Pere I "El Gran"

El problemes familiars i la rebelio dels musulmans

per  Antoni Atienza

Regne de Valencia, 30 de Novembre de 2003

 


No corrien temps tranquils per a Pere. Els nobles aragonessos i catalans estaven enfrontats, per enesima vegada, a Jaume I. Pere cregué que podia guanyar-se als segons en promesses, i en una reunió celebrada en Lleida es va comprometre en els senyors catalans més de lo que haguera degut fer. Per eixemple, li va assegurar al comte de Foix que l´ajudaria en cas de guerra en França.

 Retrat de Pere I en les Corts d'Arago

      Empero, es va conseguir una treua, que Jaume I aprofitaria per a intentar fer una Creuada. L´expedicio fracasaria en bona mida, pero una tempesta portà la nau a on viajava Ferran Sanchez, fill bort de Jaume I, a Sicilia. Alli, Ferran Sanchez fon ben acollit per Carles d´Anjou, que l´armà cavaller. Quan Pere s´assabentà de que el seu germanastre havia entrat al servici de l´assassí del seu sogre, carceler de les seues sogra i cunyada, i usurpador de la corona que corresponia a la seua dona Constança, deixà nàixer en el seu cor un odi terrible. De fet, Pere pensava que el seu germà volia matar-lo, i per la seua part, Ferran estava convençut de que l´infant desijava la mateixa sort per ad ell: Ferran l´acusà de ser l´inductor d´un intent d´assassinat que va patir en Borriana, en 1271. Jaume I va creure a Ferran, i com que Pere es va negar a acodir per tres vegades davant d´ell per a respondre de les acusacions, molt indignat, li llevà el carrec de Procurador o Lloctinent General d´Arago, Valencia i Catalunya, propi de l´hereu de la Corona. Pràcticament, era com si el desheretara.

            En 1271, Tolosa es va alçar contra Carles, i va oferir a Pere la corona de la Provença. Pere la va acceptar, i va preparar una expedicio, com la que havia dirigit son yayo Pere II, i que fon desfeta en Muret, en 1213. Possiblement per este tragic precedent, i perque era esclau del tractat de Corbeil, Jaume I va desbaratar els plans del seu fill, prohibint als seus cavallers que l´ajudaren. A l´any següent, en 1272 el comte de Foix va reclamar l´ajuda promessa en Lleida, puix el nou rei de França, Felip III l´Atrevit, l´atacà. Pere tampoc pogue socorrer-lo, i el de Foix fon vençut i jurà vassallage a Felip. D´esta manera, Arago pergue un vell aliat i amic en el Languedoc.

            Estes circunstancies alluntaven encara més a pare i fill. En 1273, Jaume I cridà a Pere a Valencia, per a intentar solucionar les desavenencies en Ferran Sánchez. Pero l´infant se n´anà de la ciutat. Noves disputes, i Pere donà un colp d´efecte: entrà de nit en Sueca, capturà al mestre de l´Hospital, Berenguer d´Almenara, i el tancà en el castell de Bairen prop de Gandia: mostra inequivoca de la força, amics i recolçament que Pere tenia en terres valencianes. Unes semanes despres, es presentà en Xativa davant de Jaume I, i l´oferi la reconciliacio. Pere demostrà que podia alçar-se contra el rei, podia iniciar una rebelio, pero que no volia, i que se sometia a la seua justicia. Emocionat, Jaume I l´abraçà.

            En 1274 muigue Enric I el Gros, rei de Navarra, deixant com a heredera a una chiqueta de dos anys, Joana. Castella, França i Arago van vore l´oportunitat de fer-se en el vell regne pirinenc. Arago pensava reclamar el trono, puix no sols Navarra i Arago havien estat unides en el passat; també l´anterior rei, Sancho VII, havia oferit la corona a Jaume I quan est era molt jove. Pere es va encaminar cap a Navarra en cartes i documents probatoris de les seues pretensions, i en Taraçona va parlamentar en uns comisionats, en els quals acordà el matrimoni del seu fill Alfons en Joana. Pero una discussio economica, afegida a la força del partit frances, i a l´invassio dels castellans, provocà la fugida de Joana i sa mare a França, a on serien acollides en la cort de Paris. L´acort de Taraçona, llavors, es feu fum. Joana se casaria en el futur Felip IV de França.

            Mentres Pere estava en Navarra, alguns nobles catalans – el vescomte de Cardona, el vescomte de Rocaberti, els comtes de Pallars i d´Ampuries, i atres- s´alçaren novament contra Jaume I, rapidament secundats per lo més granat de la noblea aragonesa: Artal de Luna, Ferriz de Liçana, Pere Cornel, Ximeno d´Urrea... El motiu, era el de sempre: arrancar del vell monarca diners, terres i privilegis. Al front dels nobles estava Ferran Sánchez. El fill bort de Jaume I es rebelava, pretextant que Pere retenia alguns dels seus castells, pero lo que pretenia era minar la situació d´hereu de Pere, i enemistar-lo en el rei. Pero Ferran Sánchez s´equivocava: no contà en que la reconciliacio en Valencia de rei i princip era sincera. Jaume I demanà a l´infant que tornara els castells a Ferran. Pere es va comprometre a tornar-los, pero, a l´hora, es preparà per a la guerra.

