home de més corpenta solen deixarlo achupit” (Ovara: Males llengües, 1879); “que mos deixaven achopits” (El Canari, volá 1ª, Castelló, 1883); “achupida y tapusá sobre´l sequiol del so Pere” (G, Martínez: Silvestre el de Carcaixent, Alacant, 1890); “veig la lloca achupida” (Gadea: Ensisam de totes herbes, 1891, p.90); “pareix que estiga achopit” (Vicent, J.: Els peixcaors de canyeta, estrenat en Alberich el u de giner de 1902; editat en Barcelona, 1903), etc.

So Gotzone-Angeles: la dona que admiraren tots mosatros hui pareix achopida (“agotzonada”, en idioma mallorquí), abofegá y poregosa davant dels fascistes catalaners amparats per el PP de Camps. Vosté está rodejá d’arreglaparroquies que li farán orelleta diguenli que’l valenciá es catalá mal parlat, o que’ls que defenem el Reyne de Valencia som faches d’extrema dreta. Es la mateixa estrategia usá contra vosté en el País Vasc. Els fierens que pegaren el tir en lo bascoll a Miguel Angel Blanco heu justificaven dient que era un fasciste; y encá que haguera cambiat Angel Blanco per Gotzo Blanco també estaría mort.

Com a universitaria, Gotzone-Angela, haurás tastat la lliteratura de Juan Valera: diplomátic, filólec, noveliste, poeta, etc. Naixcut en 1824, l’home dominá els idiomes importants europeus, ocupant el cárrec de diplomátic en Brasil, Rusia, Bélgica, EE.UU, Italia, etc. Més que noveles com “Pepita Jiménez” (a.1874), lo millor de Valera son les epístoles, cartes ahon descriu vivament lo que veu, en un toc d’ironía. Aixina, de Río de Janeiro recordava que no volía aubrir els ulls a mitant nit, perque l’habitació estava plena d’abichorros, sangrantanes, fardachos, aranyes peludes com el puny, aserps, paneroles inteligents, etc. Pero a la matiná, Valera aubría els ulls pera vórer l’espectácul dels interesos humans, les relacions políques y culturals. Tot era apasionant pera ell.

El diplomátic Valera torná a Espanya y, desde l’altea moral del crític sosegat que ha vist la miseria, la mort y la locura dels humans que asesinen per banderes, idiomes o religions (dinés, dinés y dinés, com día el mallorquí Turmeda), topetá en els cariocos nacionalistes catalans que escomensaven a tráurer els piteus (ungles de porc). En 1887 fea este fret análisis del ciutadá catalá, que: “admira todas las glorias del antiguo condado y cree que Barcelona es en el día la primera ciudad de España. Entiende, además, que hay una lengua, no un dialecto, propia de Cataluña, en la que se han escrito hermosas poesías y varias crónicas interesantes, lo cual, si añadimos los frutos del renacimiento novísimo, constituye una literatura tan noble y rica, que tal vez no haya región en todo el planeta que habitamos en las circunstancias de Cataluña, de haber sido un antiguo condado independiente, que posea literatura igual. Las consecuencias que saco yo de todo esto son: alegrarme de que tengamos en España tan magnífica ciudad, dar por bien empleada la carestía que hemos sufrido durante muchos años en el vestir y en otros artículos para contribuir a esa magnificencia y hallar que es un primor que para novelas y versos al menos, y para mayor variedad se escriba en catalán a veces, como se puede escribir en mallorquín, en valenciano o en gallego” (Valera: Hist. de la Civilización Ibérica, 1887). Era el temps en que‘ls filólecs companyers de Pompeu Fabra -antabuixats per Nietzsche-, proclamaven aris als catalans en la revista L’Avenç, denunciant l’africanisme de les demés regions d’Espanya. Espill catalá de les teoríes del raciste Sabino Arana, estos destrellatats no enganyaren al cult y experimentat Valera, políglot respetuós en els idiomes valenciá, mallorquí y gallec.

