¿Es el Valencià una llengua vernacula romanç que es parlava entre la poblacio comu del Regne de Valencia durant la dominacio musulmana o fon portada pels catalans que acompanyaren a Jaume I durant la gloriosa reconquista del Llevant meridional espanyol? Els mossaraps valencians (es dir els antics hispano-romanic-visigotics, espanyols sotmesos al domini del rei Zenen o del rei Llop) ¿parlaven acas l’ arap i el bereber, o s’ entenien en la llengua que parlaven els seus pares i els seus yayos durant els set segles de romanisacio i els quasi tres segles de monarquia visigotica, es dir, una llengua llatina, degenerada aixo si, que per ser filla de Roma anomenem romanç, com el gallec, el bable, el castellà o el catala? En resum, el Valencià ¿es una llengua propia, indigena i tradicional o es la derivacio d’ una llengua importada, com diu erroniament el nostre Diccionari de l’ Academia de la Llengua?

Escriu el professor San Valero: “Els filolecs deuran aplegar a la conclussio de que la llengua parlada al Regne de Valencia no es un fenomen migeval, coetaneu o posterior a la reconquista per Jaume I, sino anterior”. Paraules que estic segur que agradaran a Manuel Mourella de Lema, autor de l’ obra La identitat etnollingüistica de Valencia (1996), puix esta es precissament la seua tesis: “No es pot sostindre com fa F. de B. Moll que la conquista catalana del Regne de Valencia introduï integrament el catala quan ya no quedaven mossaraps en estos territoris”. I afig: “No fon la conquista de Valencia una ocupacio en el buit, ya que havia aci nucleus de poblacio de parla romanç. La Llengua Valenciana sorgi indubtablement en terra mediterrania, d’ igual modo que les restants llengües romaniques peninsulars: sobre el caldo de cultiu de la parla dels habitants hispanogodos, continuada (durant la sumissio als araps) en la parla d’ aquells habitants sotmesos”.

Vullc aportar dos testimonis de la meua propia collita i de molt distint valor per a apreciar la diferenciacio d’ estos dos idiomes, perque el primer es recolça exclusivament en la Tradicio, encara que no dixa de ser una tradicio respectable.

Durant un recent viage per Terra Santa, admiri en un monasteri de Carmelites franceses, gravats en bellissims taulells moderns, el Pare Nostre escrit en setanta quatre idiomes diferents. I entre estos hi ha un escrit en Llengua Valenciana, i atre distint en llengua catalana. Careixen de valor historic. Els aporte mes per a satisfer una noble curiositat que per la seua substancia demostrativa.

Pero lo que mes m’ ha impressionat i que duc aci en cert llegitim orgull per la vanagloria de ser un descobriment personal, es lo que expondré, encara que predit d’ una menuda historia que es com seguix: El canonge de la catedral de Mallorca, Gregori Genovar, es dol de que ben entrat el segle XVI, la gran novela Blanquerna, del filosof mallorqui Ramon Llull, no haja segut traduïda encara a la mes culta de les llengües romanç de l’ Espanya oriental, es a dir, al Valencià. I encarrega d’ esta missio ad un doctor en arts i teologia de nom Juan Bonbalij, mes no per ser valencià, sino per considerar que era el mes expert coneixedor de l’ obra llulliana de l’ epoca. El presbiter Juan Bonbalij era catala d’ orige i de segon llinage, natural de Queralt, hui provincia de Tarragona. Cumplix puntualment l’ encarrec que se li fa i publica la traduccio al Valencià de Blanquerna, en Valencia, en 1552. I en el seu prolec dirigit al canonge de la catedral de Mallorca que li encomendà la missio, li escriu estes esclaridores paraules: “el qual llibre ara s’ ha traduït i donat a la prensa en Llengua Valenciana, segons que, coneixent-me apassionat de la ciencia llulliana, me pregà que prenguera yo d’ aço l’ encarrec encara que no siga docte ni molt llimat en dit idioma per ser-me peregri i extranger”.

Aci veiem en enlluernant claror que un ilustre catalaparlant no nomes reconeix al Valencià la categoria de llengua independent, sino que confessa les extraordinaries diferencies existents en la seua vernacula, fins el punt de resultar-li “extrangera i peregrina” . La meua cita està presa d’ una edicio castellana impresa en Madrit en 1929, directament traduïda de la citada versio valenciana de 1552.

Pero no seria just que extraguera els meus eixemples nomes del desvan de la meua propia collita. Aci hi ha uns atres:

Diu Salvador de Madariaga: “La Llengua Valenciana diferix prou de la catalana per a poder permetre’s gramatica i vocabulari propis”. Diu Azorin: “El Valencià te la seua mida i el seu sabor. La concissio del Valencià es veu quan es compara, text ab text, en atre idioma”. Diu el P. Fullana, en el seu discurs d’ ingres en la Real Academia Espanyola: “L’ existencia independent del Valencià com a llengua, que no es com diuen alguns una variant del catala”. Diu Pi i Margall: “Subsistix a Espanya no sols la diversitat de lleis sino tambe d’ idiomes. Es parla encara en gallec, en bable, en vasc, en catala, en mallorqui i en Valencià”. Una atra cita inestimable seria la de D. Aniceto Pagés, qui en el seu Diccionari d’ Autoritats definix la veu polemica de la que parlavem com “llengua dels valencians”.

Als nostres dies s’ ha pretes politisar en mires molt ambicioses un tema que està en risc d’ enverinar-se. A un valencià li resulta molt ardu acceptar que l’ obra d’ un Ausias March o que un Tirant lo Blanc no son glories de la cultura i la llengua de Valencia. En definitiva, s’ ha convertit un tema cientific en politic. I per a despolitisar-lo i reduïr-lo al seu estricte reducte cientific es per lo que en Leopolt Penyarroja escrigue en 1990 El mossarap de Valencia, i en Manuel Mourelle de Lerma, el llibre La identitat etnollingüistica de Valencia des de l’ antigüetat fins el segle XIV, en les que es demostren l’ originalitat, l’ independencia i l’ importancia d’ una de les llengües mes cultes del Renaiximent espanyol.