OPINIO
 

El sustantiu ‘colombaire’, ¿mosarabisme o invenció de C. Ros?

 

Ricart García Moya/ Aplegar pasejant a la RAE es bonico per el puesto ahon está. Entrar es més complicat per les tentacions que oferix al derredor: el Museu del Prado, el d’Arts Decoratives, el de la Marina, l’antiu del Eixercit (hui mig desmantelat), etc. Fa poc estiguí en sa biblioteca y, la veritat, tinc que agrair l’amabilitat de les bibliotecaries Rosa Arbolí Iriarte y Cecilia López. La directora Arbolí, ademés de tíndrer nom y apellits poétics, es una sevillana elegant, bledana y en bellea, que medix paraules y, cuan u ha parat de parlar, ella pega una ullá, t’escanecha el cervell y espera u o dos segons abans de contestar per si l’interlocutor vol rahonar més. Tot estava tranquil, pero Víctor de la Concha tenía ocupat al sinyor que deuría ferme unes reproduccions y, per cortesía, me les va fer Rosa. Més d’un flaret marmolará que li done masa valor als modals d’estes dames, pero u está baldat a tamborinaes que, entre atres covarches, m’han donat en la Sala de Manuscrits de la Bib. de Catalunya, ahon estava una afaram que pareixía la Mort d’El séptim sello de Bergman. ¡Quína antóbina més bonyatil! Dasta em digué, en morro tort y de gaidó, un ¡Vixca els Paísos Catalans! sinse víndrer al cas.

En la BRAE custodien desde l’Aureum Opus de 1515 a humils llibrets de falles en valenciá, com el del “Carrer de Rusafa” (a.1905), dedicat al “Quijote” en el 3er Centenari de sa edició (Valencia, a. 1605). Escrit en algú que atre barbarisme morfológic, no n’hia ducte que’s valenciá modern, el prohibit hui per el catalanisme. Respecte a la RAE, no es una entitat celestial d’angelots sinse ambicions, egolatríes y adoració al Vedell d’Or. Aixina, per rahons fosques, el manifeser Víctor García de la Concha s’ha ficat en la Batalla de Valencia y diu ahon va que’l valenciá es un dialecte catalá, opinió del President de la RAE que’ls catalaners usen com a furgó pera punchar al discrepant. Pero entre el sinyor de la Concha y Cervantes, me quede en el segón pera valorar el valenciá y catalá. A este últim no li dedicá Cervantes cap de memeus encomiástics: “diciéndoles en lengua catalana (...) dijo en su lengua gascona y catalana” (Quijote. II. 1615). Tallants paraules que careixen dels diplomátics epítets que Cervantes andorsava a les bondats de cuansevol llengua; lleig desdor que no va fer a la valenciana.

Cuan Cervantes treballava en El Quijote, per l’any 1600, el catedrátic Andreu Bosch de la Universitat de Perpinyá observá un fet curiós: en els ambients lliteraris de Catalunya se volía imitar al valenciá; y, en la franja de Tortosa, la gent s’havía valencianisat. Estes observacions eixiren d’imprenta més tart, pero en molta claritat pera qui vullguera coneixer que, en Catalunya, tots volíen "imitar a la Lengua Valenciana" (Bosch: Summari, Perpinyá, 1628). Un deceni abans eixía La gran sultana (a.1615), comedia ahon Cervantes incluix un diálec sobre’l valor dels idiomes entre’l Cadí turc y un maula anredraor, Madrigal, que presumix d’ensenyar llengües a un elefant. El coloqui es paródic, pero els idiomes eren els que Cervantes havía escoltat y conegut en els guineus o Banys d’Archel, ahon per l’orige dels cautius es creava un mon multicultural y políglota. L’ambient de La gran sultana es desarrolla en Constantinopla, ahon aplegava una cantitat major de presoners del Sur europeu, desde grecs a valencians.