Mallorquins y valencians patim al mateix vehí fartó. No vullc entrar ahon no me criden, pero l’idioma mallorquí está “agotzonat” y fet pentols per uns y atres, els fascistes catalaners y els martots cómplices del PP. Hui, amiga Gotzone-Angeles, ya no eixistix la llengua mallorquina; el fascisme catalá s’ha la menjat y pareix que may ha eixistit; pero mentixen. Aixina, en temps de Cervantes, el misterios Valladares de Valdelomar parlava del poeta Cárcer en estos termens: “pidiéndole que volviese en su lengua mallorquina un villancico...”. La llista d’intelectuals que parlaren del mallorquí com a idioma independent es abundant: “el catalá cinia, sinia; el valenciano cenia...; y el mallorquín sini” (Caro Baroja: Tecn. pop. 1969, p.248). Atre lliterat, hui condenat per la progresia de secá, era l’académic Pemán: “...varios escritores que representaran en la Corporación el catalán, el valenciano, el mallorquín, el gallego y el vasco” (Pemán: Mis almuerzos con gente importante, 1970). El noveliste Villalonga escrigué: “replicó en mallorquín el sacristán (...) en el mallorquín puede traducirse (...) y apostrofaba en mallorquín” (Villalonga, L.: Bearn,1956). La llista de cites sería llarga y de calitat, pero deixe pera els mallorquins de tot el Regne de Mallorques sa propia defensa; especialment al que millor heu fa: el companyer de patiments Juan Vanrell.

Sinyora Mª Angeles (Gotzone) Mora Temprano: lo que ha fet el PP als mallorquins hu está fent als valencians; vosté pot seguir en la mateixa veueta de flare mixorrer cantant glories a la Generalitat del PP. Ningú li fará ni dirá res, perque els valencians som un poble desfet, ahon la Generalitat y els seus mijos de comunicació asoles fomenten la catalanisació y l’anfrontament entre mosatros. Som els ninots d’Espanya, y mos ve de llunt; desde aquelles Germaníes tan utópiques, cuan un 18 de joliol de 1521 l’eixercit de catalans, moros y castellans es juntaren pera aufegar en sanc a les tropes valencianes entre Almenara y Morvedre. Mos llevaren les galeres de defensa del Reyne, el monarca agarrá el cárrec de Gran Maestre de Montesa y, poc a poc, aniríem convertinmos en els sanc d’horchata que som hui. L’aragonés cabronet Baltasar Gracián, en 1657, dona l’estereotip de valenciá a jui dels espanyols: “Pero lo más es que, en viendo a qualquiera (sic), le atinava (sic) la nación:... de un altivo, castellano; ... de un poca cosa, valenciano” (Gracián: El Criticón, 1657). Hui no apleguem ni a “un poca cosa”; som la colonia catalana ahon els colaboracionistes s’han fet amos del carrer y encá demanen més humillació, més catalá y més cuatre barres. Aixina está l’asunt en este paraís del PP de Camps; ahon, certament, l’ aparició del ángel-ángela Gotzone asoles ha aprofitat pera donar més inciens als mardanots de nostra Generalitat.

Ham aplegat al punt en que’ls foguerers no poden ni escriurer “coca en tonyina”. Tot deu ser en catalá si volen prémits de la Generalitat del PP. Atra conquista d’esta gent es l’odi que han sembrat desde Alacant a Oriola contra lo valenciá, aixina que mos despedirem recordant a u dels millors prosistes en espanyol, José Martínez Ruiz, “Azorín”, naixcut en Monóver en 1873 y que parlava valenciá y es sentía valenciá del Reyne de Valencia, com escrigué moltes vegaes: “en Monóvar se habla valenciano; en Elda castellano; en Petrel, valenciano; en Villena, castellano. Mosaico variado de valenciano y castellano”(Azorín: Superrealismo, 1929, p.310). Li agradava tant el valenciá que, inclús en castellá, fea glosa del semantisme metafóric d’algún vocable: “En un vaso de agua fresca, unas gotas de este anís; el agua que se torna lechosa. Una paloma se llama a este refresco. Paloma en valenciano es mariposa. Una mariposa blanca en el rigor del bochorno veraniego” (ib.p.276). Com es sabut, les palometes son les mariposes menudes, abanda d’eixe refresc pera llevarse la basca de joliol.

Angeles-Gotzone Mora Temprano, ya veus l’estat del cucat dacsar valenciá. Com se que d’un mig o atre t’aplegará este caótic artícul, te plantege el ducte: ¿Te mantindrás com a pebeter de les glories del PP, o denunciarás el fascisme expansioniste catalá amparat per Camps?. Crec que conec ta resposta, pero ¿eixirá en esbeltea la valenta lleona, o el tímit renoc pegant botets cap al reclot institucional?.