|
|
|||||
|
Diego Gómez es el pincho y chipiritifláutic president d’Escola Valenciana, nyítol d’eixes “Trobades” en cuatre barres y tarquim catalaner que, en dinés de mosatros, endenyen el cervell dels chicons valencians. En el vídeo de s’astracaná catalanera feta el 16 de maig del 2009 en Almusafes (vórer Internet), un eufóric Diego Gómez, pujat a la figuereta, asbramava destarifos en argot entreverat d’aspardenyaes catalaneres: “avui a Almusafes... els paísos catalans... la chent chobre (sic), la chira ... ¡Visca els paísos catalans!” (sic). ¿Y este sac d’autoodi que escupix sonits dadaistes, enderdant singulars en plurals y pronunciant “chobre” per “jove”, es el pedagoc que dirigix la “recuperació del valencià”?. Vórer y escoltar en Almusafes al “chobre” Diego, supost espasacint idiomátic valenciá, es un espectácul que esmusa els quixals. Al barafuller Diego Gómez se’l rifen els mijos expansionistes com el “Racó català”, ahon sinse referéndum democrátic ni figa sa tía mos engabien en l’ensómit fasciste de la Gran Catalunya o Paísos Catalans. Sempre en la carcallá en els morros, este manobrer del catalá mos vol véndrer les ensabataes consignes catalaneres de sempre: “la autoestima por nuestra llengua... una visión de autoodio... no podemos consentir que se superen los derechos lingüísticos de los valencianos... el País Valencià...” (Diego Gómez, Levante, 21/2/2010) ¡Lo d’este tío sardaner torna el monyo vert!. Li repugna dir ¡Vixca el Reyne de Valencia!; pero, com picat de la tarantela, repetix a totes hores lo de “¡Visca (sic) els Paísos Catalans!”. ¡Ay, “chobre” Diego, cuántes tonellaes d’ignorancia arrastres! ¿No saps que may ham segut ni castellans ni catalans?.¿No saps que les dos vegaes, en els sigles XV y XVII, que´ls catalans entraren a furtar per el Maestrat els unflaren a bascollaes els nostres antepasats? (per lo menos els meus, els teus no se d’ahón son). Tu, Diego, excretes autoodi a lo valenciá, siga l’idioma o la Real Senyera. Desde fa 25 anys foteu als chiquets en la gabulera Escola Valenciana, escampant descaraments com dir que, encá que’l lléxic y morfología del valenciá y catalá son diferents, al tíndrer la mateixa sintaxis es el mateix idioma. No, lo que pasa es que falsegeu la realitat. Per eixemple, en els “Quaderns de Valencià Superior” doneu paradigmes morfosintáctics d’un supost nivell cult que, casualment, es el catalá fabriste. Si en valenciá tenim: “yo li la done”, els tragafesols recomanen el catalá “jo la hi dono”; y si diguem “¡Vinga!, ¡No n’hia dret!”, mos fiquen el catalá “”Som-hi! No s’hi val!”. Sempre demanant més subvencions pera catalanisar chiquets, vos dona igual que no n’hiaxca dinés pera els yayos ni treball pera els jovens en el Reyne. Suponc, Diego Gómez, que la grafía “hiaxca” te fará riurer, ¡clar, si fora morfosintáxis del IEC sería atra cosa!. Per si no heu saps, del lletí ‘habere’ naixqueren corrupcions en les diferents parts del Imperi, en grafíes que adquiriren singularitat a lo llarc dels sigles en les neolletines o dialectes del lletí; aixina, la 3ª p.s. del present d’indicatiu donava l’impersonal “hia” en valenciá; “hay”, en castellá; “hi ha”, en catalá. El valenciá (i + ha = hia) y castellá (ha + i = hay) havíen nugat pronom adverbial y verp. Y no cregues, “chobre” Diego Gómez, que’s
invent del GAV. Estava present en la prosa dels humanistes:
“molts hia que reprenen” (Amiguetum: Sinonima...
in valentinum, 1502); en llegistes de la Generalitat renaixentista:
“que hia en dites dos parets” (ARV. Actes Generalitat.
