Pere I naixque en el Palau Real de la ciutat de Valéncia entre juliol i agost de 1240, sent sos pares Jaume I i Na Violant d´Hungria. Era el segon fill del rei, puix Jaume I tenia un hereu naixcut de la seua primera dona, Leonor de Castella, de nom Alfons. Pero el rei conquistador vullgué repartir els seus estats entre els fills, disponent que Aragó i Catalunya serien per a Alfons, i Valéncia, Mallorca, Montpellier i el Rosselló, per a Pere. Esta partició es reformaria quan en 1243, naixqué l´infant Jaume.

            Na Violant muigué en 1251, i Alfons, en 1260. Aixo conformava definitivament l´herencia de Pere: Aragó, Valéncia i Catalunya, mentre Mallorca i Rosselló serien per a Jaume. L´infant Pere no va protestar per la particio de la Corona de son pare, pero si deixà patent en un document davant un notari de Barcelona el seu descontent.

            El jove princip passava el temps dedicat a la seua educacio i a l´eixercici de les armes, en l´us de les quals es feu un mestre, en especial en la maça de guerra.

            En 1258, Jaume I va firmar el tractat de Corbeil en Lluïs IX de França. Per ell, la Corona d´Arago renunciava als territoris al nort dels Pirineus, excepte el Rosselló, mentres Lluïs feia atre tant en els drets de França sobre els Comtats Catalans. Aixo suponia abandonar el Languedoc i la Provença en mans dels francessos, i esta decissió de Jaume I no fon ben vista per l´infant Pere. Pero, conscient de que ell no era el monarca, i per respecte a son pare, es va callar.

            En 1260, es va pactar el matrimoni de Pere en la princessa Constança de Hohenstaufen, filla del rei Manfret de Sicilia, i neta de Frederic II, emperador d´Alemanya. Manfret sostenia una dura tensio en el Papa. La rao era que el Papa afirmava que el Regne de Napols i Sicilia era feudatari seu, i per tant el seu trono a soles podia ser ocupat en el seu permís. Manfret era fill bort de l´emperador, i per aixo, el Papa pretenia destituir-lo, i ficar en el seu lloc a un atre candidat més del seu gust.

            A pesar de tan delicada situacio diplomatica, Constança es casà en Pere en 1262, sent l´enllaç durament criticat pel Papa Urbà IV i pel rei de França. Fon un matrimoni feliç. Constança mereixqué els elogis de tots, i el seu ressó ha arribat a nosatros a traves dels escrits de Ramon Muntaner i de Dante. Una de les seues dames era Bella de Llúria –o de Lauria-, que vingué acompanyada del seu fill Roger. Atre membre del sequit, era el cavaller Corral –o Conrat- Llança.

            La parella es va instalar en Valencia, a on naixerien, be en el Cap i Casal, o en Vilarreal, els seus fills: Alfons, Jaume i Fadric, que serien reis; Pere, i les infantes Violant i Isabel, esta ultima casada en el rei Dionis de Portugal, i hui coneguda com Santa Isabel de Portugal -encara que atres tradicions fan a esta ultima natural de Saragossa-. En eixa epoca Pere es senyor d´Alzira, de Gandia, d´Ontinyent, de les salines de l´Albufera, i té tractes en el prestamiste judeu Adan de Paterna. La seua vida en Valéncia, li va ensenyar a tractar als seus vassalls musulmans, coneguent-los de prop. En eixa epoca cultivà la poesia en llengua valenciana a l´estil dels trobadors provençals, fent composicions memorables. En terres valencianes instalà una chicoteta cort, en la qual vivien els cavallers sicilians Llança i Llúria, molt pronte valencianisats. Als dos lis donà senyorius en el Regne: Conrat Llança fon senyor d´Albaida i Carrícola, i Roger de Llúria, de la Vall de Seta, en 1270, als quals s´afegirien Alcoy i atres terres. Roger es casà en Saurina d´Entença, filla de Berenguer Entença, senyor de Chiva. En 1278 fon, interinament, governador del Regne de Valéncia. Conrat Llança, que era un poc més major que Roger, comandaria una flota valenciana en una èpica lluita que narra Muntaner. Els dos sabien parlar perfectament la llengua valenciana.

