Ricart García Moya/ Yo volía escriurer una carta auberta a Aminetu Haidar, pero tinc davant el careto d’este filólec en Internet y, de veres, crec que’l seu ego mereix prioritat. Com tret d’un mole “progre” del pasat sigle, Salvador Pallarés Garí oferix image d’home cavilós, comprometut en deféndrer als blavers del Sahara, no als del Reyne de Valencia. Lluix austera camisola bojosa a lo Luis Eduardo Aute, barbeta en canes y el monyo llarc (¿llaugerament tenyit?); es, resumint, una escupinyá d’aquell Eduardo Rodrigo, marit de Teresa Rabal, dels anys huitanta, (¿o Pimpinela?). El ‘progre’ Pallarés es fetillós en l’aspecte, deixanse uns decoratius e informals caragolets a lo Estrellita Castro que li cauen per el front. Y encá que vinga de fartarse una pualá d’arrós en fesols y naps, du look de guerriller en corpenta, com si tornara de mordinyar els renyons a huitanta marroquins y estiguera dispost a descopronar a un milló. Asoles li falta tíndrer nom compost, ¿Salvador Carlos, Salvador Clodomiro, Salvador Luis, Eduardo Salvador...?, y un guitarró en les manases pera fer el gorumbé asbramant alló de llibertat, pau y talant talant.

Vaoro Pallarés fa milacres, com St. Vicent. Ell presidix l’ACAPS, que vol dir “Asociació Comarcal d'Ajuda al Poble Saharaui, La Safor”; pero aixó es pera anar entre carchofars y dacsars. Cuan el tito vol lluirse y aubri el palmito, nostre héroe Vaoro fa reversible el títul ACAPS y, milacrosament, es convertix en el gran manyofles “Salvador Pallarès Garí, Presidente de la Associació Catalana d’Amics del Poble Saharauí, ACAPS” (La Fundación FAES y el Sahara Occidental, 3 marzo 2009, p.4). Y ara, en permís del taumaturc Vaoro, mone al desert africá y a lo que volía ser carta auberta a Aminetu.

Vosatros, saharauis, sou el poble blaver del Sahara. El blau anyil dels vestits deixa en vostra pell part de sa coloració, creant u dels rasgos peculiars que teniu. Mosatros, els valencians, som els blavers d’Europa, per el fondo blau de la corona de nostra heráldica en el teixit bordat de la Real Senyera, la del históric Reyne de Valencia (cuan les barres coronaes estaven en nostres monedes y escuts de pedra, com es llógic, no aparexía el blau).

Blavera Aminetu Haidar: eres d’eixes dones que fan de mur o fortalea moral davant de les agresions fascistes. El marroquins volen entarquimar ta image, com han fet els fascistes comunistes de Cuba en les ‘Dones de Blanc’ o, en Birmania, en Aung San Suu Kyi. Mosatros, en el Reyne de Valencia, tinguérem un grup de dones que s’anfrontaren al expansionisme de Catalunya en nostre territori y, com a tu, els chacals d’extrema dreta y colaboracionistes de Catalunya, com Joan Fuster, les insultaren y desdoraren dasta sa mort. La majoría d’elles han faltat. Els peals catalaners, despectivament, els díen les “Tíes Maríes”. Espere que alguna vegá, cuan als colaboracionistes polítics els aplegue el seu Sent Martí, tingam un monument en cada ciutat valenciana a estes heroiques dones.

Respecte a la patria d’Aminetu, mon germá, alférez dels Tiradors d’Ifni, m’havía parlat tant del Sahara que desichava vórerlo. Ceuta y Melilla m’agradaven molt y pensí escuadrinyar més al Sur, anar a Sequia el Hamra (Sequia Roja). El viage entre núbols va ser rápit, ¡pero quín fato a forum fea dins del júnker! Chopats en suor y com a clóchines en llanda, uns vint individuos anávem de Canaries a l’Aaiún en un avionet tinyós, dels que’ls alemans donaren a Espanya per 1936. Al meu costat, un home vestit en túniques blaves em cridá l’atenció, pero no molt, la veritat, perque’l júnker volava a espentes y fent esens, ¡quína porega pasí!. Va ser la primer vegá que’m topí en un saharaui.