            El princip entrà en Arago, i atacà el castell d´Antillón, a on vivia la mare de Ferran Sánchez. Ferran acodí per a atacar a Pere i obligar-lo a que alçara el sege. Pero Ferran fon derrotat, i es vegue obligat a fugir, refugiant-se en el castell de Pomar. Rapidament, Pere abandonà Antillón, i tancà un rogle de ferro als peus de Pomar, dispost a prendre´l a l´asalt. Llavors, veent-se perdut, Ferran decidi disfrassar-se de pastor, al temps que vesti a un escuder en les seues robes. Les portes de la fortificacio s´obrigueren, i els homens de Ferran Sánchez s´enfrontaren als de Pere, dirigits per un escuder, mentres el seu senyor intentava eixir del castell i perdre´s en la confussio. Pero en el combat, el escuder fon apressat, i confessà tot el plan. Ferran fon acaçat i atrapat quan intentava travessar el riu Cinca. No va opondre ressistencia, pero Pere, que ya estava fart del seu germanastre, va optar per la solucio drastica: manà que l´ofegaren en les aigües del Cinca, en juny de 1275.

            La mort de Ferran Sánchez marcà el final de la rebelio. Pere mostrava una mà molt mes dura que la de son pare, sempre dispost a perdonar i a oblidar. Tant els aragonessos com els catalans depongueren les armes. Encara tingue Pere que dominar una chicoteta revolta de nobles catalans, que protestaren contra l´empressonament del comte d´Ampuries. L´enfrontament armat es donà a la vista de la fortalea de Castellnou, i els nobles, vençuts, es reconcialiaren en Pere. El comte d´Ampuries fon lliberat.

 

                 La rebelió dels musulmans valencians

             En eixos messos, l´emir de Granada pactà en l´emir del Marroc fer una gran ofensiva contra el Regne de Castella. Els benimerins, nortafricans, travessaren l´estret de Gibraltar, i atacaren les fronteres cristianes. Varios eixercits castellans foren derrotats, uns d´ells manat per Sancho d´Arago, arquebisbe de Toledo i germà de Pere, que muigue en la batalla. Davant el perill, Jaume I manà que un eixercit real ocupara la frontera en torn a Biar per a prevore una invassio.

            Estes tropes molestaren profundament a la poblacio valenciana. Ademes, els musulmans valencians estaven farts de patir l´explotacio i els abussos dels nobles catalans, aragonessos, castellans i navarros. En estes circunstancies, la reaparicio del mitic capdill musulma Al Azrak, senyor de la Vall de Gallinera, promogue una rebelio contra el domini cristia. El noble musulma pensava que l´ofensiva dels marroquins i dels granadins seria forta: pero just quan ell estava ya provocant l´insurreccio general, els emirs pactaren en el rei de Castella, i deixaren als musulmans valencians a soles. Aixina i tot, pogueren derrotar a les tropes cristianes en Lluchent, caiguent pressoner el mestre del Temple.

            Mentrimentes, en decembre de 1275 Jaume I convocava a viles i cavallers valencians – o que tingueren heretats en el Regne de Valencia-, a la ciutat de Xativa, a on pensava reunir la host per a aplastar la revolta. Tambe manà fortificar els castells i que incrementaren la seua guardia, sobre tot a les fortalees de Bairen, Gallinera, Benicadell, Alcalà, Cocentaina, Tarbena, Confrides, Guadalest, Penàguila, Castellar, Bihar, Denia, Calp, Segarria, Pego, Gandía, Palma, Xativa, Sumacarcer, Alzira, Alcoy i Alfandech. En la primavera de 1276, se convocaren Corts en Valencia. Davant la necessitat, en març Jaume I va demanar ajuda als nobles de Catalunya i Arago, i als seus fills, els infants Pere i Jaume.

            A finals de març, Jaume I estava en Xativa, organisant la campanya. La seua presencia i la de les tropes bastà per a que alguns castells ocupats pels musulmans rebels es rendiren, hissant banderes reals. Pero la revolta, encara que molt localisada, continuava. En abril, Al Azraq atacà la vila d´Alcoy, pero fon rebujat –segons la tradicio, pel mismissim Sant Jordi-, i muigue. La força sarraïna, sense comandant, es va retirar, pero uns quaranta cavallers que, per orde real, guarnien la poblacio, vullgueren acaçar-los. Els cavallers, confiats en la força bruta, no pensaren que els ginets musulmans, armats més lleugerament, podrien derrotar-los. Els musulmans, més habils, els contraatacaren, i els venceren. D´eixa manera, vengaren la mort d´Al Azrak.

Pere es va reunir en Jaume I, que estava en Xativa. La rebelio seguia incontrolada, i encara que es tractaven de llauradors, sense cavalls de guerra ni armes, donaven molts maldecaps als cavallers folrats de ferro. Pere prengué el control de la guerra, i Jaume I li entregà la seua espasa, la mitica "Tizona". Segons les llegendes, havia segut l´arma del Sit, cedida per est a un gendre seu, senyor del castell aragones de Montsó. Alli va permaneixer, fins que Jaume I la va reclamar poc abans de la conquesta de Valencia. El seu nom vindria d´un templari molt valent i virtuos que tambe la va utilisar. Pere es quedà en Xativa, mentres son pare, molt malalt, es retirava a Alzira.  Jaume I muigué el 27 de juliol de 1276, seguns unes tradicions, en Alzira; segons la seua Crònica, en Valencia.

            Pere era ya rei d´Arago i Valencia, i comte de Barcelona mentres el seu germà Jaume seria monarca de les Mallorques i el Rossello.