Pere I de Valencia i III d'Arago: La conquista de Sicilia

 

per  Antoni Atienza

Regne de Valencia, 14 de Decembre de 2003

 


             Pere se coronaria rei d´Arago en Saragossa, de Valencia en el Cap i Casal, i comte de Barcelona en la ciutat comtal. Despres, mamprengué la campanya per a sometre als musulmans valencians. Com que era conegut d´ells, i va oferir perdo i misericordia, molts depongueren les armes, quedant els rebels tancats en la fortalea de Montesa. En juliol de 1277, Pere I els va assejar durant dos messos, i a finals de setembre es va decidir a llançar un atac simultani sobre la vila i el castell. Ell mateix, massa i escut en les mans, encapçalà l´assalt contra el segon, descavalcant i avançat a peu junt als seus homens. Posaren les escales, i entraren finalment en l´imponent muralla, enfrontant-se a un terrible combat cos a cos. L´escut del rei terminà destrossat, pero la fortalea es va entregar, i en ell, Montesa. La rebelió estava liquidada.

            Ara, calia prendre una decissio: ¿bandejar als mussulmans, o perdonar-los? Pere era conscient de que vora tres de cada quatre valencians era musulmà. Expulsar-los equivalia a despoblar el Regne: la terra més fidel que havia tingut son pare. Per tant, va decidir que els liders de la revolta abandonarien el Regne, i a la resta, els va permetre quedar-se. A poc a poc, una part important d´aquells musulmans abandonaren la fe islamica, fent-se cristians. Atres, habitants de zones interiors, aïllats, mantingueren les seues creencies. Un tercer grup, normalment els més rics i importants, en un goteig que duraria segles, emigrarien cap al nort d´Africa. Trescents anys despres –apenes dotze generacions-, els musulmans apenes eren ya la quarta part de la poblacio valenciana, i estaven ya en un estadi de rapida assimilacio, quan foren definitivament bandejats, victimes de la paranoia dels mandataris madrilenys, en 1609.

            Deixant el Regne de Valencia en pau, Pere anà a Catalunya, a on novament els nobles s´havien alçat contra la seua autoritat. Pere va assejar als rebels en Balaguer, els va derrotar totalment, i deixà que els barons catalans mossegaren el fre en la presso de Lleida durant algun temps. Llavors, les coses de Sicilia esclataren.

            La mort del papa Nicolau III, en 1280, fon decissiva: Carles d´Anjou va pressionar al conclau electoral pontifici, conseguint que fora designat el seu amic Martin IV. El nou papa, absolutament favorable a Carles d´Anjou, va recolçar el gran proyecte de l´ambicios usurpador de la corona de Sicilia: la conquista de l´Imperi Bisantí. Davant esta amenaça, i segons la llegenda, Miquel VIII Paleolec, emperador de Bisanci, entregaria a Joan de Pròxita 30.000 monedes d´or per a provocar un alsament dels sicilians contra Carles d´Anjou, a l´hora que firmava una aliança en Pere. Pero estes afirmacions no s´han pogut provar documentalment.

            En 1281, Pere ya havia pres una decissio: fer valdre a la primera ocasio els drets de la seua dona Constança a la corona de Sicilia, invadint l´illa, bandejant de la mateixa als francessos. En eixe fi, les drassanes de Valencia i Peniscola, a banda de les catalanes, començaren a treballar de valent per a posar a punt la flota necessaria per a l´invasio, construint naus, llenys, tarides, galees...

            El 30 de març de 1282, esclatà la sublevacio. Es feia la festa de la Pasqua de Resurreccio en Palermo. Un grup de nobles, entre els quals destacava una jove, fon detingut per una esquadra de soldats francessos. En l´excusa de que duia armes amagades, la dama fon regirada de forma lasciva. Els cavallers que l´escortaven, familiars seus, no pogueren soportar l´insult, i la brega consequent fon la senyal: per tota Sicilia, les patrulles de Carles d´Anjou foren acaçades i assassinades. A soles un grapat de francessos pogueren fugir de Mesina cap al continent.

            Obviament, la rebelio estava preparada, i a soles esperava la purna que botara el foc. Possiblement, Pere esperava que els sicilians li oferiren la corona. Pero no fon aixina: els sicilians corregueren a entrevistar-se en el papa, demanant-li que els acollira com a vassalls seus, i que els donara un nou senyor, pero el pontifex, entregat en cos i anima a Carles d´Anjou, els va despedir.

