Pero lo que aci ens interesa no es fer un analisis biografic de l’autor, sino vore de quina forma la seua obra i el seu pensament han contribuit, i poden contribuir encara mes, a la formacio d’un valencianisme ben entes i coherent en les nostres rails historiques i culturals.

La trayectoria adlertiana esta centrada, en bona part, en el patriotisme, un patriotisme que se configura com la rao de ser del valencianisme i que es previ al nacionalisme (el primer naix del sentiment mentres que el segon naix de l’ideologia):

"El nacionalisme es la proyeccio politica del patriotisme, el qual no es sino un sentiment d’amor a la Patria, la cual es la suma de tot allo que el patriota pot dir que es lo seu. Igualment que la Patria, te sa proyeccio politica en la nacio, la plenitut de la qual es la nacionalitat, que constituix en subjecte del dret a l’estat. I, com tot subjecte assistit d’un dret està dotada de l’accio que pot eixerxir en demanda de reclamacio de l’efectivitat de son dret. Eixercici d’accio que constituix el nacionalisme”

Pero tot patriotisme ha de tindre unes bases historiques i culturals sobre les que recolzar-se, i per ad aixo Adlert recorda l’importancia de la transformacio del Regne de Valencia com a estat diferenciat dins de la Corona d’Arago, en el mateix ranc que Arago i en competencies superior a les del Comtat de Barcelona.

Esta diferencia descansa sobre els Furs de la Ciutat e Regne de Valencia, cos juridic valencià que es mantingué en vigor fins al 1707. Ya en 1240 Jaume I otorgà unes bases ( els Furs Vells) que servirian com a referent del Furs i que dellimitaven el Regne, garantint la seua integritat territorial i constituint l’acta fundacional del Regne de Valencia cristia. Inicialment els Furs no foren d’aplicacio en tot lo Regne, sino en la Ciutat de Valencia i en algunes viles, pero finalment el RV consegui una unitat juridica acompanyada d’una cohesio estatal que no va tindre en cap moment Catalunya (per ficar un eixemple).

Avançant en el temps, i centrant-se mes en el valencianisme politic, Adlert recorda la figura de Francesc de Vinatea i les seues actuacions front a Alfons II (1333). Alfons II volgue dur a terme el seu desig de donar a la seua dona, Elionor de Castella, diferents viles integrades en el RV. Vinatea, elegit pels Jurats de la Ciutat, fon el representant o portaveu del Regne. La seua demanda de mantindre l’integritat territorial valenciana no sols va ser atesa i admesa pel rei, sino que ademes Vinatea donà un eiximple de civisme i de raonament pacific. Esta accio es la que li servix a Adlert per a reivindicar la tradicio politica valenciana basada en el respecte i en el Dret.

La importancia que li donà al Dret, com a juriste, se torna a vore en la seua obra “El compromis de Casp, qüestio juridica” i en la seua constant reivindicacio del Dret Civil Valencià perque:

"Si el Dret Civil es el que mes respon a les caracteristiques propies de cada poble, dins del Dret Civil es el Dret de Familia, pot ser, el que mes vinculat està a la idiosincracia d’un païs respectiu. Per aixo les grans diferencies que es troben entre el Dret Castellà contingut en el Codic Civil i el Dret Valencià segons nos ho mostren els Furs”.

Esta reivindicacio d’institucions juridiques i historiques valencianes es mes un desig de recuperacio memoristica que reinstauradora, ya que evidentment la coyuntura ha canviat i el pas del temps ha variat les circunstancies que feren naixer dites institucions.

En consonancia en esta reivindicacio de les institucions forals valencianes està la defensa del nom “Valencia” per a referir-se a la nostra terra, pero sense obviar l’us del terme “Regne de Valencia”, necessari per a reafermar la nostra conciencia historica. Adlert, al mateix temps, rebuja l’utilisacio de la denominacio “Païs Valencià” per considerar-la despersonalisadora i politicament malintencionada.

En quant al tema llingüistic Miquel Adlert fica la seua atencio en dos aspectes com son la llengua valenciana i l’intent d’assimilar-la a la catalana; i la llengua valenciana i els valencians castellanofons, ficant especial atencio a les manipulacions pancatalanistes. Veu aixina com vol uniformar-se no sols la cultura valenciana sino tambe el nostre marc territorial, baix una falacia pancatalanista materialisada en els irreals, inaudits, absurts i nazis “Països Catalans”.

En 1963 publica un articul criticant, sense nomenar-les explicitament, les naixents tesis fusterianistes. En ell Adlert no dubta en admetre la llegitimitat de l’us del castella, encara que sempre haja defes l’oficialisacio i normalisacio social de la nostra llengua valenciana front a pressions externes.