Llengua valenciana

La llengua es, originalment, el conjunt de formes que permet la comunicacio oral dins de la comunitat que la parla.

L’escritura es, originalment, la transcripcio a un mig no oral de la llengua –parlada- . A soles pot reflectir la comunicacio oral, sent com es un reflex d’esta. Ni mes ni manco. La gramatica, la socio-llingüistica, la filologia, etc, estudien l’organisacio de les formes que constituixen aquella llengua, i les relacions en els parlants, l’historia, atres llengües, etc. Investiguen en un fet real i establit per els seus creadors (els parlants). Com qualsevol ciencia, nomes poden ser descriptives, formulant hipotesis i teories que intenten explicar el funcionament de l’objecte d’estudi, descrivint-lo per tant des dels seus punts de vista cientifics, sense poder pretendre canviar ni contradir la realitat de l’objecte, de la llengua en el nostre cas.

Newton estudià el fenomen, el fet, de que les coses caien sempre a terra quan quedaven sense que res les subjectara, i elaborà la Llei de gravitacio universal per a explicar-ho, pero no se li ocorregue que esta prescrivira a les pomes que al caure del arbre devien quedar surant en l’aire o eixir volant com els pardals.
Franklin va investigar certs fenomens -fets- electrics, i desenrrollà el pararrajos. Tampoc li va passar pel cap, frut dels seus estudis, negar l’existencia dels rajos, manant-los que no caigueren sobre els desafortunats als que els tocara que aquells els partira en dos.

Ninguna ciencia pot prescriure com ha de ser el fet, tan sols pot descriure’l.
Si les ciencies mes exactes, com la Fisica, no admeten excepcions, molt manco unes atres com les llingüistiques, filologiques, etc.

Diuen : “.. el valencià que parla la gent es el del carrer -com si aixo fora roïn- , el vulgar. Despres està l'escrit, que es la llengua culta ..”. Aço, tantes voltes sentit per repetit, es simple, planament, mentira. Una falacia (error en l’argumentacio), donat que l’escritura es la fotografia de la llengua parlada i no pot ser mes que el reflex fidel d’esta. Una escritura que no reproduixca la llengua gastada pels parlants, es erronea, està mal feta, o pot ser -es- , pertany a un atra llengua.

Si el melenut de ton germa va a que li facen una fotografia, i despres de revelar-la li donen la de un tio calp i en barba, tindra ben clar que no es seua. Sense dubtes. Si el fotograf -professional, titulat, reconegut, etc- insistix en que el de la foto es el teu germa, donat que l’ha fet ell, que es un expert. Si insistix en que lo millor que se pot fer es depilar-li el cap i reimplantar-li el monyo a modo de barba -per a poder aixina reflexar el model a la fotografia, i no al reves com es costum- , ... ton germa, per molt meninfot que puga aplegar a ser, per molt de moda que estiguen els homens calps i en barba, per molt politicament correcte que siga tindre eixe aspecte, ... pegarà a correr, eixint a camallades de l’estudi fotografic, per a no tornar mai mes a solicitar els seus servicis.

L’articulat de la llei que crea la AVL, diu d’ella que es “la institución que tiene por función determinar y elaborar la normativa lingüística del idioma valenciano. Así como velar por el valenciano partiendo de la tradición lexicográfica, literaria, y la realidad lingüística genuina valenciana ...”. Aixo no es una concesio o un dret, es la base cientifica mes elemental sobre la que s’ha d’assentar qualsevol estudi o pronunciament sobre, en este cas, la Llengua Valenciana.

Exigim que no ocorrega allo que es diu -en la que sí es la nostra atra llengua- de que “donde dije digo, digo Diego”. De lo contrari, tindrem que rebujar, com el germa melenut, la “academia fotografica”, i agarrar-nos com a un clau ardent a aquella atra Real Academia, que ya sabem que fa bones fotos. Encara que siga des de l’ilegalitat anunciada.