OPINIO
 

Filólecs arrufaldats y el valenciá traduit al castellá

 

Ricart García Moya/ La veritat, donava gust palpar y vórer el místic “Directorio para orar y meditar”, una traducció del valenciá al castellá feta en bon paper y elegants caracters gótics per l’artesá alemá George Coci en 1539. Eixemplar catalogat com a ‘raro’, al caréixer de primeres fulles oferix ductes d’autoría. Junt a la “Introducción” apareix manuscrit “Jacobus Torras”, ¿nom d’autor o garabat de flare embrutapapers?. Tant me sindona, l’anónim deixá ben clar que, entre humanistes del 1500, la llengua valenciana era com cuansevol atra europea:

“A instancia de un religioso mucho amigo mio: Ordené vnas breves consideraciones y púselas en lengua valenciana; por ser a mi propia, no me atreviendo a escriuir en lengua peregrina. Empero tantos han sido los ruegos de otros, que pusiesse el dicho tratado en lengua castellana...” En el colofó trobem més informació: “Acabose la presenta obra en la ciudad de Çaragoça en casa de George Coci a ocho días del mes de Março, año de mil y quinientos y treynta y nueve”.

El valenciá es traduía a idiomes importants del Renaiximent, com el castellá o italiá; y poquet o res al catalá, gallec y vasc. Aixina, en italiá es va fer la “Cronica Generale d’Hispagna, et del Regno di Valenza... Anton Beuter / nuovamente tradotta in lingua italiana... in Vinegia, 1556”, traducció feta de la “lingua valentiana” (p.450), sent l’impresor l’afamat Giolito de Ferrari, que tragué edicions de tant d’éxit com “Osseruationi della lingua castigliana. In Vinegia, Giolito de Ferrari, 1556. Este tratat gramatical aprofitá pera depéndrer espanyol polítics e intelectuals de mija Europa, mentres que’l valenciá es semaría poc a poc fora del Reyne, encá que dins tinguera fortalea y vitalitat.

Parlant de traduccions, en la historia del valenciá no podíen faltar fachendes erudits que, arrufaldats com a polítics del PPSOEU, feren arca tiranse uns a atres ridículs arcaismes; y els donava lo mateix que foren castellans, catalans o provensals. La finalitat era fótrer al contendient en paraules y construccions que’l deixaren en la boca auberta y socarrat l’orgull (si fora recuperar lléxic genuí valenciá, sería bo; pero no era el cas). Per l’any 1800, en este combat de milhomens s’espentaven cuatre bolonis: Orellana, Carlos León, Escorigüela y Sanelo, manobrers lliteraris que feent de tot: bona prosa, a vegaes; monografíes, coloquis verts, poesíes encomiástiques a la realea, proclames contra inglesos y francesos, hagiografíes, artículs filológics d’arrapafuig y, pera desgracia nostra, tot alinyaet en barbarismes e invencions pseudoarcaisants.

Eixemple de lo dit es la rahonamenta filológica que Sanelo dirigix a Escorigüela (Diari de Valencia, 5 d’agost 1802), ahon esgrimix un valenciá caramullat d’anacronismes y destarifos que, pera entendreu, fea falta sa traducció al castellá en l’atra columna. Ell sabía que ningú antenía el significat de bunyols lléxics com “gimniosa”, en lloc de dir “ingeniosa”. Era un cursi de la llengua. En castellá escriu “vergel” y, pera fugir del casi homógraf valenciá verger o vergell, heu traduix al furri lletinisme “viridari”.