Sorprén per sa modernitat l’análisis y clasificació dels idiomes que fa Cervantes. Aixina, cuan Madrigal diu al Cadí d’Estambul que ha donat les cuatre primeres lliçons en llengua viscaína: “quatro liciones (sic) le he dado. /... en vizcayna”; el Cadí, que no coneix el vasc, li pregunta: “paréceme lengua estraña, / dónde se usa? —En Vizcaya”. En sensatea, el turc diu que no la vol, que la llengua vasca asoles te valor per s’antigor; y preferix l’espanyola: “Esta lengua de valor / por su antigüedad es sola, / enséñale la española, / que la entendemos mejor”. Cervantes parla de llengua “española”, no castellana; una matisació important que hui no volen tíndrer en cónter els polítics gandufaris. Preferixen dirli “castellana”, ¿per qué?. El motiu es maquiavélic: si u demana que’l seu fill estudie en “castellá” en el Reyne de Valencia, País Vasc, Galisia o País Catalá, els que viuen a carcaselles dels nacionalisme (o, en el cas valenciá, del nacionanisme), li dirán que se’n vaja a Castella a depéndrer castellá. El nom de la llengua comú era y es “espanyola”, com era coneguda en Europa desde’l Renaiximent; pero dasta Benvestit Camps —més de dretes que l’ahuela de Gengis Kan—, fuig de dir idioma espanyol o llengua espanyola. Estos rabuts no arrisquen una ungla per res que no siga aumplir bolchaques.

Cervantes, per mig de Madrigal, enumera un garbó d’argots e idiomes morts o d’us prou llimitat geográficament, com el gascó; y, pera compláurer al reguinyós Cadí, aplega a les llengües que seríen més usuals en els guineus d’Archel, ahon estigué Cervantes, no en Turquía: “Y si de aquestas le pesa / porque son algo escabrosas, / mostraréle las melosas / valenciana y portuguesa”. El turc, pragmátic, vol que deprenga les més importants pera ell: “A gran peligro se arrisca / tu vida, si el elefante / no sale gran estudiante / en la turquesca o morisca,/ o en la española a lo menos”. De totes formes, qui vullga més detall del idioma valenciá en La gran sultana, heu te en atre artícul meu (Diario de Valencia, 19 giner 2003). Está clar que a Cervantes li agradaven les llengües valenciana y portuguesa, mentres que la catalana no li mereix ni un calificatiu cuan la nomena.

Tornant al 2010 —en polítics valencians que suren per la sequiola del catalanisme com a serdos aufegats—, la prohibició del valenciá e imposició del catalá es l’arma més endenyaora del fascisme pera exténdrer Catalunya dasta Oriola. Els filólecs castellans, com l’estovat Victor García de la Concha, no tenen un coneiximent del valenciá y del catalá com teníen Andreu Bosch o Cervantes (vixqué en Valencia y era amic d’humanistes com Timoneda); de totes formes, inclús en el modest llibret de falla de la BRAE, podría trobar García de la Concha eixemples de les diferencies entre’ls moderns valenciá y catalá sinse molt de treball, analisant asoles els primers versets; per eixemple: “amics, / chaleros de naiximent, / en sert puesto reunits, / menchanse uns botifarrons / en fabetes, l’atra nit” (BRAE , Llibret de Rusafa, 1905). N’hia lléxic com l’adj. “chalero” (en terminació –o, que tant cou als catalaners), emparentat en el prov. ‘chalá’ e it. ‘scialare’. En valenciá significa l’amic de fartaes, béurer y cantar en companyers o vehins, siga la chala en l´horta, mont, secá, placha o bodegó: “per el foro ix Pepe... chalero, un valensiá de cap a peus” (Meliá: Tots a Nova York, 1921). En la morfología, per eixemple, tenim la del sustantiu verbal ‘naiximent’, en diferencia vocálica del cat. ‘naixement’ (val. ‘náixer’; cat. ‘néixer’); y, morfosintácticament, el gerundi pert la dental sorda –t al nugarse al pronom fluix enclític (“menchant + se, menjant + se = menchanse, menjanse), característica del valenciá modern: “la vérem vindre arrastranse” (Bellver: La creu del matrimoni, Eixátiva, 1866). En catalá: ‘la vam veure arrossegant-se’.