 

            Pere estava decebut, pero no obstant convocà a les seues tropes i barcos. La flota –composta de vintidos galeres, vint llenys, i atres naus de transport, fent un total de cent quaranta barcos, comandada pel seu fill bort Jaume Pérez, senyor de Sogorp- seria dirigida contra el nort d´Africa. Uns anys arrere, l´almirant valencià Corral Llança havia bandejat de Tunez al germà usurpador del legitim rei, Mirabussac. El traïdor, no obstant, s´havia apoderat de les ciutats de Bugía i Constantina, deixant-les a la seua mort als seus fills. L´enveja i el recel vivia entre estos germans, i un d´ells, emir de Constantina, de nom Boqueró, escrigue a Pere: estava dispost a ser vassall seu i fer-se cristià, si el protegien de l´emir de Bugía.

            En este fi, Pere ordenà la concentració de la flota en Port Fangós. Alli acodiren Jaume Pérez des de Valencia, i Berenguer Mayol i Ramon Marquet des de Barcelona. Entre els cavallers presents, destacaven els valencians Roger de Llúria, Joan de Pròxita i Berenguer de Vilaragut, a banda de Pere Fernández de Híjar, net de Jaume I, i Pere Arnau de Botonach, germà del bisbe de Valencia Jaspert. Tampoc faltaven els almogavers, molts d´ells valencians. El rei feu testament abans d´embarcar, i quan un cavaller li preguntà quin era el desti de la flota, respongue que si sa mà ho sabera, se la faria tallar. El desti, en principi, era Menorca: .“E com hagueren feta vela, sapiats que foren mes de cent cinquanta veles entre unes e altres. E co foren entrò vint millers en mar, ab un lleny armat l´almirall En Jacme Pere ana a cascuna nau, lleny, tarida, galea, barca, e a cascun patro ell dona un albara segellat ab lo segell del senyor rei, clos e tancat del dit segell. E mana a cascun patró que pensassen fer la via de Maó, qui és en la illa de Menorca.”

            El cronista Desclot nos detalla esta flota, composta per “deu naus grans, e ab vint tarides qui portaven cavalls, e ab vint-e-dues galeres e ab vint-e-dues sageties de setze rems, menys dels llenys e de les naus en què anava l´arnès dels altres barons, e civada e farina; que quan entrà la host a Alcoll foren centquaranta veles (Crònica de Desclot, capitol LXXXIX). El desti final era Alcoll, un port situat molt a prop de Constantina. Allí, Pere derrotà als enemics del seu nou aliat, Boqueró, en eixe estiu de 1282. I alli fon a on arribaren dos naus en veles negres: eren huit embaixadors de Sicilia, que li oferiren el senyoriu de l´illa, al qual tenia dret per ser l´home de Na Constança.

            Que Pere sabia lo que anava a passar, a soles podem supondre´l. El cas es que manà reembarcar a les tropes rapidament, travessaren la mar, desembarcant als cavallers i als almogavers en Tràpani. Mentres l´eixercit anava per terra, la flota anà per la mar fins a Palermo. Pere entrà en esta ciutat, sent brillantment rebut. Jurà les lleis tradicionals de l´illa, i fon coronat rei

.

            A tot aixo, Carles d´Anjou havia desembarcat en Mesina des de Calabria, assejant la ciutat. L´eixercit de Pere, per la seua banda, anà a buscar-lo. Carles va rebre als embaixadors del rei d´Arago, i després va eixir de l´illa, conscient de la seua debilitat, abandonant una flota en construccio, que fon incendiada pels almogavers.

            L´armada de Carles, composta de naus italianes i francesses, va ser enviada a hivernar als seus ports d´orige. Quan l´esquadra aragonesa va avistar a les galeres enemigues en la mar, ixqué a detindre-les, pero estes es varen refugiar en Reggio. En un segon intent per arribar a les seues bases, les galeres franceses tornaren a eixir, i en esta ocasio foren acaçades front a la plaja de Nicotera. Com que moltes galeres francesses embarrancaren, els marins valencians, aragonesos i catalans, comandats per Pere de Vilar (probablement, el senyor de Foios) varen desembarcar, capturant-les.

            El boti alcançat pels marins, va moure als almogavers i als infants a atacar Crotona, en la peninsula italiana, saquejant la ciutat. Aço demostrava que una ofensiva en Calabria era possible, i Pere demanà al seu fill Jaume Pérez que l´acompanyara, nomenant com a nou almirant al valencià Roger de Llúria: “almirall nostre e de Catalunya, e del Regne de Valencia, e de Sicilia, e de totes les terres que havem en Deu nos dara a conquistar.”