El pedant Sanelo pontificava que’ls que vullgueren escriurer valenciá cult tindríen que estudiar llibres clásics com “La Disputa de vidues y poncelles” (sic) ¡Vaja erudit!. Al no agradarli el títul en valenciá “viudes y doncelles”, per ser paregut al castellá, heu falsejá en el lletinisme catalá “vidues” y l’arcaic “poncella” dels Usatges de Barcelona. No cal dir que estes ridiculees de la coentor filológica son mel pera el fascisme catalaner, pues fan créurer als chiquets que era valenciá del 1800. Sanelo escriu “tuyts, mills, ops, avol”, pera no dir “tots, millor, menester, mal”. Aixina, com si fora un misteriós templari de la filología, volía donar a enténdrer que era u dels gran maestres que coneixía el secret del cult idioma valenciá d’un pasat mític. Este Sanelo que’s fisgava dels bonanits era fill d’italiá y mare gascona (em recorda als d’El Campello, que apenes tenen un sigle d’historia y sempre están bafanejanse en la matáfula d’arrails catalanes y les cuatre barres de marres).

Abans d’atre eixemple de Sanelo tinc que parlar de la treseta navaixera d’Alcover, Moll y Guarner que, en el DCVB, incluixen este fragment manipulat de Lluis Galiana, naixcut en Ontinyent en 1740: “la muller, que no’s volia quedar pera llavor, volgué ficar-se a on no la demanaven, Rond. de R. Val. 74” (DCVB) En finea, Sanchis Guarner s’havía fet de ventre en la morfosintaxis del text original: “la muller, que nos volía quedar pera llabor..., volgué ficarse aón no la demanaven” (Galiana: Rond. de rondalles, 1768, p.72). Per tant, mentix el DCVB al donar “llavor” en la prosa de Galiana. En el XVIII, alguns lletinistes ya usaven el modern cultisme valenciá “llabor” (del lletí labor, -oris), pero a Sanelo no li agradava y, en lloc d’escriurer “esta llabor nativa” per antoixárseli vulgar y, més que res, pera fótrer a Escorigüela, escrigué: “aquesta sement nadiu” (D.Val. 5- VIII - 1802), enredranse en el masculí del adj. y els femenins del demostratiu y sustantiu. L’arrumbat Sanelo preferix l’arcaisme ‘aquesta’, viu en catalá y castellá del XVIII; y el corrupte “nadiu”, viu en catalá, fugint del cultisme valenciá ‘natiu, nativa’, del lletí nativus.

Atra traducció del “valenciano antiguo” al castellá va ser una arenga contra Murat y les chusmes napoleóniques. En maig de 1808 s’havíen creat uns Batallons de Caçadors Voluntaris del Reyne de Valencia y, pera que’l poble coneguera al gafaut enemic, es tragué la ficticia “Traducción del lemosín o valenciano antiguo al castellano de la lletra d’un valenciá al Gran Duc de Berg, hecha por el dómino de la Valle de Gallinera, hallado en Valencia en 7 de Junio de 1808. Valencia, imp. Burguete, año 1808”.

L’autor era l’entranfuller Sanelo, que tragué un micapá de ridículs arcaismes, lletinismes y provensalismes pera intentar donarli caldós to elevat y cult. Ya heu día el semiólec Umberto Eco: no n’hia res més atractiu pera panollos que una llengua enigmática que’s supón propia de selectes sabis. Com va fer en son diccionari, Sanelo donava a enténdrer que dominava el valenciá clásic y, encarabasinat, solía falsejar morfologíes y plantar ridículs arcaismes d’atres llengües; aixina, entre’ls alls y sebes que estampá al Duc de Berg o Murat, trobem els superlatius “malastrucsísim, roinísim e jusanísim Murat”.

Trencanse el cap en buscar vocables estrafalaris que astufarraren a Escorigüela y Carlos León, agarrá l’adj. “malastruc”, cadáver lléxic derivat del occitá “astruc” y antiu fr. “astru”. De valenciá no tenía res, apareguent en el sigle XIII en el provensal de Cerverí de Gerona (del lletí Gerunda) y Llull. Prácticament desconegut en valenciá, també desaparegué del catalá dasta que’ls caposanters de l’Academia de Bones Lletres de Barcelona, argumentant que’l provensal derivava del catalá (¡quín perill teníen estos alabanciosos de peluquí en polls!) escomensaren a desoterrar veus occitanes que s’havíen sorregat en uns cuants manuscrits migevals. Pera fermos idea, es com si dins de mig mileni u llixquera el castellá y catalá “mesa” en escrits dels buderons inmersors y defenguera que’s valenciá. El provensal “malastruc” no l’arreplegá Carlos Ros (Dicc.1764), ni Escrig (Dicc.1851; pero sí els prostituts floralistes que saforecharen la 3ª ed. del diccionari (a.1887). Y d’eixa edició acatalaná d’Escrig, el cándit Fullana copia “malastruc” en sa Voc. de 1921, escampant el barbarisme entre’l melonar progresiste de carrancs y magantos.