Atres paraules del Llibret, com el sust. “puesto”, foren prohibides per l’IEC per sa homografía en el castellá; arbitrarietat aceptá per els colaboracionistes valencians. Aixina, de ‘puesto’ diu Corominas que “es castellanisme intolerable y gratuit” (DECLLC, 6, p.853). N’hia que anar més aspayet en estes histériques anatemes polítiques, més que llingüístiques. En catalá poden fer els astruperis que vullguen; pero en valenciá n’hia que anar en trellat: el sust. ‘puesto’ es clásic, per trobarse en la prosa de Fenollar: “tal desorde en el mateix puesto” (Hystoria de la passió); y estava arrailat també en el valenciá administratiu y cancilleresc: “en lo puesto ahon hui está” (Ginart: Rep. Furs, 1608, p. 149); en el cult y lliterari del Barroc (BNM, Ms. 3746. Matheu y Sanç.: Poesíes, 1642); y, desde l’Etat Mija, en tots els escritors en valenciá dasta l’aplegá del fascisme catalaner que, curiosament, acepta italianismes, galicismes y anglicismes incorporats en feches més modernes; pero llansa la fel si es espanyolisme. Aixó, diuen, es cientifisme filológic.

Mosatros, com feen nostres antepasats, usem ‘puesto’ com a sustantiu: “y es posá en son puesto” (Gil: Segón Centenar, 1655); “llogar los puestos de la fira” (AME, Llibre del Mustasaf d’Elig, 1666); “en lo puesto acostumat del pressent lloc” (Llibre Confraría del Roser de Cinctorres, 1673); “als puestos ahon están les torres” (Ord. costa del R. Valencia, 1673); “en un puesto estret” (Sacro Monte Parnaso, Valencia, 1687), etc. En castellá era inusual este sustantiu dasta mitants del sigle XVI, usanse ‘puesto’ com a participi del castellá ‘poner’: “y él se asentó en un estrado muy rico que estava puesto cerca de la cama” (Libro del conde Partinuplés, c.1500; ed. Turner, 1995); que, en valenciá, sería: “y ell s’asentá en un estrado molt ric que estava ficat prop del llit”.

Victor de la Concha, si sap catalá, botaría dient que ‘asentá’ y ‘estrado’ es castellá. ¡Ay, lo que fa la ruquea!. Com no tinc espay, asoles remitixc a la prosa de Joanot Martorell: “se asentá en lo estrado” (Tirant, c.1455); per supost que, als chiquets dels coleges, els inmersors catalaners els donen el catalá “estrada”. En fi, no ham pasat dels primers versos del Llibret del Carrer de Rusafa del any 1905 (BRAE), y n’hia materia pera una tesis de les diferencies entre valenciá y catalá. En la construcció: “uns botifarrons en fabetes” (v.6), apareix la sintaxis valenciana de fa sigles, hui prohibida, d’un ablatiu de companyía en la prep. “en” , no la catalana “amb” ni la castellana “con”. Ademés tenim el diminutiu “fabetes”, recurs morfológic que tanta riquea dona al semantisme valenciá. Per cert, la billabial -b- de ‘faba, fabetes’ es cultisme (del lletí faba, -ae), que’ls lletinistes valencians del Barroc recuperaren, alluntanse del vulgarisme en llabidental. Sempre en els primers versos del Llibret de Rusafa, sinse pasar fulla, ix “l’atra nit” (v.6), morfología que, com adj. o pron., ya heu trobem en clásics com Jaume Roig (a.1460). Com es sabut, del lletí ‘alter, altera, alterum’ ixqueren corrupcions a lo llarc del sigles: altre, otre, otrie, etc. dasta aplegar als valencians “atre, atra”, els catalans “altre, altra” y els castellans “otro, otra”.

Els poliseros idiomátics —moscardes famolenques del putrefacte zombi autonómic—, mordinyen a qui no renega, per eixemple, d’un recurs sintáctic y semántic valenciá com es el neutre “lo”, arrailat desde’l temps de les chapes. En el Llibret de 1905 també figura, “lo que tinc” (v.12), siguent una ferramenta gramatical que permitix trencar anfibologíes. En catalá modern está prohibit, y els de l’AVLL (mascota del IEC), recomanen científicament que mos torquem lo que vullgam en el “lo” neutre del clásic Joanot Martorell: “lo millor de tot lo que tenia” (Martorell: Tirant, c. 1455); el dels humanistes com Esteve: “lo que pensava de dia somiava de nit (...) lo que ell volia” (Esteve, Joan: Liber elegantiarum, 1472); y del Llibret de Rusafa de 1905. Pot ser que Victor de la Concha desconega la taranyina que’l fascisme catalaner ha teixit en les institucions. En fi, l’artícul no agradará a Rosa Arbolí, y heu senc; pero segur que si alguns tragafesols vullgueren desfer la llengua espanyola, ella els arraparía intelectualment dasta els nyítols pera deféndrerla; ¿o no, Rosa?.