Preparatius de guerra: les Corts de Valencia de 1283

             Carles, vençut, va denunciar a Pere al papa, per haver-li furtat el regne de Sicília i, ademes, el va desafiar a celebrar un torneig, a celebrar en la terra neutral de la vila de Burdeos –llavors senyoriu del rei d´Anglaterra-, de cent cavallers francessos contra cent valencians, catalans i aragonesos, en el qual es jugarien els seus regnes. Deu donaria la victoria al mes just, i castigaria al roïn. Pere va acceptar el desafiament, navegant hasda el Regne de Valencia i desembarcant en Cullera. En Valencia va preparar el seu pas a Burdeos, llavors senyoriu del Rei d´Anglaterra. L´acompanyarien els valencians Blasco d´Alagó i Corral Llança, Bernat de Peratallada, i un traginer, naixcut en Saragossa pero, segons l´historiador Ortí Miralles, radicat en Morella, conegut com Domingo de Lafiguera. Pere es va disfrassar de criat, i travessà la frontera, arribant a Burdeos, a on s´identificà davant de les autoritats locals, probant que havia complit el compromis, mentres que Carles d´Anjou no s´havia menejat de Napols.

            A principis de 1283, Pere preparà el viage de la seua dona Constança, i dels infants Jaume i Fadric, cap a Sicilia. Ho feren en una nao, propietat del citat Pere de Vilar, de nom “Bonaventura”.

            Els problemes en la noblea, que tant havien angustiat al seu pare i ad ell mateix, tornaven a rondar a Pere. En concret, els nobles aragonesos plantejaven que el Regne de Valencia devia desaparèixer, i ser anexionat al Regne d´Arago; els Furs de Valencia, devien ser suprimits, i en tot cas, molts nobles desijaven impondre en els seus senyorius valencians el dret feudal aragones. Els principals dirigents valencians que reclamaven este dret aragones eren Eiximén d´Urrea, Senyor de l´Alcalatén, Pere Fernández d´Híjar –valencianisat com d´Ixer-, Senyor de Bunyol, i Jaume de Jérica –estos ultims germanastres seus: el primer fill de Berenguela Alfonso, i el segon de Teresa Gil de Vidaure-. La diferencia entre les legislacions aragonessa i valenciana, radicava en que en Arago, el senyor tenia dret jurisdiccional –poder per a dictar lleis, jusgar i castigar als seus vassalls-; en canvi, Jaume I s´havia assegurat que a soles la Corona tenia eixe dret en el Regne de Valéncia. Aixo explica en part perque molts nobles abandonaren el Regne de Valencia despres de la conquista: les donacions reals no eren interessants, comparades en les que fruïen en Catalunya, Arago, Navarra o Castella.

            Els nobles sabien que Pere tenia problemes en el Papa, i que molt pronte els tindria en França. Era el moment d´obligar al rei a acceptar les condicions... si es que volia tindre ajuda contra les campanyes que s´acostaven. La noblea aragonesa conformà L´Unio, una lliga per a la defensa dels seus privilegis. Pere va intentar raonar en ells en les corts de Taraçona i en Saragossa, en 1283. En principi, foren convocades pel rei per a demanar ajuda i diners que li permeteren afrontar la guerra contra Carles d´Anjou. Sabent la posicio debil de Pere, dos procuradors de la noblea, Simo Sancho Arradriz i Ferran Sancho Ayvar, arrancaren al monarca la concessio d´un Justicia a l´estil del Regne d´Arago, per a jusgar i defendre als aragonessos habitants del Regne de Valencia. Era un contrafur gravissim, i suponia sentar un precedent relatiu a la validea de les lleis aragoneses en el conjunt del Regne de Valéncia. Pere, necessitat, va acceptar estes reivindicacions, que conformaven el “Privilegi General”. I ni d´esta manera, els aragonessos es comprometeren a ajudar-lo. A pesar de tot, Pere va llançar un atac preventiu contra les fronteres en Navarra, com a advertencia a este regne de lo que podia passar si donava pas franc als francessos.