Arcaismes y lletinismes iguals o pareguts als de la barrastufá filológica del Diario de Valencia (a.1802) tornen a ixir en el “valenciano antiguo” de la filípica contra Murat: “viridari” en cónter de verger o vergell, “tuytes” pera no dir totes, “avirat” per venturós, etc. Estos escritors no volíen catalanisar (el catalá no era un perill per l’any 1800, sí el castellá), asoles practicaven un joc ahon cada u volía tráurer el vocable supostament més cult y antiu, fent trampes al introduir rosegons de les llengües vehines, encá que afirmaren escriurer “en valenciá” (Diario de Val. nº 37, 1802). En l’alegat contra Murat també ix el nom de la llengua: “carbón y cisco o picón, en valenciano carbó y molinada” (f.7) En valenciá modern tindríem ‘moliná’ (vórer DHIVAM).

Algunes de les traduccions al castellá del XVIII es feren cumplint ordens dels inmersors castellaners, raere de l’aplegá dels Borbons. Aixina, per eixemple, es va fer en els migevals estatuts dels grémits: “Ordenanzas del Colegio de Cereros y Confiteros de Valencia y su Reyno para su buen regimen y gobierno / aprobadas por su M. y su S.R.C. de la Corona de Aragon en ... 1673 y confirmadas ... por el Real y Supremo Consejo de Castilla ... en 1721; traducidas del idioma valenciano al castellano, Imp. Manuel López , Valencia, 1825”.

En el sigle XIX s’aplegá a un estat d’afonament en que’ls valencians no eren res pera d’Espanya, asoles simplots “levantinos” de la carcallá permanent. Paella, bous y traques aumplíen l’ensómit del poble; pero encá parlaven valenciá, naíxen neollogismes, es feen sainets y s’alsaven falles en lletreros ahon l’ingénit de la llengua relluia. Tampoc faltaven les traduccions al castellá d’obres típiques del costumbrisme plácit. En la Bib. Nacional vaig vórer este estiu “El alcalde Tropezón o Los amantes de Zuera”, que du esta aclaració: “Zarzuela en un acto, traducida del valenciano a la lengua castellana. Al haber prohibido la representación de tu obra titulada Un casamiento en Picanya, por ser en lengua valenciana, me he tomado la libertad de traducirla al castellano, Mariano Llana, Córdoba y octubre 17 de 1867”. L’estreno (no ‘estrena’, que diuen els tallarrosos de Canal 9) es va fer en el teatro de la Zarzuela de Madrit, ahon ademés del idioma també s’alteraren noms de personages y, en lloc de Picanya, tot ocurrix en l’aragonés poble de Zeura.

Encá que’l fascisme catalaner escampe lo contrari, el valenciá sempre ha segut idioma, cumplint les característiques que donava, per eixemple, l’antiu president de la RAE: “Idioma. Término que alterna con el de lengua, referido a las lenguas nacionales modernas. Basta con que una lengua esté fuertemente diferenciada por el número de hablantes, por la extensión de su dominio, por su cultivo literario, etc., para que podamos designarla como idioma” (Lázaro Carreter: Dicc. de términos filológicos, 228). Clar, marmolarán els sanc d’horchata: “¡Eu!, mosatros no apleguem a tant, som cuatre rates farineres d’un territori chicotet y no tenim lliteratura, ni diccionaris, ni...”. ¡Ay, mare, quína cachillá de picolins dacsers!. Mentres, els de l’AVLL catalana del PP -millonaris sinse crisis-, s’encarreguen de safunyar el valenciá dasta que siga asoles un sentinat dialecte del catalá (“sentinat”, lo pudent y cadavéric, del lletí sentina; y “picolins”, gallinetes y pollastres).