Prov. any 1564, Sg. 3028); y lliterats del Barroc: “hia
alguns sabis” (Ballester: Ramellet del bateig, 1667).
En atres idiomes que no patixen l’autoodi dels parlants
colaboracionistes, els erudits defenen estes característiques
propies: “ha, y unido al adverbio i resulta el hay impersonal”
(Menéndez Pidal: Gram. Hist., p.303); llexicalisació
ineixistent en l’antiu castellá: “que non
y avia” (Cantar del Cid). Al tíndrer els mijos de comunicació y les cales de la subvenció, haveu llograt que’l valenciá siga extrany als propis valencians. El disapte pasat, una mestre cudolera es fisgava del verp “mordinyar” usat per mi. Al desconeixer que’s vocable exclusiu del valenciá, cuansevol chiquet que li escriga “mordinyar” en l’escola patirá sa represió. El fet de que siga singularitat del valenciá es motiu pera sa prohibició per l’academia mascota del IEC, encá que dasta Corominas reconeguera la valenciania de “mordinyar” (DECLLC, 5, p.786). En fi, entenc que’ls que viuen d’introduir el catalá bosen a “mordinyar”; pero mosatros, valencians lliures, tenim que deféndrer el valenciá modern, el d’abans de la prostitució llingüística; y de ‘mordinyar’ coneixem que fa sigle y mig que estava arrailat (DHIVAM). Com tot lo que s’ixca de la lley del IEC está prohibit, tampoc podem escriurer vocables com “asobint”, encá que siga un advérbit cult derivat del lletí ‘subinde’ (a + subinde): “no demanarli dinés al home molt asobint” (Gadea: Ensisam, 1891); “te llaves la cara més asobint” (Garrido: ¡Opresors y oprimits!, estrenat en Alacant, 1933); “prou asobintet” (Caps y senteners, , 1892); “convé mirar als bunyols ... asobintet, perque la fam no te lley” (Gómez Gascón: La reina de la festa del carrer, 1932). L’idioma valencia modern te una riquea lléxica que’l fascisme catalaner ha prohibit o falsejat. Per eixemple, en 1919 trobem arrailat el neologisme “bolchevikí”, pres del rus “bolshevik” (‘u de la majoría’), vocable escampat per Europa raere de la Revolució d’Octubre del 1917. Dos anys més tart, el valenciá Antoni Vercher ideá una historieta carregá de simbolisme social: un bolcheviquí aplegava “demanant puesto” al paller ahon es gitava una dotsena d’aquerats pobrets. L’argument te actualitat: ¿pot un espay llimitat acollir a tot el que acudixca?, ¿a cuants nortafricans, per eixemple, mampararía en sa casa el “chobre” altruiste Diego Gómez?. Les vinyetes duen versos en l’idioma valenciá hui asesinat: “¡No hia puesto en lo paller!” (Odisea d’un bolchevikí, 1919), en eixe “hia” tan autoodiat per uns y atres, els colaboracionistes y els sanc d’horchata, ¡perque n’hia que dir que’ls defensors del idioma valenciá, cagats dasta les orelles, seguixen en la morfosintaxis fabrista! ¿Qué collons fa un valencianiste mantenint, per eixemple, el guionet entre verp y enclític, un invent dels filólecs fascistes barcelonins del 1900?. Es tant roí l’endenyament fet per els colaboracionistes que, dasta els valencianistes, cambiaríen el “¡No hia puesto...!” (ibíd.), per el “¡No hi ha lloc...!”