Ya en l’Aaiún, per l’esprá, la frescoreta y un fumós emboirat tornava fantasmal el paisage de dunes, jaimes y casetes. Per la nit, sopant en la Residencia d’Oficials, aparegué un alt militar en camisola auberta casi dasta el melic, en dos pistolons penjant als costats. Ple de pols y rostit del sol, pareixía tret d’un relat de Kipling. L’home era el general Gómez de Salazar que, per lo que mos contá, havía estat en la ralla en Marroc observant al enemic y els preparatius de la ‘Marcha Verda’. Les ordens que doná eren deféndrer la frontera y no cedir als marroquins ni un eixem del Sahara Espanyol. Tots teníem la impresió que, a la matiná, les armes parlaríen. Lo que seguix es conegut. Els polítics y el Borbó claudicaren davant del fascisme expansioniste marroquí.

Com tu saps, admirá Aminetu, l’Aaiún era una chicoteta ciutat en un surrealiste ‘Parador de Turismo’ y una jaima-cabaret que, per la foscor, pareixía un club de fanc y pallús que vaig columbrar en la Vía Veneto de Roma cuan era estudiant (per cert, en companyía del ‘Nanico’, hui membre del Consell de Cultura Valenciana). M’anrecorde d’una anécdota: eixíem del únic cine del Aaiún y, en la porta, un chic marroquí d’uns 13 o 14 anys mos demaná llimosna; al costat, atre chicón vestit de blau li recriminá en orgull: “¡No pidas limosna, no se pide limosna!”. Ara, cuan te veig a tu, Aminetu Haidar, em ve al cap aquell digne chiquet saharaui.¡Quíns cámbits dona l’Historia!. Les tropes de Gómez de Salazar s’hagueren mantingut en sos puestos, derramant sa sanc; pero la traició als saharaius vingué dels fardachos que rodejaven a Franco.

No tindrás ni idea del asunt, blavera Aminetu, pero saharauis y valencians patim la mateixa masmarruga del fascisme expansioniste. Vosatros sou víctimes del Gran Marroc; mosatros, del ensómit de la Gran Catalunya o, eufemísticament, els Paísos Catalans. Els saharauis teniu enfront la dictadura marroquí, d’un islamisme blanet pera l’escaparat internacional, pero mortal pera vosatros, que no ducta en torturar y matar al qui no es “normalisa” e integra en el Gran Marroc. No obstant, teniu més expectatives de sobreviurer com a poble singularisat. El gobern d’Archel vos ampara y una fotracá d’organisacions europees vos apoyen. Vostre drama es conegut per tot el mon; pero la tragicómica moixaganga de mosatros, valencians aufegats per Catalunya, no eixirá en cap de mig de comunicació; y si ix algo es pera dir que som terroristes d’extrema dreta ¿Te sona, veritat ? Els marroquins també acusen de terroristes als saharauis que no acachen el llom y es marroquisen.