Y si demá diguera l’IEC que’l valenciá es idioma distint al catalá, les fierens chomskianes de l’AVLL, ballant en un peu, diríen: “¡Sí, sí, lo que mane Catalunya; mosatros estem pera obedir al IEC sinse aubrir els morregals!”. No sería la primer vegá que acachen orelles y s’engarcholen lo que defeníen com a veritat ampará per “filólecs de totes les universitats del mon”. Fa pocs anys, raere de pendrer uns cafens en llet, uns desfaenats nacionalistes del IEC es ficaren a cavilar y, pera ofrendar (sí, ofrendar) noves glories a Catalunya, tingueren esta conversació que traduixc al valenciá:

–¡Che, honorable Velorós i Jutipiris, estic més aborrit que l’académic Taranyina davant d’un llibre. Tinc una idea, ¿qué li pareix si convertim el patuá de la Vall d’Arán en idioma? Aixina tindríem dos llengües propies de Catalunya.

–¡Ooy, uuy, honorable Xuriguera i Palpanaps, vosté es un génit etnollingüiste!, ¡m’agrá, m’agrá l’invent!. L’inconvenient es que, dasta ara, mosatros díem que l’aranés asoles era subdialecte del gascó ¿No creu que mos unflarán a osties els filólecs de totes les universitats del mon?.

–¡Ay, Veloroset, no siga batistoles!. Lo que digam mosatros sempre es la veritat científica; y si demá tornárem a dir lo contrari, tots el filólecs mos ballaríen els nanos; y els colaboracionistes de la Generalitat del PP, agraits, mos torcaríen el cul en sa llengua ¡Hala, mone a fer el cámbit!.

En fi, el diálec es fictici, pero totalment verídic que de la nit al matí la fansella del IEC convertí l’aranés en idioma. Crec que va ser per l’any 1997 cuan este subdialecte gascó del occitá l’encaramitaren els del IEC al mateix nivell que’l francés y espanyol. Els que parlaven el charracachac aranés no aplegaven a la població d’un poblet del Reyne de Valencia, y crec que lo més paregut a lliteratura que havíen produit eren els rollos de paper de comú usats. Patétic, l’IEC y sa mascota AVLL mos ham ficat l’ambut per lo ample: hui, l’aranés es idioma cultísim; y el valenciá es dialecte d’apanollats fallers, foguerers y gayaters ¡Mos deixen en conill, y heu mereixem per cobarts, melsuts, escotiflats y panolis!.

Alguna vegá, pot ser, els colaboracionistes quedarán al descubert y tindrán que amagarse baix els cudols. Atres filólecs mampendrán la faena de netejar el tarquim idiomátic y donar al poble la riquea de sa llengua. Per cert, el polisémic adj. arrufaldat es exclusiu del valenciá y, ademés de sinónim d’arromangat o pujarse les faldes (DRACV), aludix al presumit, estovat, caldós, almidonat, titot, envaneixcut, etc.: “els pobrets Pisaverdes / ¡qué tiesos y arrufaldats anaven al costat de elles!” (Coloqui sobre la bola, c. 1780); “eren moros,/ y asomantse un afaram, / en més cara que un garbell, / y uns bigots arrufaldats” (Rahonament entre el Rull de Payporta y Albudeca, c.1802). En el dicc. del IEC (ed. 1995), encá no mos l’havíen amaitinat els catalans; hui, gracies als ensobinats de l’AVLL de Camps y als millars de mestres colaboracionistes, ya la tindrán en la rabosera barcelonina. ¡Au, cacau, némone! Estic fart de filólecs arrufaldats y tinc una soneguera de caball (cultisme del valenciá modern, del lletí caballus).