. Aixina, en vergonyetes coentes y tremolors caldosos, no podem deféndrer res de res. En totes les guerres n’hian especialistes en marejar chiquets. En el sigle XIX eren populars els soldats de la “Partida del Requeté”, composta de chiquets valencians de quinse a désat anys baix les ordens del carliste Cucala: “nanos de tots els colors... pareixíen la partida del requeté” (El Bou solt, 1877). En 2010, els chiquets que ampomen els paixarells del “chobre” Diego els unflen el cap e inoculen adoctrinament catalaner pera tota sa vida. Les técniques modernes pera rentar cervells dels chicons están llunt de les de la China de Mao o les escoles islámiques. El catalanisme se introduix desde les guarderíes y, principalment, per la colaboracionista RTVV del PP, la més repugnant y cara academia de catalá del mon, sempre ampará per calents porritos amorals del PP. També en la falsa Escola Valenciana del “chobre” Diego, en dinés del contribuyent, fanatisen un poquet més als chiquets en regalets de cómics, carpetes, pegatines en catalá y cuatre barres, en música meixclaeta en catalá y a tot volumen, etc. Un chiquet que escolta a totes hores el “¡Visca els paísos catalans!” a Diego Gómez y, ademés, li fan estudiar catalá, el rodejen de cuatre barres, l’aufeguen en autoodi a la Real Senyera, al antiu Reyne de Valencia, a la llengua valenciana ¿en qué es convertirá? En un fardo de merda catalanera ¡Y tot se fa en dinés de mosatros, els bonanits valencians!.¡Hala, a donarli vots al Benvestit Camps pera que, encabant, amolle millons del presupost a les “Trobades” d’autoodi del “chobre” Diego!.No puc més. Estic tant cremat que vaig a péndrer una seria decisió: pegarli mordinyá al chocolate Verge dels Desamparats de la Vila Joyosa y, recolsat en el tresillo, escoltar el Chudes Macabeu de Haendel (no n’hia millor curautot pera l’estrés causat per angrantons catalaners). Ya estic recuperat y, per sort, llixc una bona noticia ecológica: els sátiros no han desaparegut del Reyne de Valencia. Yo tinc fluixea per dos jesuites: Puteano y Nieremberg. Este últim, parlant del sátiros, mos diu que: “en Oropesa, se halló uno muy peludo y que no hablaba”(Curiosa filososofía, 1649, p.93). El sátiro, mig home y mig cabró, anava erecte tot el día y , milacrosament, per les covarches de RTVV del PP, n’hian chicones que donen fe de la presencia de, per lo manco, un sátiro molt calent y actiu (no diuen si es pelut), que va sempre en el nap preparat y la ma auberta. Yo crec, “chobre” Diego, que’n les “trobades” d’Escola Valenciana teniu que convidar al sátiro pera donar més ambient ¡Qué bonico vórer al renoc d’Aixátiva, Raimon, y al sátiro de RTVV fent de coriste en el pardal al vent!.
|
|||||
Ricart
García Moya/ Abans
que res y en els nasos tapats -per la pudor a charcull sentinat
que fa tot lo que rodeja a estos catalaners d’alta polsera,
boca de paella pera eixigir subvenció y bolchaques de
róschil-, tenim que aclarir que’l sustantiu “trobada”
no es valenciá en el significat d’encontre planificat
de mestres y chiquets, junta d’intelectuals, reunió
o congrés de polítics, etc. (dasta Corominas criticá
este us neológic catalá, DECLLC, 8, p.857) Ademés,
en valenciá modern tenim el participi “trobá”,
en apócop, ya en el dicc. d’Escrig (a.1851) com
equivalent al castellá ‘hallada’. N’hia
que dir que “trobar, trovar” també es clásic
castellá: “Dueña, bien seades venida e bien
trobada” (Cuento muy fermoso de Otas en Roma, c. 1300;
ed. RAE, 1976, p.101). Y el recort del occitá “trovar”
(del grec-lletí ‘tropus’). va fermos ductar
secularment entre llabidental o billabial: “y els pobres,
per este abús / ara es troven en lo cas / de que per
culpa d’un rus, / ¡tenen que dormir al ras!”
(Vercher: Odisea d’un bolchevikí, 1919)