            Seguidament, Pere anà a Valencia, obrint les Corts en decembre de 1283. Alli, els valencians no estaven disposts a admetre l´intromissio d´un juge aragones en el seu territori, que jusgara per les lleis d´Arago. Finalment, i encara que els valencians volien que ixqueren del Regne de Valencia tots aquells que no manifestaren la seua acceptacio dels Furs valencians,  s´arribà a un compromis, confirmant-se totes les lleis valencianes, i obrint-se la porta a la seua acceptacio per part de les viles del Regne que, poblades a atres Furs, les vullgueren acceptar. Tambe Pere I va firmar que el rei de Valencia devia jurar els Furs durant el primer mes del seu regnat, i no impondre imposts que no estigueren consignats en els Furs: aixo, en la practica, suponia que era necessari reunir Corts per a demanar tributs nous. Per atra banda, Pere otorgà als marins valencians el dret a nomenar dos consuls per a que jusgaren els seus pleits “segons el costum de mar”: era el naiximent del Consulat del Mar, el més antic de la Corona d´Arago

            Despres, ya en 1284, Pere feu Corts en Catalunya. Llavors, el Papa, absolut partidari de Carles d´Anjou, va escombregar a Pere, i li va llevar la titularitat dels seus Regnes. Des d´eixe moment, Pere no era rei, i qualsevol que el reconeguera com a tal, podia ser objecte de les ires de Roma. Com a nou Rei d´Aragó i Valencia i comte de Barcelona, el papa designà a Carles, segon fill del rei de França Felip III l´Atrevit, coronant-lo com a tal. Felip III es va manifestar dispost a complir les ordens del Papa.

            Pero tant Felip III com el papa estaven molt llunt. En aquell hivern de 1284, el senyor d´Albarracin, Núñez de Lara, es va rebelar. Albarracin era un senyoriu d´arrels musulmanes. Formava part del Regne musulmà de Valencia, quan un noble castellà, del llinage Azagra, va ajudar militarment al sobirà valencià. Com a pagament, el rei li otorgà el senyoriu d´Albarracin. La conquesta de Valencia per Jaume I deixà el territori en un buit legal, que els senyors aprofitaren proclamant una especie d´independencia, que Pere vullgué tallar. Va assejar la vila des d´abril a setembre de 1284, contruïnt un poblat, en l´actual carrer “de los Palacios” per a que els seus soldats estigueren a cobert i més comodos que en tendes o cabanyes en vistes a passar alli l´hivern. Pero no feu falta.  Per fam, el senyor d´Albarracín, Joan Nunyez de Lara, es va rendir.

            Mentrimentes, Carles d´Anjou reconstruïa la seua flota en Napols. Part de la nova armada anà a Malta, a on Roger de Llúria estava hostigant l´illa. Pero Roger va descobrir primer als francessos, els atacà, i els derrotà. Deixà a Manfret Llança per a que atacara el castell de Malta, i tornà en la flota cap a la costa italiana, destrossant especialment les galeres que estaven encara en les drassanes. En estes accions destacà el valencià Berenguer de Vilaragut, senyor d´Ontinyent, Biar i Bocairent, descrites per Muntaner (cap. 109). Es lliuraren batalles com la del Cap Pelanudo, i l´Infant Jaume, una vegada arribat, s´incorporà a la guerra. L´Infant valencià donà dotze galeres a Berenguer de Vilaragut, en les quals capturà una armada de Carles d´Anjou carregada de menjar i d´armes, saquejà Otranto i desafià als capitans enemics a lluitar en l´entrada del port de Brindisi, sense que aquells s´atreviren a eixir.

            El fill de Carles d´Anjou, Carles “el coixo”, princip de Salerno, armà cinquanta galeres en Napols, i esperava atra flota de reforç provenint de la Provença. Roger de Llúria, conscient d´aixo, devia derrotar-lo abans que este s´unificara i es convertira en molt superior. Per aixo, i d´acort en l´Infant Jaume, va decidir traure la flota per a atacar Napols.

            Els informes que sobre la flota aragonesa va rebre Carles, eren esperançadors: sumaven unes vint galeres i deu llenys. Aixo va convencer al princip de que podia atacar a Roger de Llúria i derrotar-lo, sense esperar l´arribada de les naus provençals. En realitat, quan formà a les seues naus front al port, el 5 de juny de 1284, Roger contava en trentasis, front a les vintihuit que manava el princip Carles. Quan la flota francessa va eixir del port, Roger manà a les seues virar, fingint que fugien. La flota de Carles es llançà a la persecució, es desorganisà, i quan Roger manà contraatacar, la llínia francessa estava desfeta. La derrota fon total, i el princip de Salerno fon capturat. L´arribada de la flota provençal ya no representà cap amenaça. Poc després, en giner de 1285, moria Carles d´Anjou. El seu fill i hereu, Carles el coixo, fon dut a Barcelona, i alliberat en 1288, any en el qual prendria possessio del trono de Napols com a Carles II.

            Roger de Llúria va seguir en campanya, controlant part de Calabria, junt a Berenguer d´Entença, senyor de Chiva. Despres, l´almirant valencià va prendre l´ílla de Djerba, en la costa de Tunez.