Aminetu: crec que lo que més t’ha ferit no han segut les tortures dels marroquins, sinos les navaixaes morals dels saharauis colaboracionistes del Reyne de Marroc. Ací, en nostre Reyne de Valencia, gracies als vils polítics eixistix l’ofici del colaboracioniste que viu pera catalanisar; y, a atre nivell, n’hian millars de currutacs caldosos que presumixen de catalaners. ¿Te figures a un saharaui marroquisat que, fent el nonsabo de vostre aniquilament, defenguera als valencians que patim l’atac de la Gran Catalunya? ¿Veritat que’t donaría vergonya eixe tartufisme acomodatici?. Pues ací ne tenim a cabasaes. U d’estos catalaners es nostre conegut Salvador Pallarés, president dela polisémica ACAPS y paradigme del cegallipa, mut y sort davant dels astruperis del expansionisme catalá. Com a bunyols recremats en mal oli, Vaoro Pallarés paríx escrits defenent als blavers del Sahara, may als valencians; y heu fa en repugnant catalá, no valenciá; aixina, en l’artícul “Les vacances” (Levante,16/3/10) escriu “xiquets amb vacances, allunyar-se...”, fugint del valenciá “chiquets en vacacions, alluntarse...”; y, com si haguera naixcut en Sardanyola, asolta arcaismes (vius en Catalunya) y ridícules morfologíes verbals catalanes, com ”menteixen” (Levante, 16/3/10) ¡Cóm mos armallen y mentixen els catalaners a la violeta!. Y Garí fa l’endenyament del valenciá aposta, al ser filólec.

Segur que tu, Aminetu, coneixes a una purrelá de magantos del Aaiún que s’han marroquisat y, fent teatro, fachenden de progresisme y tolerancia. Tot comedia. Els ‘comprometuts’ de mentiretes, com Salvador Pallarés, callen com a morts encá que Catalunya mos fique dins dels seus mapes expansionistes, o s’apropien de Sorolla, Martí y Soler, Lluis Vives, Blasco Ibáñez, etc. Protesten de tot, pero están d’acort en que Catalunya mos menge y, fent mérits, colaboren en la taranyina dels mijos expansionistes: Avui, Racó Català, “Domini, punt, CAT”, es-noticies, etc. Deféndrer als blavers del Sahara mola prou, pero dir una paraula d’ajuda als indefensos blavers valencians equival al ostracisme en els mijos de comunicació. Per aixó, Pallarés es fundix parlant del fals Principat de Catalunya.

Els manobrers de la catalanisació, com el progre Pallarés, escampen la fascista nomenclatura que convertix a Catalunya en Principat d’uns gabulers territoris que —segons donen a enténdrer subliminalment—, no hauríen aplegat a ser res políticament (ni senyoriu, marquesat, condat, reyne...); per aixó, Vaoret fuig dels títuls de Reyne de Valencia y Regne de Mallorques y usa un terrorífic posesiu parlant de “les nostres Illes” (¿nostres?¡Che, que sapiam mosatros, may han segut valencianes!); y, donant migranya, mos fica l’ambut per l’ample: “del Principat de Catalunya i del País Valencià” (Pallarès Garí: Racó Català.11/ 10 / 04). Vaoro te costres, corfes y conches catalaneres desde que treballá en catalá pera la colaboracionista Bromera en 1991. Els vehins del Nort, de moment, al no tíndrer eixércit com el de Marroc, adoben la conquista del Reyne de Valencia per mig d’elements que ampomen prémits, encárrecs y palmaetes en el llom. A nostre Vaoro, paladí dels blavers saharaius y camposanter dels valencians, abanda d’encárrecs, li han tingut en cónter en el prémits del “domini, punt.CAT”.

Lo pijor es que una turba d’escupinyaes d’Eduardo Rodrigo o Pimpinela aniuen per escoles e instituts del Reyne, catalanisant chiquets. En fi, com em produixen malagana els salvapatries reversibles, m’en vaig a vórer y pasejar per l’horta d’Almoradí; pendré café en llet y almoixábena. Es disapte y fa bon orage, en núbols, com m’agrá. Y parlant de viajar, guipe que’n “Viatges de catalans” (Miscel•lània, Barcelona, 2007), panflet sobre “viatgers del Països Catalans”(sic), ix atra vegá l’enquillotrat dels blavers africans: “per al Sàhara, en català, Salvador Pallarés”. Sí, Aminetu Haidar, tan bon chicot com pareixía Vaoro Pallarés y, ¡Deu o Alá mos guart, lo que son les coses!, está catalanisant el Reyne de Valencia; lo mateix que molts saharaius están marroquisant el Sahara.