             Durant el segle XIII, el regne de França va nugant una serie de llaços matrimonials i diplomatics per a fer-se en el domini de la Provença i del Languedoc. En este sentit, fon molt important l´unió entre Beatriu de Provença, filla i heredera de Ramon Berenguer, comte de Provença, i Carles d´Anjou, germà de Lluïs IX. En 1246, Carles ya era comte de Provença. La repressió contra els albigessos o catars donà l´excusa perfecta per anar controlant i dominant els diferents senyorius i castells de l´àrea. Este domini no era gens agradable als provençals, que es varen alçar contra el seu senyor Carles en 1257, 1262 i 1263, sent sempre durament reprimits, sense que Jaume I, fidel a la seua paraula donada en Corbeil, menejara un dit. Pere va rebre visites d´enviats dels rebels a Carles, pero no pogué fer res per ells.

            Una revolta dels musulmans de Murcia, vassalls de Castella, atiada des de Granada, que es va estendre per tota Andalusia i que va amenaçar a la propia Sevilla, feu que el rei d´Aragó es disponguera a ajudar al seu gendre, Alfons X “el sabi”. Mentres Jaume I organisava la campanya en Arago i Catalunya, Pere es posà en marcha des de Valéncia, i en abril de 1265, segurament al front de molts cavallers i almogavers valencians, els que més pronte podien acudir al front, atacà els camps d´Alacant, Elig i Oriola, penetrant en el Regne de Murcia. Pere es va descobrir com un consumat guerrer, anant a cavall, i si no, a peu, colze en colze en els almogavers, carregant contra formacions enemigues o pujant per les escales d´asalt a les muralles. De fet, Pere va encapçalar un primer atac a Murcia, rebujat pels musulmans. Poc despres arribava son pare, en el gros de les forces, i la ciutat de Murcia es va rendir en febrer de 1266.

            En Sicilia, les coses s´anaven complicant. En 1265, el Papa va decidir llevar-li la corona del regne a Manfret, i oferir-li-la a Carles d´Anjou. I mentres Jaume I estretava el sege a Murcia, Carles era coronat Rei de Napols i Sicilia en Roma. Seguidament marchà al front de les seues tropes contra Manfret, al qual va derrotar en Benevento. El sogre de Pere muigué en el combat contra la poderosa cavalleria francessa. La vila de Benevento fon saquejada, i la dona i la filla de Manfret, empressonades rigurosament: la primera moriria al cap de cinc anys.

            Per als partidaris dels Hohenstaufen –els gibelins-, la corona de Sicilia recaïa ara en Conradí, fill del prematurament mort Conrat IV d´Alemanya, i nebot de Manfret. De fet, Manfret ocupava el trono com a rei, pero en realitat ho feia com a regent del seu nebot. En 1268, complit els setze anys, Conradí va jusgar que devia reclamar el trono de Napols. Ixqué d´Alemanya, i baixà per la peninsula italiana fins a Tegliacozzo, a on fon derrotat per Carles d´Anjou. Pogué fugir del camp de batalla, pero fon traicionat, entregat a Carles, i decapitat en la plaça del mercat de Napols. Segons la tradició, se llevà l´anell –o el guant- que duia en la mà, i demanà que algú li´l duguera a Pere d´Arago. El replegà el que fora mege de son tio, Joan de Pròxita, que va complir l´encàrrec. Joan de Pròxita s´integraria en la cort de Pere, fruïnt dels senyorius de Lluchent, Quatretonda, Pinet, Ador, Benicolet, Palma i Benisanó.